Enric Canela Membre fundador de l'ANC i catedràtic de Bioquímica i Biologia Molecular a la UB
"Esperar que ara Europa ens faci més cas per la manifestació a Brussel·les és absurd"
Gerard Sesé @gerardsese | Enric Canela és una peça important d'un gran trencaclosques per entendre com l'independentisme ha arribat fins aquí. Amb llarga trajectòria com a militant de CiU, dels sobiranistes convençuts, va ajudar a forçar el partit a efectuar el gir desacomplexat cap a la independència. També va entendre que l'independentisme havia d'actuar unit i fort per assolir els seus objectius i va ser un dels membres fundadors de l'Assemblea Nacional Catalana. Fins i tot, quan les xarxes socials i internet no tenien la força d'avui, generava opinió i marcava agenda política a través dels seus escrits en un bloc digital. De fet, tal com ens explica, la iniciativa d'anar a Brussel·les de l'any 2009, va sorgir d'un dels seus articles. Ell i un petit grup de persones van aconseguir ara fa 9 anys una gesta independentista: portar 10.000 persones a la capital d'Europa. Amb la seva experiència, parlem sobre el nou viatge que està previst per aquest 7 de desembre.
27
carregant
Enric Canela, Membre fundador de l'ANC i catedràtic de Bioquímica i Biologia Molecular a la UB
Comparteix
TweetEtiquetes
Com va sorgir la idea de portar 10.000 persones a Brussel·les l'any 2009?
Tot va començar amb un escrit meu al Bloc Gran del Sobiranisme. Es titulava Perplex, jo?. Va ser el 6 de setembre de 2008. Es tractava d'un Bloc ideat per David Morgadas en el que escrivíem set persones un dia de la setmana, el nom del bloc identifica la temàtica. Érem el Josep Sort, Joan Arnera, Manel Bargalló, Víctor Terradellas Xavier Mir, David Morgadas i jo. Em plantejava a l'escrit perquè no fèiem com en Martin Luther King, una marxa a Madrid. Un lector va proposar millor a Brussel·les i així ens vàrem engrescar, tot per la xarxa. Les connexions via xarxa les va liderar Agustí Esparducer. La mobilització va ser gran.
En aquell moment l'independentisme no tenia tanta força ni la capacitat d'organització que té avui. Esperàveu l'èxit?
No sabria respondre amb certesa. Jo tinc per costum anar fent i valorant sobre la marxa. Vam anar recollint adhesions, inicialment per Facebook. Sabíem que un sí a Facebook no volia dir gaire, però a poc a poc la cosa va anar creixent. Un grup, els que inicialment vam coordinar l'operació, vam anar fent reunions periòdiques. La primera va ser a Mataró, on viu el David Morgadas. La majoria només ens coneixíem virtualment. Vam fer un grup bastant ben coordinat amb una bona distribució de tasques. Va ser clau la xarxa de voluntaris en el territori que es va muntar. Recordo la gran feina de Josep Antón Martínez Llorach que parlava amb tots i amb tothom. L'independentisme no tenia tanta força, però no menystinc la capacitat d'organització d'aquell petit escamot.
Una idea que surt d'un text i es fa gran, potser l'escamot no era tan petit!
La feina des d'Alemanya de Manel Bargalló, l'Estela Rodríguez a Brussel·les, el disseny de Maria Teresa Galceran, els contactes d'Elisenda Paluzie, la capacitat comunicativa de Josep Poveda, les idees de David Morgadas, el treball de suport amb voluntaris d'Esther Pons i Albert Mulero, les relacions internacionals d' Anna Arqué, la teva música Gerard Sesé. Les col·laboracions de Francesc Abad i Anna Soliguer. El temps em mescla les idees i no he citat tot els que van ser, que em perdonin. Hi poso noms perquè si que hi va haver organització, modesta i efectiva organització. Tot aquest equip no el canvio per res. Uns movien els altres i de tot el territori van aparèixer suports.
Es pot considerar que la gesta dels 10Mil a Brussel·les va ser la primera de les grans manifestacions que l'independentisme ha realitzat els últims anys?
Fora del país sí. Abans no hi havia hagut mai cap mobilització que superés el miler de persones. A casa nostra no. L'any 2006 i 2007 la Plataforma pel Dret a Decidir havia fet dues grans manifestacions amb centenars de milers de persones. Molt abans hi havia hagut la Diada del milió. Res a veure en nombre que vam ser Brussel·les 2009. Diria, però, que allò si ens va marcar un abans i un després. Els esdeveniments es van encadenar, fins ara.
La tasca dels 10Mil a Brussel·les, de fet, va tenir continuïtat...
Recordem que allà mateix, a Brussel·les, vam llençar una ILP i vam recollir signatures per demanar un referèndum. La Mesa del Parlament la va considerar inconstitucional. La majoria dels que eren en aquella Mesa avui són declarats independentistes. Immediatament després va venir la consulta d'Arenys de Munt, etc. Això no s'ha aturat.
Els 10Mil a Brussel·les van aconseguir situar el conflicte entre Catalunya i Espanya a Europa?
A vegades em preguntaven pels objectius d'aquella manifestació. En citava dos. 1) que la independència figurés a l'agenda dels partits polítics, i 2) internacionalitzar el conflicte pacífic entre Catalunya i Espanya. Alguna cosa vam encetar. Sempre he cregut que vam despertar algunes consciències. No crec que afectés massa el pensament europeu, però si que va ajudar a posar de manifest que el conflicte entre Catalunya i Espanya no es podia solucionar a Espanya. Recordo que molts independentistes van "sortir de l'armari". Molta gent es va atrevir a ser-hi. Sorpreses: "ah, tu també"?
Vist com és el Gobierno i les majories del Congreso, l'esperança era Europa...
Ja en aquell moment, calia moure's. Al llarg de la història d'Espanya no ha existit mai el concepte de diàleg, menys amb Catalunya. La supèrbia espanyola no ho permet. Recordo un llibre que vaig llegir fa molts anys, "El español y los siete pecados capitales" de Fernando Díaz-Plaja en el que el primer relat parla de la supèrbia. Tan real. És el: "Porque lo digo yo". El problema actual va de supèrbia. Ens van menystenir, es van riure de nosaltres, ho han seguit fent aquests anys, fins que alguna cosa greu ha passat. Tan fàcil com era parlar...
Des de l'independentisme hi ha desafecció i frustració cap a la UE per la seva absoluta passivitat davant les accions preses per l'Estat espanyol contra Catalunya.
La frustració és funció de les expectatives, passa com en la percepció de la qualitat. Si jo hagués crescut amb l'objectiu de guanyar el Premi Nobel, avui seria un frustrat. Per sort mai no m'he marcat objectius inassolibles.
Ens hi podem reconciliar?
La frustració que senten alguns en aquest cas és el resultat d'haver cregut que existia una Europa dels ideals. Haver creat un imaginari idíl·lic. Un fil d'esperança cali tenir-lo, però Europa compra i ven, però els venedors i compradors són els estats. Mai no es posaran contra un soci, tret que no fer-ho els perjudiqui l'economia. El que va fer la Unió Europea amb Grècia va ser repugnant, s'hi jugaven els diners.
Farà algun dia Europa algun pas a favor de Catalunya?
Esperàvem nosaltres que havia arribat el dia en què els catalans ho tindrem tot pagat, com havia escrit Francesc Pujols? La Unió Europea que ha estat una organització criminal amb els refugiats i que va tractar als grecs com a miserables, de cop i volta s'havia de transmutar recordar quan Voltaire escrivia: Catalunya, finalment, pot prescindir de l'univers sencer, i els seus veïns no poden prescindir d'ella. No. Segur que no. La Unió Europea només es posarà al costat de l'independentisme català quan li resulti més car que no fer-ho. Senzill de dir. O quan als seus dirigents els perilli la cadira per no fer-ho. Dos aliats: l'economia i l'opinió pública.
Vas ser un dels principals organitzadors de la marxa a Brussel·les de fa 9 anys. Què recomanaries a la gent que hi anirà aquesta vegada
A la gent que hi anirà només una cosa, que viatgin amb alegria, que mostrin, igual que va passar al 2009, que som gent civilitzada, educada, festiva i amb molt de color. Estelades, gralles i gegants. Sobrietat. Allà on va l'independentisme català no hi ha aldarulls, els aldarulls vénen d'una altra banda.
Calia tornar a anar-hi, doncs?
També diria a la gent que hi vaig que no esperin gaire. Les notícies tenen una vida molt curta. Si la cosa és un èxit de gent, sortirà als diaris. Més que el que va
passar l'1 d'octubre? Més cas per anar ara a Brussel·les que per totes les coses que han passat a Catalunya aquests dos mesos? Ho dubto. Esperar que ara Europa ens faci més cas per la manifestació és absurd. Ho crec així. Unes fotografies aèries, unes quantes notícies i tot oblidat...
Caram...!
Està bé fer-la? Qualsevol iniciativa que comporti mantenir viva la memòria de la nostra presència entre els ciutadans europeus és bona. Tot el que mogui la gent és bo. Hem d'estar, però, amatents perquè molta gent està cansada sense estímuls. Cal, però, sempre pensar en la dupla cost/benefici. Hem de fer accions que costin poc esforç i produeixin un gran senyal.
Imprimir
Enviar
jojojo
#60 CATALUNYA PATEIX CALOR, SÍ, PERÒ TU PATEIXES UNA...
Actualitat