Ruben Wagensberg Número 9 d'Esquerra Republicana de Catalunya
"Europa no mourà un dit i ho tenim molt clar"
MARINA BOU| Ruben Wagensberg (Barcelona, 1986) és un dels impulsors de la campanya 'Casa nostra, casa vostra' per l'acollida de persones refugiades a Catalunya i, ara, s'ha convertit en un dels independents que concorrerà a les llistes d'ERC en les eleccions del 21-D. Serà el número 9 per Barcelona, però no deixarà l'activisme pels drets dels refugiats i la lluita pacifista, que duu a terme a través de la iniciativa 'En Peu de Pau'.
48
carregant
De treballar per a les persones refugiades a número nou d’ERC. Per què l’ha cridat ara la política?
Tot el que fem a les nostres vides és política, però entrar a la banda més institucional va ser una decisió molt complicada de prendre. Esquerra m’ho va demanar amb voluntat de construir una llista plural, una suma de molts espais ideològics diferents, entenent el moment d’excepcionalitat que vivim. Quan m’ho plantegen em costa molt d’entrar-hi, perquè jo sóc en una entitat que treballa des del carrer -on crec que es pot fer molta més feina-, però la voluntat de teixir ponts, sobretot, amb altres espais ideològics i polítics és el que em va acabar de convèncer. I, després, que és un partit amb presos polítics. La decisió la prenc a l’avió tornant de Brussel·les pocs dies després que marxés el Govern a l’exili, és quan em vaig dir o ara o mai.
El seu perfil encaixaria més amb altres partits, potser la CUP. Li havien ofert formar part d’altres candidatures?
Això prefereixo no respondre-ho, però Esquerra m’ofereix aquesta possibilitat -sobretot- amb una voluntat de connexió amb altres forces. Crec que tots hem de ser generosos i no pensar només en la nostra situació personal: si hi ha algú que creu que puc ajudar a teixir ponts, és de responsabilitat acceptar-ho en aquest moment. ERC va considerar que la meva ajuda els podria servir i, per tant, em vaig veure obligat a acceptar.
Què pot aportar, com a independent, a la llista d’Esquerra Republicana?
Mai he sigut militant de cap partit, i ho he fet conscientment. No vull perdre la connexió amb el teixit social i associatiu del país, amb les entitats, i una lluita en concret amb la qual he estat treballant els darrers anys: la causa de les persones refugiades i les migracions involuntàries en general. No vull deixar de visitar les persones que conec en camps de refugiats o els que ja han arribat a Catalunya o altres països… No vull deixar de viure aquesta vida associativa i, des d’ERC, creuen que és molt bo que hi hagi una connexió entre tot aquest teixit i el Parlament, on sovint hi ha un mur massa gros. Aleshores, jo intentaré que aquesta connexió sigui molt més fluida, que el teixit associatiu pugui entrar encara més al Parlament i que el Parlament pugui explicar-se molt més a la ciutadania.
Personalment, com ha viscut aquests anys de procés?
Molt de prop, m’imagino que com qualsevol ciutadà que ho viu des de fora de les institucions, tot i que ara -des de dins- tot es veu diferent. Però la política la fem en qualsevol acte o pensament de les nostres vides i aquests set anys de procés no l’han dut a terme només els polítics des de les institucions, sinó que ho ha fet la gent. La culminació de tot això va ser l’1 d’octubre, quan tots ens vam apoderar per defensar els col·legis electorals: estic segur que, si el dia abans, el Govern hagués intentat frenar el referèndum no hagués pogut, perquè ja estava tothom atrinxerat a les escoles, s’estaven repartint urnes per tot el país… Per tant, l’aprenentatge que hem fet fins ara és el que ens ha de servir, perquè una de les coses que hem sentit molt és aquesta sensació de saber poc del que està passant, encara que posis molta confiança al que estan fent des de la política. Hem de treballar molt perquè la ciutadania pugui seguir participant, perquè quan l’han deixat ho ha fet molt bé. És la base que això pugui tirar endavant.
Quin és l’objectiu d’ERC a les eleccions del 21-D? Cal restituir Carles Puigdemont com a president?
Hi ha un Govern legítim que ja tenim -amb una part a la presó i una altra a l’exili- que tant de bo es pogues restituir a partir del dia 22, no només Puigdemont sinó al complet. Però aquesta legislatura també va d’explicar més i millor les coses a la gent i, per tant, cal ser realistes i explicar que hi haurà una part del Govern que probablement no podrà ser aquí després de les eleccions perquè a la que posin un peu a la Junquera se'n van directes cap a Madrid detinguts. I, per tant, si volem aixecar la República necessitem un govern molt fort, amb totes les capacitats per poder-la tirar endavant. L’obligació de tots els partits és tenir en compte aquest escenari i presentar alternatives.
Parlem de tenir dos governs, un de legítim i un d’executiu?
Parlem d’un Govern fort i executiu, el govern clàssic de tota la vida, i si es dóna el cas -que és molt probable- que no pugui estar format per la gent anterior, s’ha de trobar una solució política per mantenir la seva dignitat. Ja veurem si és amb la forma d’un Govern legítim o com. Sembla que s’estigui intentant fer recaure tot el pes sobre la llista d’Esquerra, però qui té molt a dir és la ciutadania, que inclús pot decidir que no siguem majoria al Parlament, cosa que ho canviaria tot. Per tant, el primer de tot és passar per les urnes i, a partir d’aquí, ja veurem.
Si l’independentisme guanya a les urnes, quin és el full de ruta? Sembla que la CUP no vol renunciar a la unilateralitat...
Això és un debat imposat. Sempre poso el mateix exemple: si això fos un videojoc, la pantalla final passaria si o si pel diàleg, perquè hi ha una sèrie d’actius i passius que d’entrada s’hauran de negociar. El tema és com arribem fins aquest punt i com ho fem mentrestant. Es tracta de tirar endavant lleis com -aquests dies que fa tant de fred- la de pobresa energètica. Desplegar aquesta llei també és fer república i al final es tracta d’això, per lo qual també podem comptar amb les complicitats de molts altres partits que no són de l’àmbit sobiranista. I crec que per donar electricitat a la gent que no la pot pagar no s’ha de demanar permís, és una cosa de justícia. De fet, fins ara, tots els passos que s’han fet s’han intentat dialogar. Quantes vegades s’ha intentat negociar un referèndum amb l’Estat espanyol? El diàleg sempre ha de ser sobre la taula per una senzilla cosa, perquè el dia que s’aconsegueixi és la via més rapida, però tampoc pot ser un impediment a l’hora de tirar endavant i desplegar aquestes lleis perquè quan fem una república la fem per això, per poder tenir eines i fer que la gent visqui millor. I per això no s’ha de demanar permís.
Però què fa pensar que l’Estat pugui seure a negociar algun dia?
Res no ho fa pensar, però la nostra obligació és tenir-ho sempre sobre la taula. Amb això i amb qualsevol qüestió a la vida, sempre s’ha de tenir en primer lloc aquesta opció.
És el número nou a la llista d’Esquerra Republicana de Catalunya, ha pensat en el seu paper després del 21-D?
Ningú està pensant ara mateix en cap mena de càrrec. Estem pensant a fer una campanya electoral que és molt important, perquè hem de treure la màxima representació parlamentària dels grups sobiranistes. És l’única manera de demostrar-nos a nosaltres, a l’Estat espanyol i al món que això va de debò i que hi ha moltíssima gent que ha triat un camí i volem tirar endavant.
En la lluita pels drets de les persones refugiades, ja s’havia trobat amb l’immobilisme europeu. L’ha sorprés la seva reacció pel que fa al cas català?
Europa mai farà res si no és per interès propi, fa anys que veu com mor cada dia moltíssima gent a les seves aigües no només sense fer res, sinó sent activa perquè aquesta gent mori. Quan fas un tractat amb Turquia i li pagues 6.000 milions d’euros per no deixar sortir ni una sola persona, implica que els guardacostes punxen les barques d’aquestes persones perquè no arribin a costa grega, s’enfonsen i mor molta gent. Quan intenten dificultar el treball de les ONG al mar mediterrani també estan evitant que se salvin vides i, a sobre, quan aquestes persones aconsegueixen arribar van a parar a camps de refugiats on els tracten com si fossin a una granja d’animals. Per tant, Europa no farà res fins que no hi hagi alguna cosa per la qual li pugui interessar que aquí es pugui fer un referèndum acordat, una causa econòmica, que pugi la prima de risc espanyola i s’incrementi molt el deute amb els mercats, o alguna cosa per l’estil. Europa no mourà un dit i ho tenim molt clar, però això ha servit perquè molta gent europeista convençuda de tota la vida, de cop, comenci a mirar-se d’una manera més crítica aquesta Unió Europea perquè quan no estan parlant d’interessos econòmics, Europa ens ha servit per a molt poc.
I aquesta actitud d’Europa, no pot fer creure alguns independentistes que s’ha tocat sostre?
És un sostre que ens havíem posat nosaltres. Sempre ens havíem dit que a la que passés alguna cosa Europa ens ajudaria, però és un auto marc mental -potser d’esperança- que ens hem anat imposant. No podem dependre absolutament de res ni de ningú, perquè d’això es tracta la sobirania: hem de fer el nostre camí, òbviament sense deixar d’intentar tenir totes les complicitats del món tant a Europa com a altres països. A vegades sembla que el món s’acabi a Europa.
Imagino que amb les persones refugiades haurà viscut de prop el feixisme. Que opina de les declaracions de Pablo Iglesias sobre que l'independentisme ha contribuït a despertar-lo?
Amb les persones refugiades, vam veure molt el feixisme amb Alba Daurada a Grècia. Aquí també hi ha molt i no només al bàndol unionista, en trobem a tot arreu. S’ha despertat el feixisme? El feixisme sempre hi ha sigut, ara potser utilitzen l’excusa del procés per fer-se veure més, però en cap cas es pot culpar a ningú per defensar les seves idees de despertar unes altres indignes.
Esperava que els comuns juguessin el paper que han jugat en tot el procés?
A dintre Podem o els comuns hi ha molta gent noble i bona amb la qual estic segur que tenim un tant per cent molt elevat de camí per compartir. Sí que és cert que hi ha hagut també gent d’aquestes formacions -sobretot, aquests últims dies- que han fet declaracions totalment indignes i les quals m’han entristit molt, com la que va fer Monedero i que va ser repetida després per altres membres, la qual demostra que no és només una declaració sinó una estratègia, culpant l’independentisme. Quan a una persona l’estan agredint, no li preguntes quan el deixaran d’agredir, li preguntes a l’agressor quan deixarà de pegar. Doncs ells estan preguntant a l’agredit. És l’esquema clàssic del maltractador, atacar i culpar el maltractat. Hi ha molta gent decebuda amb alguna d’aquesta gent, però també hi ha molta gent noble i bona amb la qual ens hem de trobar perquè la república s’ha de fer entre tots i totes.
Imprimir
Enviar
..................................
#60 CATALUNYA PATEIX CALOR, SÍ, PERÒ TU PATEIXES UNA...
Actualitat