Roberto Saviano i la família Pujol
Fa uns anys vaig veure en l’aparador malendreçat d’un petita botiga de coses inútils a tocar del Duomo de Nàpols, un DVD de la pel·lícula The Godfather. Allà estava Don Vito Corleone gairebé evanescent, emergint des d’un inquietant fons negre, amb una rosa roja color sang al trau de la jaqueta del seu vestit. El rostre del padrone transmetia cansament, tristesa, com una mena de resignació asfixiant que semblava que li venia des de molt endins.
Aquella tarda d’agost mitja dotzena d’adolescents jugaven a les escales del Duomo, la catedral blanca de sal que s’aixeca al bell mig d’una tela d’aranya de carrerons i places derruïdes i brutes, enmig d’un paisatge de civilització derrotada, de fi del món on els soldats de la camorra quotidianament respiren, estimen, moren, maten, s’esbatussen sense pietat. La camorra és una gran empresa amb uns enormes beneficis. Del tràfic de droga n’obté a l’any 16.000 milions d’euros, 5.000 de l’extorquiment, 800 del tràfic d’armes i 500 del negoci de la prostitució. Això no obstant, al cor de Nàpols a penes hi ha feina amb què guanyar-se honradament la vida. Per això, potser algun dia, alguns d’aquells nens que jugaven aquella tarda a la porta del Duomo, acabaran formant part dels escamots camorristes, convertint-se en uns executors eficients al servei dels seus clans.
És innegable l’efecte que pot tenir la imatge d’un Corleone descaradament exposat en l’aparador d’una qualsevol botiga d’aquell barri, sobretot per a un turista estúpid aclaparat pel miratge del tipisme. En canvi, per a algú com Roberto Saviano, criat enmig d’aquella insuportable misèria moral, condemnat a mort pels mafiosos, el fet no deu tenir res d’amable. El periodista segurament deu entendre que aquell Corleone només pot ser cosa del diable, un dels seus sarcasmes llançat tan bon punt l’ordre i la llei se n’han anat a la merda i res, doncs, ja no té solució. En certa manera, Nàpols és un món col·lapsat, un univers condemnat a la no existència, si més no, mentre sigui la camorra la que dóna de menjar a la gent, l’única font recognoscible d’autoritat.
Aquests dies hem sabut que la CUP vol que Saviano comparegui oportunament davant de la comissió del Parlament de Catalunya relativa al frau, l’evasió fiscal i la corrupció política impulsada arran del conegut com a cas Pujol. Aquesta comissió, presidida pel diputat David Fernández, es proposa gairebé un impossible com és el d’escatir les responsabilitats polítiques i institucionals en la corrupció en contextos de contractació i concertació publicoprivada durant les darrers dècades. No serà gens fàcil. A Catalunya la política ha estat, també, com la camorra a la vella Nàpols, un gran negoci que s’ha edificat sobre la ignorància i el clientelisme, amb una llarguíssima tradició que enfonsa les seves arrels, com a poc, en els temps de Benito Mussolini o de Franco que per al cas és el mateix o quasi. Negar-ho categòrcament, sense matisos, sota qualsevol pretext o en nom de qualsevol jurament de lleialtat partidista, seria convertir-se en un còmplice més.
Saviano ha de saber, però, que la família Pujol, les famiglia i amici de la política lucrativaa casa nostra, els seus distingits i exclusius membres, no regenten pizzeries que es cauen a trossos en carrers foscos com la gola d’un llop on la gent estén la seva roba barata a les voreres; ni envia els seus affiliatti cavalcant a lloms de vespes esgavellades a cobrar el pizzo; ni vesteix amb xandalls de mercadillo i bambes de marca robades; ni xisclen de dolor en les escenes del crim; ni es petonegen en públic; ni surten fotografiats en les seccions de successos de la premsa diària amb jerseis de coll alt i cara de no haver trencat mai un plat. Res a veure, doncs, amb aquell món. El negoci de la política lucrativa es regeix, potser, per un mateix sentit del benefici, de les aliances i de les fidelitats, amb les mateixes conseqüències devastadores sobre la gent del carrer però les regles, l’estil, són molt diferents. I com sigui, també nosaltres, i això malgrat les promeses de futur, som, com aquell de Nàpols, un univers arrabassat mentre uns quants continuïn enriquint-se amb els diners de tothom, traficant amb les influències i l’avantatge que els proporciona la seva nissaga, beneficiant-se dels silencis comprats, mentre els barris de les nostres ciutats a penes siguin l’hàbitat de manades de creditors en perill de mort que una vegada cada quatre anys van a les urnes com un ramat conformat.
Saviano ha de saber, sobretot, que a casa nostra la política és i ha estat, segons el cap de la família Pujol, un arbre. Un arbre de brancam espès del que pengen saborós fruits, a l’ombra del qual res no cal témer. Un arbre fort i, alhora, feble que pot trencar-se si la veritat el sacsava massa, si la veritat el tocava com un llamp. Però, Saviano, ja ho deu saber això.