A finals del maig passat en l’Ajuntament de Barcelona corria fins el gat i no hi havia uixer, municipal a punt de jubilar-se o auxiliar administratiu que no temés per la seva sort. Els convergents, efímerament assentats en l’alcaldia després de més de trenta anys d’hegemonia socialista, veien terroritzats com les enardides tropes bolxevics baixaven cap a Sant Jaume des de tots els barris populars de la ciutat. A les oficines de la part alta de Barcelona també estaven cagats amb l’arribada de l’apocalipsi colauita. Llegir-ne més

L’últim president valencià que va trepitjar el Palau de la Generalitat abans que Ximo Puig va ser Eduardo Zaplana, un murcià del PP que havia saltat a la presidència des de l’alcaldia de Benidorm, aconseguida amb els vots d’una trànsfuga socialista i després de resultar esquitxat en el conegut com el Cas Naseiro. Zaplana volia de Pujol la complicitat per a un acord que havia de permetre la pacificació del conflicte lingüístic al País Valencià. A Zaplana el valencià, el català, li importava un rave. Llegir-ne més

Només uns pocs minuts abans que la Hermandad de Caballeros Legionarios iniciés la seva desmanegada Marcia su Barcellona, just en el moment en què la tropa afinava cornetes i tranquil·litzava amb amanyacs la seva cabra emblema, Darth Vader i un soldat de l’Imperi Galàctic han entrat amb pas marcial a la botiga de Norma còmics del Passeig de Sant Joan, envoltats d’un petit seguici de nens entusiasmats. La presència del dolent d’Star Wars ha passat, però, pràcticament desapercebuda. Llegir-ne més

L'hi reconeixia Colau l'altre dia a la periodista Ana Pastor. La realitat, afirmava sense deixar de somriure, no era pas com els seus es pensaven, com ella es pensava. A la última, tot això de canviar el món ha resultat ser molt complicat, feixuc, lentíssim, laberíntic... I el 'sí es pot' ha deixat de ser, doncs, un eslògan carregat d'energia còsmica per convertir-se en una innocent poesia, en un decebedor 'ja veurem', en un 'potser sí o potser no, depèn'. Llegir-ne més

A la ràdio expliquen que els fumadors treuen foc pels queixals a causa de les imatges que d'aquí a molt poc duran impreses tots els paquets de tabac. Les autoritats europees s'han cansat de pagar pels malalts d'aquest vici i volen acollonir el personal. Es veu que no hi havia prou en escriure amb lletres ben grosses que el tabac mata ni tampoc en recórrer a una iconografia carregada de funestos significats. Els que manen ja no s'estan per hòsties. Llegir-ne més

No falla. Cada vegada que hi ha eleccions algun bocamoll ha de treure el Sant Cristo Gros de l'anticatalanisme a compte de la unitat d'Espanya. Es tracta de la vella estratègia reaccionària d'explotar els prejudicis i la ignorància de la gent d'a peu per a treure'n rèdit electoral. Ho troben tan normal aquests llenguts que ni per un moment es poden veure a si mateixos en el paper de l'orador excitat contra els immigrants, els jueus o la gent de color. Llegir-ne més

“Considera’m com un caporal del teu Cuerpo Nacional” li diu Daniel De Alfonso al Ministre Jorge Fernández Díaz mentre conspira a cor que vols contra els mateixos partits polítics que van confiar amb ell per a perseguir la corrupció. Ho fa a compte dels interessos d’un Estat manat per un partit neofranquista al·lèrgic al joc net i, sobretot, perquè a part de ser un tipus d’arreglar les coses entre “amigotes” és també un espanyol d’aquells que marquen paquet com els toreros. Llegir-ne més

Al País Valencià, després que el PP guanyés vegada rere vegada les eleccions per majoria absoluta malgrat la brutícia i la degradació institucional, algú va fer córrer amb notable èxit que si els valencians fossin negres votarien al Ku Klux Klan. La sentència és d’un sarcasme que ratlla el virtuosisme –molt propi per cert de valencians- i assenyala a una societat amb un sentit de la democràcia com a mínim sospitós, a un país que funciona assentat sobre unes sòlides xarxes clientelars controlades ferrenyament pel PP a la manera siciliana. Llegir-ne més

Els republicans Joan Tardà i Gabriel Rufiàn van passar l’altre dia mitja hora curta a bord de l’Enterprise-Moncloa. Havien estat citats per un desconcertat comandant Rajoy-Spock, desesperat per tal d’aconseguir els suficients suports de part de la galàxia hispànica amb els quals poder continuar mantenint el govern de la nau insígnia. La nau, apedaçada com si haguera estat assaltada per una tribu de drapaires desesperats, sense rumb, es veu que necessita ara més que mai d’una bona colla de camàlics que l’empenyen no sé sap ben bé en quina direcció per tal que els que la comanden continuen còmodament instal·lats a les seves cabines. Llegir-ne més

Els catalanoparlants, tant se val si són de Ciutadella, Alzira, Elx o Falset, només tenen dret a parlar català en total llibertat si un castellanoparlant no s'hi oposa o, en qualsevol cas, en la intimitat del comú o de la llar. Ho garanteix, vés per on, una Constitució que eleva la "lengua española" a una categoria sagrada i que condemna a la resta de les altres llengües de l'estat a ser un acolorit conjunt de parles regionals. Ja sabem que els indígenes tindran problemes als jutjats si volen fer servir la seva pròpia llengua, que també poden tenir-los en unes oficines d'Hisenda o en una caserna. Llegir-ne més

En política la paciència i l'audàcia són imprescindibles per a sobreviure i, encara, per a reeixir. La paciència, derivada de la fortalesa, ajuda a vèncer la tristor i a superar els contratemps i, alhora, a adquirir d'altres virtuts. El que és pacient sap que les coses no depenen exclusivament d'un i espera, doncs, amb calma, que aquestes succeeixin. L'audàcia és allò que impulsa algú a fer les coses amb el convenciment que aquestes s'aconseguiran malgrat tot. Llegir-ne més

La qüestió catalana s’ha convertit en un dels principals temes de conversa entre les amistats de Madrid d’un familiar meu molt pròxim. Quasi tots els seus amics com les seves parelles es guanyen bé la vida, tenen un nivell cultural acceptable i podríem dir que es consideren gent d’esquerres. Les seves principals preocupacions, com en el cas de la immensa majoria dels espanyols d’anar per casa, són els fills, la feina i la salut.

Fa uns anys, quan es trobaven, dels catalans només es parlava per a fer acudits o en termes molt durs quan la insistència dels mitjans de comunicació els situava inevitablement en la diana. Llegir-ne més

El primer toc contra l’independentisme abans de la Diada d’enguany el va donar la fiscal general de l’Estat, Consuelo Madrigal, durant el seu discurs d’inici de l’Any Judicial davant d’un Felip VI de cara llarga. La conservadora Madrigal va amenaçar “al desafío independentista” amb l’ús de la via penal en el context d’un parlament dur, de marcat caràcter polític mentre s’anava coent també, per cert, la inhabilitació política del líder basc, Arnaldo Otegi. Llegir-ne més

A finals de novembre de 1998 vaig entrevistar per a El Temps a qui aleshores era el Síndic d'Esquerra Unida en les Corts Valencianes, Joan Ribó. Bona part de la conversa va girar a l'entorn de la situació de la sanitat pública valenciana que en aquell moment, i des de l'arribada el juliol de 1995 a la Generalitat del popular Eduardo Zaplana, es trobava immersa en un procés de privatització del tot insòlit a l'Estat espanyol. El buc insígnia d'aquella operació va ser la posada en funcionament l'any 2000 de l'Hospital de la Ribera a Alzira, el primer hospital públic de gestió privada gràcies a una llei de 1997 aprovada pel PSOE i pel PP. Llegir-ne més

Les fotos que van fer famós al dirigent del PP gallec, Alberto Núñez Feijóo, no el mostraven ni tocant la gaita ni cruspint-se una tapa de polbo a Feira sinó a bord del iot del narcotraficant i contrabandista de tabac, Marcial Dorado. Les va trobar la policia en una batuda i les va publicar El País a finals de març de 2013 junt amb un reportatge d’allò més entretingut que signaven, Xosé Hermida i Elisa Lois.

Segons el que explicaven els periodistes, Feijóo, hauria conegut Dorado, (avui complint un condemna de 14 anys per narcotraficant), a través del seu testaferro, el també delinqüent i militant del PP de Ferrol,  Manuel Cruz López. Llegir-ne més

Semblava que durant les darreres hores Pedro Sánchez hagués deixat de ser un xicot arrogant de classe acomodada per a convertir-se en una mena de William Wallace, en aquell agosarat cavaller que es va oposar ferotgement a la humiliant submissió dels nobles escocesos al rei Eduard d’Anglaterra. Només per unes hores, Sánchez, va ser el líder que els desencantats militants socialistes necessitaven per a convèncer-se que encara pagaven quota a un partit d’esquerres. Llegir-ne més

Que “las corridas” junt amb tots els seus dialectes tauromàquics –bous al carrer, embolats o a l’aigua- són una salvatjada ho saben fins i tot els babaus de poble.

Amb tot i això, l’Espanya atàvica s’entesta en fer-nos engolir un espectacle tan repugnant amb el pretext que la “Fiesta” és cultura i pàtria. A finals de maig de 2012 el PP va aconseguir que el Congrés dels Diputats –amb l’abstenció vergonyant del PSOE- declarés la “Fiesta” Bé d’Interés Cultural per contrarestar, sens dubte, la prohibició catalana aprovada pel Parlament dos anys abans. Llegir-ne més

El president Carles Puigdemont va ser molt clar durant la seva intervenció en el ple de fa pocs dies en què es va sotmetre a una moció de confiança. O s’aprovaven els pressupostos que enllesteix el vicepresident Oriol Junqueras o bé convocaria unes noves eleccions. Tot plegat, sense uns nous pressupostos queden afectats greument els serveis socials, l’impuls econòmic del país, a més, d’esvair-se la possibilitat de poder celebrar un referèndum d’independència així com d’engegar estructures d’estat com la de la hisenda pròpia. Llegir-ne més

A la Casa Gran no es treuen la pasta de les mans i a base de muntar circs van fent bona aquella dita tan nostrada de ‘qui dia passa, any empeny’. Definitivament, Colau ha renunciat a l’oportunitat que tenia de fer política per la retòrica i la mise-en-escène d’un repertori de consignes ideològiques mentre el que queda del PSC es menja el tros de pa baix de la taula, astutament, sense fer soroll. 

El darrer circ ha anat a compte del franquisme. Llegir-ne més

Sembla que el defenestrat líder socialista Pedro Sánchez va descobrir l’altra nit quan l’entrevistava Jordi Évole, el secret de l’ancestral i misteriosa sopa d’all. En un moment donat, solemnement, va assegurar que Catalunya era una nació -com també ho era Euskadi, ull!- i Espanya, una nació de nacions. De sobte, un tipus que aspira a ser el cap d’Estat d’Espanya, s’ha adonat per primera vegada d’allò que des de fa segles és una evidència per a la majoria dels catalans i de no pocs europeus. Llegir-ne més