Millo i el guanyar-se el jornal

4  

( 4 vots )

 carregant

No és veritat que el treball dignifiqui. Almenys, no és veritat que ho faci sempre. Fet i fet, ens rebaixem quan per pura necessitat ens veiem obligats a acceptar feines que en circumstàncies normals rebutjaríem per no exposar-nos a fer el ridícul. No hi ha res de pitjor. Sovint acceptem un encàrrec o complim una ordre perquè no hi ha més remei. Passa a les fàbriques, a les escoles, al camp i als supermercats. També a la política. Tant és així que al professional de les llistes, al diputat i regidor sense ofici ni benefici,  li toca fer la majoria de les vegades les feines més ingrates. És el peatge que cal pagar en molts casos per tal de continuar guanyant-se un bon jornal sense necessitat de doblegar el llom o de batallar per la clientela. 
 
L’altre dia, veient la intervenció histriònica del diputat del PP, Enric Millo, vaig tenir la sensació d’estar al davant d’algú que, per necessitat, es trobava fent un paperot de tres parells de collons. El parlamentari va sortir emprenyat com un mico davant dels mitjans, es va posar a sermonejar en català i després de passar-se a un castellà de gran solemnitat, va començar a fer miquetes la Crònica d’una ofensiva premeditada. La veritat és que si hagués estripat el document cantant en català no li haguera fet cas gairebé ningú. Fent-ho en espanyol, i després d’arrogar-se la representació de tots els catalans, potser va captar l’atenció dels habituals de la caverna mediàtica i amb sort d’algun peix gros de Madrid. Tot i que Millo es un actor pèssim, amb poca capacitat per a entabanar el públic, se li ha de reconèixer que es va saber posar en el paper. Se’l veia enfadat i tot, una mica atordit, trasbalsat, i les va deixar anar de l’alçada d’un campanar. Entre d’altres, va acusar el govern presidit per Artur Mas de mafiós, molt poques hores després, per cert, que el seu correligionari i expresident de la Generalitat valenciana, José Luis Olivas, fos detingut per la Guàrdia Civil per estafa i malversació. No sé si li faran massa cas. Ben mirat, potser hauria tingut més sort si en lloc de remoure les entranyes de l’espanyolisme més ranci a compte del separatisme convergent, hagués maleït els corruptes del seu partit, com Olivas mateix, Fabra, Francisco Granados, Rafael Blasco, Jaume Matas... si hagués condemnat l’espionatge polític i no s’hagués quedat mut i cec per sempre més davant la comèdia de la Mata-Hari de La Camarga. Posats, en lloc d’estripar el paper, potser hauria pogut botar-li foc o passar-se’l per l’entrecuix posant cara de solista punk...

Ni un sol apunt argumentat al document del Govern, ni una sola autocrítica al seu partit especialista en iniciar incendis a compte d’excitar la catalanofòbia ibèrica, ni una sola proposta raonable... Ja ho sabem. En el fons, a Millo li deu importar un rave la Crònica de Mas com la d’Índies. Només feia teatre, teatre del barat, per pura necessitat de guanyar-se el jornal, però sobretot de mantenir un lloc en una llista qualsevol ara que potser pensa que qualsevol dia d’aquests el tiren en un bac al carrer. I de fet, mirarà de sortir-se’n com pugui, fent comèdia o la pilota. Tothom sap que en això de mantenir-se en llistes és un autèntic especialista. Fou diputat d’Unió Democràtica, el partit de Carrasco Formiguera, afusellat per Franco. Intentà després ser-ho pel d’Esquerra Republicana de Catalunya, el de Companys, afusellat també per Franco.  Des de fa uns quants anys ho és del PP, el partit fundat per uns quants dels que afusellaven. Total que entre unes coses i altres, entre el catalanisme confessional i el republicanisme laic, entre la Catalunya dels segadors i l’Espanya de Don Pelayo, des de 1995, Millo ha estat xuclant del pot. I ull, perquè si li deixen fer, potser, ai!, igual acaba en Ciudadanos o vés a saber on.
 

Francesc Viadel

7569 lectures 4 comentaris

Imprimir Enviar