Dijous, 19.9.2013. 05:00 h

Ramon Carner President del Cercle Català de Negocis

“Tenim a Europa agafada pels pebrots”

---

Meritxell Doncel (@m_doncel) / Periodista i Advocada.- Que té esperit emprenedor (i un xic emprenyador) no es pot pas negar! Al 2006, en ple boicot del cava, va registrar i distribuir amb prou èxit la marca Cola catalana-Cola lliure. En veure que molts establiments catalans responien al missatge, va decidir crear la Xecna, una xarxa d’establiments amb consciència nacional, que començarien a vendre d’altres productes made in Catalonia que en Carner s’anava traient del barret: el whisky Jaume I, el Despertaferro ─un Red Bull a la catalana─, el rom Cristòfol Colom, el Cava 2014 ─sota el lema “Amb 300 anys n’hi ha prou. Catalunya, nou Estat d’Europa” ─, el Cava Sant Jordi (per als catalanistes moderats) i la Tònica Catalana, que informava a la seva etiqueta que el 5% dels beneficis es destinarien a subvencionar les empreses que treballen per canviar la tònica de la política catalana del moment. Al 2008, juntament amb d’altres empresaris catalans, va fundar el Cercle Català de Negocis, que ell defineix com el primer lobby econòmic nascut per recolzar la independència de Catalunya. “El que dèiem al 2009 avui ho diu el president de la Generalitat”, diu amb l’orgull d’un visionari.

L’empresari català opina segons bufa el vent... Veritat o mite?

Calia fer-ho per sobreviure a una dictadura feixista que va durar 40 anys però molts van invertir a Catalunya en moments molt difícils.

Es mullen prou?

Els empresaris catalans, històricament, s’han mullat, si no, no estaríem aquí. Per ser empresari a Catalunya has de dedicar temps al país per procurar que el seu entorn sigui adequat, que estigui ben moblat, i Espanya fa molts anys que vol convertir Catalunya en un desert. Cal temps i recursos per combatre aquesta ofensiva.

Posem-ho en xifres... Com es posicionen les pimes catalanes davant el procés sobiranista?

Abans de les eleccions de 2012 les enquestes deien que entre el 55% i el 60% de les pimes hi eren favorables, quan encara no s’explicaven prou les conseqüències de tenir l’empresa en una Catalunya espoliada. Avui la xifra seria molt més alta, n’estic convençut. Moltes pimes comencen a ser conscients dels greuges en infraestructures i els resultats de viure en un Estat que frena el dinamisme econòmic de Catalunya i empra les polítiques al seu abast per desplaçar-lo a Madrid. Per exemple, per què al 1992 van fer l’AVE Madrid-Sevilla, que és deficitari, i no el que tots els estudis apuntaven com a rendible? Vint anys després som la darrera regió on arriba i durant 30 anys les organitzacions empresarials catalanes han estat miops davant d’aquesta realitat, perquè estaven lligades a interessos espanyols.

I les grans empreses?

A Catalunya només representen l’1% de les empreses i es beneficien del model espanyol, que les afavoreix a través dels grans ajuts. Per això ja els està bé. Les pimes, que no tenen aquests ajuts, són les que estan aguantant el país. Hem de fer un Estat català amb lleis diferenciades per a les grans empreses i per a les petites. Ens cal un Estat on se substitueixi la lluita de classes, que no porta enlloc, per la lluita per al progrés, que és el model català de tota la vida. I ens calen organitzacions empresarials més democràtiques perquè les pimes no s’hi senten representades, per això el CCN, sense oferir cap servei, té 800 associats.

Com afecta l’espoli al petit i mitjà comerç?

Molt! Els 16.000 milions d’euros que marxen cada any i no tornen són 2.580 euros que perd a l’any cada català, uns recursos que les famílies tindrien per consumir i que beneficiarien directament als empresaris. A això s’hi afegeix el dèficit en infraestructures i la manca de recursos de la Generalitat per fer obres necessàries. Podríem ser la Suïssa o la Holanda del sud d’Europa. En canvi, paguem aquest Estat de les autonomies amb un dèficit fiscal anual d’entre un 8 i un 10%, quan tots els estudis de caire econòmic diuen que el territori que aporta més d’un 4,5% acaba empobrint-se.

Quines raons addueixen per al no?

A Catalunya hi ha moltes filials estatals i empreses que depenen de les obres i serveis que contracta l’administració estatal. Són les que surten al BOE, que òbviament no voldran la independència. Però cal tenir en compte que són una minoria i que, a més, darrerament veuen que l’Estat paga tard i que, per una qüestió ideològica, darrerament prefereix no contractar amb les empreses catalanes o basques.

Hem d’aprendre, també nosaltres, a fer boicot?

Al segle XXI no es pot parlar de boicot, a cap país europeu se li acudiria, només a Espanya. És una política d’estats jacobins i centralistes, pròpia del segle XVIII. Va en contra dels principis fonamentals de la UE i, a més, és inviable en un món global, on pots trobar el que vulguis allà on vulguis. Tan sols és una amenaça que l’Estat utilitza per atemorir les empreses catalanes i des de les organitzacions empresarials no s’ha sabut explicar que és impossible dur-la a la pràctica al segle XXI. Quina por ens ha de fer? El comerç català ha dominat la Mediterrània i l’Amèrica, som negociants de mena, ja ho eren els almogàvers!

Catalunya exporta més que no pas ven a l’Estat. En quin percentatge?

Sí, certament, el 30% ho venem a Espanya i el 35% ho exportem, mentre que el percentatge restant es queda a Catalunya. La Cambra de Comerç de Barcelona et dirà que no podem marxar perquè venem el 64% a Espanya però el que no explica és que fa la trampa de sumar-hi el percentatge que es queda a casa nostra i així surt publicat tot sovint a segons quins diaris, com ara a La Vanguardia. I a sobre, si d’aquest 30% que venem a l’Estat hi treus el percentatge del que venem al País Basc i a València, que ens continuarien comprant, et queda només un 12%.

Pel que fa a les exportacions, quin panorama es dibuixa si Catalunya no fos membre de la UE en un primer moment?

S’obriria un procés de negociació pactat prèviament. L’Estat espanyol, de fet, haurà de renegociar el seu nou estatus a la UE. Que Catalunya pugui quedar en stand by en un primer moment no vol dir que no continuarem venent a fora, simplement que haurem de negociar noves condicions. A Europa li convé acceptar un contribuïdor positiu, com és Catalunya. La tenim agafada pels pebrots! Alemanya, de fet, no permetria que es quedés fora perquè Catalunya, per sí sola, amb Barcelona com a port franc, generaria una economia molt potent.

Oficialment, si més no, no expliciten cap suport...

Evidentment, no es posicionaran. A les institucions de la UE hi treballen 400 funcionaris espanyols! Però quan Catalunya faci la consulta hauran de fer-ho i prendran la decisió que més els convingui econòmicament. Alemanya necessita un land al sud d’Europa productiu.

L’FMI recomanava a Espanya que abaixés els sous. Catalunya ha de prendre aquest camí?

El model espanyol, de grans empreses, on els treballadors només són números, no ha de ser el model del nou Estat català. La clau perquè hi hagi consum és que hi hagi treballadors amb poder adquisitiu.

Vostè paga bé als seus treballadors?

Penso que sí! Tot i que portem tres anys amb una baixada de les vendes d’entre el 25 i el 30% i estem invertint per reinventar-nos.

Disculpi la impertinència... Quant cobren?

Un repartidor cobra al voltant de 1.300 euros nets mensuals en catorze pagues i els treballadors qualificats entre 1.800 i 2.000 euros.

Els defensors d’una major competitivitat salarial posen a la balança els models d’economies emergents. Amb el que això comporta a nivell social, es poden comparar?

No té cap sentit. Mai podrem competir amb la Xina, allà sempre serà més barat. Els models no són comparables. L’única sortida al problema laboral europeu és que els treballadors estiguin especialitzats i formats.

Pel que palpeu al CCN, què n’opinen de la independència els empresaris nouvinguts?

Ells empresaris d’origen immigrant han vingut a guanyar calers i fer negoci i la majoria ho veuen clar. Fins i tot els espanyols que van arribar als anys 50 i 60 s’adonen que als seus néts els pots passar el mateix i entenen que la independència és imprescindible si no volen veure’ls marxar a l’estranger. Una família no pot suportar dos desarrelaments en només tres generacions.

Consulta o declaració unilateral? O una cosa després de l’altra?

Consulta al 2014, i feta segons el dret internacional. No hem de demanar permís a l’Estat espanyol, no entenc per què s’intenta.

Per esgotar les vies internes i forçar la negativa de l’Estat?

Jo crec que no podem esperar més. El patiment dels empresaris i les pimes és prou gran com per no esperar a fer unes plebiscitàries al 2016. Per cert, jo faria unes eleccions amb llistes obertes al Parlament.

No seria millor deixar-ho per quan Catalunya ja sigui independent?

Sí, és per collar-los...
 
Entrevista de Meritxell Doncel