El País Valencià i l’aportació positiva del valencianisme

1  

( 4 vots )

 carregant

El 2012 l’amic Gustau Muñoz de la Universitat de València em va animar a publicar la meva tesina doctoral sobre el valencianisme dirigida pel sociòleg, investigador, cantant i activista civil, Rafael Xambó. El llibre va eixir amb un títol desafiant, Valencianisme, l’aportació positiva. Cultura i política al País Valencià (1962-2012), per tal com  en aquell moment per cap banda s’albirava encara la fi de l’hegemonia d’una dreta valenciana reaccionària, corrupta i furibundament anticatalana. Una dreta que havia condicionat el joc polític durant la Transició i que, finalment, fent el salvatge havia aconseguit instal·lar-se en el cap i casal el 1991 i el 1995 en la Generalitat de la mà d’Eduardo Zaplana, autèntic factòtum del neo-règim.  La meva tesi, seguint la senda d’autors i amics com Muñoz mateix, Toni Mollà, Antoni Furió, Adolf Beltrán, Xambó o Pau Viciano, era que el valencianisme malgrat l’hegemonia del PP havia estat decisiu en la construcció del país i que, tard o hora, estava cridat a liderar un procés de canvi. Tot plegat, ni l’apatia ni la por ni l’acció adversa i militant de la dreta valenciana havien pogut, després de tot, ni amb bombes ni amb garrots, acabar amb allò que Mollà va descriure un dia com una “revolució tranquil·la” en referir-se al moviment valencianista nascut a l’aixopluc de les idees de Joan Fuster. Les bases eren sòlides i el relat de país reivindicat molt més potent que no pas el pastís de l’espanyolisme regionalista. El valencianisme sens dubte ha nodrit la consciència política, el sentit de país d’unes quantes generacions sense alhora deixar mai de treballar i d’anar construint.  
 
Ahir per la nit a València es va confirmar la validesa de la tesi de l’aportació positiva del valencianisme sense la qual els valencians estaven condemnats a la desaparició com a poble singular. Per primera vegada en la història, places tan emblemàtiques de la ciutat com la de l’Ajuntament o la del Pilar es van omplir de gent per a celebrar la victòria d’una formació valencianista i d’esquerres, Compromís, liderada per una invicta Mònica Oltra. No era per a desaprofitar l’ocasió. Fet i fet, la ciutat de València tindrà un alcalde valencianista, nascut a Manresa, Joan Ribó Canut, per primera vegada des de 1932 quan ho va ser de forma accidental el borrianenc Vicent Marco Miranda, fundador d’Esquerra Valenciana.

D’altra banda, Compromís s’ha quedat només tres punts per dessota de la fins ara imbatible Rita Barberà i això, a la pràctica, vol dir que ha escombrat la dreta en la majoria de barris humils i treballadors de la ciutat. A les Corts ha triplicat el sis diputats de 2011 quedant a escassos 4 diputats dels socialistes encapçalats per Ximo Puig, durant molts anys alcalde de Morella. La victòria de Compromís a València, és sens dubte una fita històrica que pot marcar el rumb dels valencians, representar l’inici d’una reconstrucció civil, cultural, econòmica i política del País Valencià sense precedents.

A la resta del país, Compromís també ha guanyat molt de terreny i ho ha fet al costat de socialistes i d’altres formacions de l’esquerra com Podem o la coalició electoral formada per Esquerra Unida i ERC. Fins i tot, la CUP ha obtingut representació a les poblacions de l’Almàssera, Biar, Burjassot i Pedreguer. Alacant i Castelló, ciutats tant importants com Ontinyent, Xàtiva, Alzira, Borriana, Elx, Torrent o Paterna han girat l’esquena a la dreta. El País Valencià ha dit prou al PP de la corrupció i l’autoritarisme que ha sofert una derrota sense pal·liatius després de vint anys.

En aquests moments tot està obert. El nou bloc hegemònic no tan sols haurà de decidir com reparteix el poder institucional –encara no sap si el president de la Generalitat serà Ximo Puig o Mònica Oltra- sinó que haurà de fer front a una situació de ruïna econòmica com mai no s’havia conegut. La negociació amb Madrid del finançament autonòmica valencià, titllat de colonial per alguns experts com Germà Bel o Vicent Cucarella, serà un dels primers reptes a abordar. Caldrà així mateix afrontar l’angoixant situació econòmica de milers de valencians i temes molt importants també com el malmès estat de la sanitat pública i l’educació, la reobertura d’una televisió pública de qualitat, les relacions institucionals amb Catalunya i les Balears, el procés de substitució lingüística accelerat durant els darrers vint anys.

De la dreta no cal esperar res ara com ara. De fet, Rita Barberà ja ha amenaçat amb pactes d’estat que només existeixen en el seu cap, a més de maleir els valencians pel que han votat. La temptació per part del PP de practicar una política d’obstrucció, de revifar l’anticatalanisme més abjecte com en els anys vuitanta serà molt gran. Una altra cosa és que aquesta estratègia els doni cap resultat en el context d’una societat fastiguejada, emprenyada i que sembla avui més desvetllada que mai.

D’altra banda, els calaixos de les administracions que s’han recuperat i els dels jutjats encara han de donar moltes sorpreses en relació al sistema corrupte que va nodrir el PP i les seves xarxes clientelars durant dues dècades.  

Com sigui, cap política del boicot sistemàtic pot aturar a un govern i unes institucions legítimament escollides, l’acció política d’uns partits als quals cal exigir responsabilitat i fermesa en l’acompliment dels seus programes.

Francesc Viadel

7001 lectures Un comentari

Imprimir Enviar