Ada Colau, la diplomàcia i els Jocs d’Hivern

2  

( 4 vots )

 carregant

Ningú no hauria de dubtar a aquestes alçades del ball que la idea de presentar la candidatura de Barcelona als Jocs d’Hivern 2022, va ser una absurda i desesperada fugida cap endavant ideada per la mitja dotzena curta de talents que il·luminaven el llarg camí de l’alcalde socialista Jordi Hereu cap al desastre. La iniciativa no tan sols el va convertir fatalment en una caricatura de traç nerviós d’un enyoradíssim Pasqual Maragall si no que, a més, li va donar més maldecaps que satisfaccions i, en qualsevol cas, no li va servir per a salvar el coll.

Va ser una jugada perpetrada gairebé en secret, en un tres i no res, revestida d’un estúpid misteri, amb pretensions d’arma secreta amb què guanyar una guerra electoral que estava perduda des de feia mesos, potser des que els mitjans de comunicació havien convertit la ciutat en la viva estampa d’un creuer de luxe a la deriva, assaltat per les putes, els llauners i els carteristes.

El cas és que el precipitat anunci de la candidatura un 13 de gener de 2010 va deixar flipant moniatos a tots els partits del consistori que, tot i pegar la cabotada, van manifestar dubtes molt seriosos tant sobre l’oportunitat de la iniciativa com sobre les possibilitats que aquesta reeixís. La Federació de Veïns de Barcelona, va ser molt més clara i es va posar de cul a Hereu adduint, no sense falta de raó, que la ciutat el que necessitava era una política orientada a solucionar en plena crisi els greus problemes socials i econòmics dels ciutadans.

A Hereu alguns dels seus propis –que ni eren els més lleials ni els més honestos ni els més capaços- l’havien llançat a una piscina plena de taurons, alguns de la grandària del seu company de files l’alcalde de Saragossa, Juan Alberto Benlloch, que també hi competia. El projecte, incomprensible per a la majoria de barcelonins, només va aconseguir despertar l’entusiasme dels alcaldes del territori i cal suposar que també el d’algun sector de l’empresariat com és lògic.

Així les coses, el projecte va tirar endavant a empentes i rodolons, condemnada a convertir-se en una mòmia molt ben conservada a costa de la qual han viscut uns quants privilegiats de la gestió pública.  L’alcalde Trias mai no va saber que fer-ne i va deixar la cosa per al llunyaníssim i incert 2026. Finalment, l’alcaldessa Colau ha decidit donar-li civil sepultura per sempre més.

La decisió de Colau sembla del tot coherent amb les promeses que ha fet als qui l’han votat, amb quines són les seves prioritats polítiques. Contra això hom sempre podrà adduir la insensatesa de desaprofitar els grans esdeveniments per a generar riquesa econòmica, recordar-li que Barcelona ha triomfat des del segle XIX a base de patums com aquesta. Res a dir. És una opinió molt respectable a l’empara de la qual, però, cal no oblidar-ho tampoc, alguns partits i particulars ben relacionats han saquejat les arques públiques de mig estat espanyol. Així, doncs, no és la decisió d’enterrar definitivament un projecte nascut al socaire de la desesperació electoral i de l’”ocurrentisme” d’assessors incompetents allò que grinyola. No. És la manera en què Colau, amb només onze regidors, ha resolt l’expedient. Això és, sense consultar amb ningú, amb una brusquedat política que, de convertir-se en norma, ha d’acabar per afectar-li greument. L’oposició, com és normal, s’ha sentit molt molesta amb aquesta actuació i aprofitant que encara no està resolta la qüestió del cartipàs, ha impulsat la convocatòria d’un ple extraordinari per a tractar l’assumpte. Un ple en què Colau haurà d’ensenyar el cul, de donar explicacions sobre el perquè s’ha carregat la candidatura sense dir ni ase ni bèstia. Els partits confabulats volen crear una comissió per a donar-li voltes al si convé o no continuar amb això dels Jocs d’Hivern. Es tracta en el fons d’una manera com altra de passar el temps al voltant d’una qüestió que du anys en via  morta. Però sobretot del que es tracta és de recordar-li a l’alcaldessa que de comissions d’aquestes, si molt convé, cada dos per tres. El regidor Jaume Asens ja ha fet una esmena a la totalitat a la comissió: com és que als partits de l’oposició els hi preocupen tant els Jocs d’Hivern amb la de problemes de pobresa i desigualtats que hi ha la ciutat. Pot resultar una exclamació demagògica i, alhora, també, carregada de raó. Aquest, el de les prioritats, serà un tema important de la legislatura, més del que no ens pensem en aquest mateix moment i ja cal que parem atenció.

Com sigui, amb o sense Jocs d’Hivern, -que serà ‘sense’ com tothom sap des d’abans i tot que marxés Trias- Ada Colau s’hauria estalviat molts problemes de recórrer a la convenientíssima diplomàcia, un art que a la força haurà d’aprendre i practicar si de cas vol prevaldre.

6464 lectures 2 comentaris

Imprimir Enviar