Virgilio Giotti

Traducció d'Anna Casassas

Pròleg d'Anna de Simone

Epíleg de Claudio Magris

Edicions Cal·lígraf

Figueres, 2014

94 pàgines

14,00 €

Hi ha llibres, la lectura dels quals corprèn profundament. I aquest Apunts inútils és un llibre que no deixa indiferent, que té un regust de senzillesa i sensibilitat extrems.

Virgilio Giotti és un autor, fins ara, desconegut a Catalunya. Aquest Apunts inútils són la primera obra que s'edita en la nostra llengua, en la que tampoc no podem trobar, de moment, la seva poesia, tot i que va ser un autor que va publicar poc. De fet, va ser l'any 1941 quan va aparèixer la primera edició de Colori, recull de poemes escrits en dialecte triestí. I l'any 1957, poques setmanes després de la seva mort, es va publicar una altra edició ampliada del mateix llibre, que és la recopilació de tota la seva obra poètica.

Malgrat tot Virgilio Giotti, és, segons els antòlegs i juntament amb Umberto Saba (amic i rival, també de Trieste) un dels millors poetes italians del segle passat, tot i que també és poc conegut a Itàlia probablement a causa d'haver escrit la seva obra en dialecte triestí. Amb tot, va rebre alguns honors importants, com el premi Feltrinelli de l'Accademia Nazionale dei Lincei.

Virgilio Giotti va nèixer a Trieste el 1885 i va viure a Florència a començament del segle XX. Retornà a Trieste fugint de la guerra i a fer de funcionari de l'Ajuntament i, finalment, va treballar a les oficines de Sanitat. Declarat antifeixista, va preferir educar personalment als seus fill, Natàlia, Franco i Paolo, i els va treure de l'escola del règim feixista de Mussolini. Morira a Trieste el 1957.

Com recorda la professora Anna de Simone al magnífic pròleg introductori d'aquest volum, el 1937 Paolo havia estat confinat a les illes Tremiti per uns escrits contra el feixisme que la policia havia trobat a la seva casa de Trieste. Un cop iniciada la Segona Guerra Mundial i davant la possibilitat de la mobilització a les trinxeres, Paolo i Franco s'apunten voluntaris com a traductors de l'exèrcit italià al front rus (els dos parlaven perfectament l'idioma, ja que la seva mare, Nina, era russa). Volíen fugir i alhora conèixer el seu segon país natal.

El poeta Virgilio Giotti inicia un dietari personal quan el 29 de gener de 1946 rep una missiva d'un company de Paolo que li anuncia la seva mort els primers mesos de 1943 (Giotti va rebre les darreres notícies dels seu fills el desembre de 1942). De Franco no en tindrà mai més notícies. Giotti inicia el diari com a vàlvula d'escapament: "Aquest apunts m'haurien d'ajudar a continuar vivint", escriu, en aquells dies de solitud i petites obligacions quotidianes insuportables, mentre l'ombra del suicidi sura per totes les pàgines del diari, amb anotacions desiguals i irregulars entre el febrer de 1946 i el novembre de 1955.

Dolors, somnis i records en barregen entre les pàgines del diari. El dolor de Giotti és, certament, insuportable i la seva existència es fa feixuga. El poeta dialoga amb ell mateix: "m'haurien d'oferir [aquests apunts] el consol d'una conversa amb mi mateix sobre temes que no poden ser matèria de conversa amb els altres".

Els apunts se succeeixen, efectivament, entre aquesta intimitat aïllada i la sencillesa del que l'envolta. Descriu el joc de dos infants a la porta de casa seva, el passeig pel jardí de la seva gata Puma o el seu somni amb el fill Paolino, mentre s'interroga de manera dura: "Qui sap quants sentiments atuïdors encara em tocarà patir!". També, evidentment, parla, poc, de la seva obra ja escrita: "Avui m'han fet llegir versos meus (...). Ara ja no dic més que no. Estic tip de les complicacions que engendra fer l'estrany (...). He llegit mantenint l'esperit tant lluny com he pogut del que llegia. Però no vull, no puc llegir els meus poemes".

Com diu Claudio Magris, gran reivindicador de l'obra de Virgilio Giotti, en l'epíleg que clou aquests Apunts inútils (magníficament traduïts per Anna Casassas) "Aquest llibre és realment una veu de la vida; pura, humil i forta com poques".

Giotti no va saber res més del seu fill Franco. La comunicació oficial de la seva mort, que es va produïr el 28 de gener de 1943 en un camp rus de presoners, no va arribar fins el... 2000 (a la filla encara viva del poeta, Natalia).

Remarca al pròleg d'aquesta obra Anna di Simone, que Claudio Magris ha escrit sobre la "santedat" de Giotti. "Una santedat que li va fer acceptar una vida pobra, una feina frustrant a l'Hospital de Trieste, la malaltia de la seva dona, que la mort dels fills pràcticament va reduïr a la follia. Va ser una lluita sense pauses, la que el poeta triestí va haver de sostenir cada dia amb ell mateix per no afluixar, per no rendir-se". El llibre esclou amb un poema (en encertada edició bilingüe triestí-català) que Giotti va dedicar Als meus fills morts:

Ombres dels meus fill, abans

que també desaparegui jo,

estiguem aquí una estona junts

una vegada més, junts

xerrem i riguem.

La reivindicació d'aquest poeta a Catalunya és un fet important. Fins i tot el presitigiós diari italià Il Corriere della Sera en fa fer una notícia de la publicació d'aquests Apunts inútils en català. També l'associació LiberPress va retre un homenatge a Virgilio Giotti a Trieste, atorgant-li el premi LiberPress Memorial i col·locant una placa a la seva tomba.

I és que Apunts inútils és un llibre d'una bellesa impressionant, com deia Pier Paolo Passolini: "...la literatura italiana del segle vint potser no ha donat cap altra obra tan plena de dolor".