L’Espanya oficial, la del PP i el PSOE de Madrid, la de la caverna mediàtica, ja ha tret la seva pròpia conclusió dels darrers resultats electorals a Catalunya: Artur Mas, la bête noire, ha perdut i, amb ell, l’independentisme. En realitat, era la sentència –com totes les que vindran- ja la tenien escrita des de feia molt de temps i només els hi calia adaptar-ne el guió a conveniència. Vull dir que hagueren explicat el mateix si de cas ‘Junts pel Sí’ hagués superat els 68 diputats, si el PP s’haguera quedat per dessota dels 11 o si la llista d’Iceta s’haguera quedat més pelada encara del que ho està ara. Llegir-ne més
A Artur Mas ja només li falta que el caricaturitzen com M.O.D.O.K. (Mental Mobile Mechanized Organism Designed Only for Killing), la mà dreta del pervers científic Mandarí i potser un dels enemics més aferrissats del Capità Amèrica. Fet i fet, de coses pitjors l’han transvestit els irats defensors de la sacrosanta unitat d’Espanya com ara d’evasor fiscal internacional a la manera de Luis Bárcenas, d’odiós oficial nazi de les Schutzstaffel o encara d’anacrònic hereu ideològic d’Enver Hoxha, disposat a convertir Catalunya en un enorme presidí aïllat del món i sota el jou del marxisme-leninisme. Llegir-ne més
Sense els mitjans de comunicació catalans, notablement els públics, Lluís Companys simplement no hauria existit mai. Com a molt, hauria estat, potser, una referència erudita d’historiadors, l’exclusiu patrimoni sentimental d’una única formació política. Només cal veure el cas que li van fer els mitjans de comunicació europeus –i no diguem els espanyols- despús ahir mateix, quan commemoràvem el 75é aniversari de l’afussellament del president, enmig també de la revolució civil més important que ha esclatat al continent durant els darrers anys. Llegir-ne més
Escolto en el programa de ràdio de Mònica Terribas dir al conseller Francesc Homs que l’Estat, finalment, s’avindrà a negociar la independència. Ho diu convençut i, alhora, sense massa entusiasme. I potser perquè se li nota la manca d’alegria i perquè no vol defraudar ni espantar ningú, Homs, arriba a insinuar que sap coses molt importants al respecte que els demés no sabem. Vull dir coses transcendents i positives. En resum, tot va bé, raonablement bé. Llegir-ne més
Els castellanoparlants sense nocions de la nostra llengua tenen unes dificultats notables per a pronunciar de manera correcta segons quins noms i cognoms en català. Es pot entendre que això li passi a un senyor qualsevol d’Almeria, Albacete o Minglanilla, educat en l’uniforme escola espanyola i sense cap contacte amb els nostres països. A la meva àvia li passava el mateix amb l’anglés. No havia manera que digués bé els noms dels seus artistes preferits. Llegir-ne més
En el meu poble, la gent normal, mai no convidaria la ciutadana Carolina Punset a una paella ni encara a un modestíssim vermut de patates i olives. Parlo de la gent que es guanya el jornal en el camp, de l’empleat de la Caixa Rural, del mecànic de bicicletes, de la caixera del supermercat, de l’operària del magatzem… Saben del cert que els amargaria la festa amb aquells aires de malcarada marquise del Potet que té. Sospiten que la Carol és una d’aquelles noietes malcriades que vol manar de tot, d’aquelles xicotes de casa bona que seria capaç de negar sota tortura que caga i pixa com tots els mortals, creuen que és una forastera fetillera de les que es mira a la gent d’a peu per damunt del muscle. Llegir-ne més
L’Espanya que ve és la que en certa manera, malgrat les aparences, no se n’ha acabat d’anar. Fet i fet, els resultats electorals apunten que l’Estat, ara com ara, només serà governable si de cas s’entenen el PP i el PSOE o bé els socialistes amb Podemos més el suport dels partits independentistes catalans.
La primer opció va ser descartada insistentment per Pedro Sánchez durant la campanya. La posició de Sànchez era ben lògica car d’haver-la contemplat públicament, només insinuat, la terra se li hauria obert davall els peus.
Llegir-ne més
L’entrada triomfal d’Ada Colau a la Casa Gran el tòrrid juny de l’any passat va tenir gairebé la fastuositat de la que va fer Liz Taylor –llegiu Cleopatra, faraona d’Egipte- a una fascinant Roma de cartró pedra tal i com la va imaginar Mankiewicz.
A falta d’una troupe de sinuosos dansaires mig nus de Núbia i d’una escorta de ferotges soldats abillats amb cuirasses d’or fent-li de comparsa, Colau va comptar amb l’entusiasme d’un heterogeni conglomerat de seguidors procedents de la societat civil no domesticada pel sistema.
Llegir-ne més
Només havien passat dos dies de la multitudinària manifestació que sota l’eslògan ‘Catalunya, nou estat d’Europa’ va posar dempeus a la majoria d’una societat civil que fins aleshores semblava transitar entre la resignació i una mena de melancolia nacional activada pel regionalisme durant la Transició. El cas és que de cop i volta, l’11 de setembre del 2012, la cançó del català emprenyat i la metàfora tan provinciana com irritant del peix al cove, havien quedat triturades per l’eclosió d’un independentisme sociològicament transversal, anys llum de la imatge difosa a parts iguals tant per una certa esquerra exquisida com per una dreta pretesament moderna, d’un nacionalisme que es volia tenebrós, pobletà i identitarista fins al paroxisme. Llegir-ne més
Segons un misteriós informe de la Unidad de Inteligencia de la Policía espanyola amb data de novembre de 2014, l’exprimer ministre de Lituània, Valdis Dombrovskis, hauria acceptat el 2013 manifestar-se a favor de la constitució d’un nou Estat català a canvi de percebre per part dels independentistes la gens desdenyable suma de 6 milions d’euros. Uns diners que no haurien eixit de les maldestres arques de la Generalitat, ni tampoc de la llibreta de l’Assemblea Nacional Catalana, ni encara menys dels Minyons Escolta de Catalunya, si no dels fons amagats pel clan Pujol en Panamà qui sap si en una illa del tresor amb una taverna plena de pirates beguts com un bocoi i un lloro que insulta en euskara batua. Llegir-ne més
En el meu poble dirien de Joan Tardà que és un d’aquells tipus que no s’està per hòsties. Sovint em recorda un pagès cinquantí de Riola, homenot, amb qui de jove vaig treballar collint taronges i que a l’estiu regentava una modestíssima botiga de fruites i verdures a Cullera, entanforada entre gratacels barats. Els diumenges, alguns resaviats estiuejants madrilenys li entraven al negoci mig en conill, amb el posat de l’amo desenfeinat i, sense mirar pèl, li palpotejaven perillosament el gènere, les prunes, els préssecs, els delicats albercocs, els pebrots. Llegir-ne més
Sempre parla qui més ha de callar. És justament el que va passar l’altre dia després de la breu i esclaridora intervenció de Gabriel Rufián en el Congrés dels Diputats durant el debat d’investidura de Pedro Sánchez. Rufián, fill d’emigrants, va sortir a explicar una qüestió bastant elemental a ca nostra però invisible a les espanyes com és que això de la independència no té a veure amb la reivindicació d’uns privilegis medievals a compte d’un ADN cofat amb barretina. Llegir-ne més
Ja fa temps que el professor i exconseller Joan Manel Tresserras va copsar amb tota la seva dimensió els canvis socials i polítics de la Catalunya dels darrers anys contra els que potser pensaven –o volien creure- que estàvem simplement al davant d’una situació conjuntural, producte d’un context de crisi i convulsió política. Tresserras constatava una abassegadora presa de consciència sobiranista per part de sectors cada vegada més amplis de la societat catalana feta contracorrent d’una estructura comunicativa molt assentada però, també, contra el poder de l’Estat i sobretot de les velles classes dirigents locals. Llegir-ne més
L’Estat espanyol té la pell molt fina en tot allò que té a veure amb els assumptes diplomàtics. Ja sabem com es posen els responsables de la cosa, funcionaris patriòtics on els hi hagi, quan senten que a Espanya se li disputa el seu protagonisme internacional ni encara que sigui amb qüestions fins a cert punt inofensives com són les relacionades amb els símbols. Si fem una mica de memòria, recordarem com aquests diligents funcionaris s’han passat les darreres dècades retirant senyeres per tot el món o pujant el volum de l’himne d’Espanya fins a ensordir els convidats si de cas algú tenia la temptació de posar a l’hora del ball una versió simfònica d’Els Segadors. Llegir-ne més
Segurament, Espanya, mutarà d’una monarquia amb arrels franquistes a un Estat monàrquic federal o similar (¿?) quan les granotes crien pèl. S’imaginen ensopegar un dia en un marge del Parc de la Ciutadella amb una granota de barba llarga i rebel com la de Karl Marx, com la del doctor Bacteri, com la de Grigori Rasputín o Sandokan?. Parlo de les granotes comunes, d’aquelles que es poden trobar saltant alegrement en un qualsevol rierol del país i no pas de cap espècie estranya com la Trichobatrachus robustus africana, un batraci al que li surten una mena de pèls als costats i les anques. Llegir-ne més
Tan se val que Pablo Iglesias s’hagi tornat a reafirmar en la seva aposta per un referèndum. Ho ha dit ja tantes vegades que fins i tot sembla que els periodistes hagin tingut un atac de mandra a l’hora d’explicar-ho. Ben diferent hauria estat, però, si Iglesias haguera carregat contra un Tribunal Constitucional que el PP i el PSOE han convertit en una Santa Inquisició al servei del nacionalisme espanyol; o si haguera clamat contra la catalanofòbia banal, la que patim a diari sense que ni un sol jutge espanyol mogui un dit o, encara, si en la línia de la seva defensa un punt vaporosa de la plurinacionalitat, haguera promès una veritable igualtat constitucional de totes les llengües de l’Estat. Llegir-ne més
No hi ha res més espanyol llevat del tricorni que el nepotisme. Els monarques i la jerarquia eclesiàstica el practicaren amb capteniment. Durant segles donaren als de baix tot un exemple de com prosperar més enllà de qualsevol limitació personal o ambiental i, és clar, el comú de la gent va acabar per trobar d’allò més normal la col·locació a dit de la parentela. Com sigui, tothom odia i alhora enveja el nepotisme. L’odia perquè és la negació de la igualtat d’oportunitats, l’assassí de l’esperança dels fills de les classes populars, una amenaça per al talent, la porta gran d’entrada de la imbecil·litat a sou. Llegir-ne més
El president Puigdemont se’n va anar l’altre dia de La Moncloa carregat amb un facsímil de la primera edició de la segona part d’El Quixot, la que passa a Barcelona. Li’l va regalar un Rajoy ben cofoi, indiferent al temporal de crítiques dels qui pensen que el seu govern s’ha passat per les aixelles el IV centenari de la mort de Miguel de Cervantes. Si en comptes d’espanyols haguéssim sigut anglesos, ai!... es lamenten aquest dies els cervantins exasperats sense treure els ulls dels pèls de la barba de Shakespeare. Llegir-ne més
Mai com ara l’Ajuntament de Barcelona, si exceptuem els darrers mesos de l’alcalde Hereu, havia navegat tant a la deriva. Colau i els seus, convençuts d’estar complint una missió transcendent, semblen incapaços no tan sols de relacionar-se amb normalitat amb la resta dels partits que configuren el consistori sinó d’entendre, també i encara que sembli increïble, la qüestió més elemental com és que no compten amb la majoria política.
Comença a haver-hi la percepció que l’endogàmia, els tics autoritaris, el personalisme exacerbat i el recurs al maximalisme ideològic quan no hi ha manera de gestionar, estan soscavant les possibilitats de traduir en política el desig de la ciutadania d’un canvi cap a l’esquerra.
Llegir-ne més
De vegades, els toros, fugint de l’espassa aconsegueixen envolar-se, superar la barrera i temptar els primers graons del cadafal com Pajarito en la Monumental de Mèxic o Quesero en Tafalla. Per uns moments la concurrència taurina deixa de patir pel torero -és un dir- i tem pel seu coll, perquè la bèstia no els esbotifarri d’una banyegada i la mort els sorprengui amb el primer mos del berenar mentre sona un pasdoble.
L’altre dia, a Mas de Barberans la bèstia voladora que va saltar al cadafal no era negra ni tenia quatre potes, banyes i cua.
Llegir-ne més
Després de més d'onze anys d'incansable feina al directe!cat, en aquell llunyà abril de 2007, amb quasi 100.000 entrades registrades i milions de pàgines vistes, ha arribat l'hora de fer un pas ferm i endavant que converteixi ... Llegir-ne més
Joan Lladonet S’avalua bé? Qui sap avaluar? |