Fernández Díaz, el gihadisme i l’estupidesa

7  

( 3 vots )

 carregant

Des que Aleix Vidal-Quadras va morir políticament que potser no havien sentit dir bestieses tan grans contra el nacionalisme català a un destacat dirigent del PP com és el Ministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz. Certament era difícil superar al catedràtic atòmic Vidal-Quadras. En el seu assaig Amaràs a tu tribu (1998), per exemple, comparava amb les maneres d’un enfurismat pastor protestant el patriotisme amb el nacionalisme. El primer es caracteritzava, segons ell, per uns vincles d’afecte amb el propi país generosos, altruistes, capaç de situar-se per damunt de la diversitat cultural i de les tradicions localistes. El nacionalisme, ben pel contrari, era presoner d’un amor gelós, d’una concupiscència, deia, “oscura, prerracional, siniestra”. Per a l’angelical Vidal-Quadras, allò que Pujol, Arzallus o Beiras sentien pels seus països no era amor sinó un desig brut. Aquests sàtrapes calents com a micos, incapaços com eren d’acceptar la complexitat de les societats on vivien, resulta que les violentaven a fi d’imposar les seves “quimeras fantasmagòricas”. Sota aquesta òptica, lògicament, el sistema escolar català pensat pel sàtrapa de torn no deixava de ser un immens camp de concentració, com Catalunya sencera, on es violava en massa els tendres infants catalans. Se’ls violava, és clar, en ensenyar-los en català, aplicant si molt convenia els càstigs més severs. Déu ni do!.

No cal dir que ell, incapaç de reconèixer la seva pertinença al nacionalisme espanyol, s’incloïa en el grup dels castos patriotes. Perquè és clar, per a Vidal-Quadras, com per a Aznar, Chuck Norris, Sánchez Camacho, Mortadel i Filemó o el conill Bugs Bunny, el nacionalisme espanyol ni existeix ni ha existit mai, és una pura al·lucinació del victimisme.
 
Naturalment el seu punt de vista no tenia res d’original. Vidal-Quadras, com els que acusen Mas o Junqueras de ser els titelles del sionisme internacional per a trencar Espanya i convertir Catalunya en un Estat refugi d’aquest, es limitava a la vella estratègia de diabolitzar l’adversari, de convertir-lo juntament amb tot el que representa en un ésser odiós, perillós com un llop afamegat. El cas és que durant anys i panys el nacionalisme espanyol, el patriotisme espanyol, ha enverinat la societat espanyola presentant el catalanisme com una representació del mal i als catalans com un poble menyspreable sotmès a aquest, sense redempció possible. S’ha arribat a comparar Catalunya amb una mena d’Estat paral·lel, gairebé secret, d’inspiració nacionalsocialista o amb l’Amèrica de la segregació racial dels anys seixanta. Ho han fet amb una impunitat insultant dirigents polítics suposadament demòcrates en mitjans de comunicació on cada dia llegim notícies denunciant els abusos racistes en Estats Units, l’homofòbia en Europa o els molts genocidis d’ahir i d’avui en el món. Nazis, gihadistes, kukluxklanistes, sionistes, catalanistes... catalans.  
 
La maniobra és molt bèstia i explica, en part, les piulades salvatges que s’han vomitat contra els catalans després de l’accident de la Germanwings o del desgraciat incident de l’institut Joan Fuster de Barcelona. A més, posa en relleu que una bona part de la societat espanyola, té un problema greu per a entendre la pròpia diversitat interna, la diversitat, per a jugar a la democràcia sense fer trampa. Tot plegat, les piulades catalanòfobes bàsicament han molestat només als catalans. Mentre, des de l’Estat, Fernández Díaz prometia perseguir els seus autors gairebé alhora que vinculava, en unes declaracions d’una confusió calculada, l’independentisme amb el gihadisme. Només algú que estigui tocat del bolet, que sigui un imbècil perdut pot combregar amb una idea com aquesta, creure’s una mentida com aquesta. Tot plegat, la jugada de Fernández Díaz és d’una estupidesa enorme, un insult a la intel·ligència, indigna d’un representant d’un estat democràtic. Què és el que deuen pensar en les cancelleries europees d’un personatge com aquest?. De que el mateix Estat espanyol nodreixi de forma conscient i irresponsable un catalanofòbia repugnant?. On tenen el límit?. Què seran capaços de dir o de fer per continuar deslegitimant salvatgement l’adversari?. És trist, lamentable. I perillós, també.
 
Francesc Viadel 

6413 lectures 7 comentaris

Imprimir Enviar