[Ressenya] EL FRANQUISME QUE NO MARXA
Lluc Salellas
Edicions Saldonar
Barcelona, 2015
126 pàgines
12,95 €
Un llibre d'aquestes característiques hauria de formar part d'una col·lecció d'història. El franquisme que no marxa, però, és el quart volum d'una interessant col·lecció de llibres d'investigació que promouen Edicions Saldonar i el Grup de Periodistes Ramon Barnils. Aquest fet ja ens indica quin ha estat el camí triat per les elits espanyoles a l'hora de definir el camí del que amb gran pompositat han anomenat "la transición modélica".
Com sol pasar, els guanyadors d'aquella transició de la dictadura franquista a la democràcia han escrit el seu relat. Bé, potser no seria correcte, qualificar-los com a guanyadors, però sí com a beneficiaris. El gran pacte de la transició va ser, efectivament, el "café para todos", però aplicat als actors d'aquell canvi: tranquils que n'hi haurà per a tothom. Al comunistes sel's reconeixia com a protagonistes polítics; es creaven noves plataformes informatives i de negoci, com els anomenats diaris democràtics; els dits socialistes s'incorporaven a la roda del poder; es creaven estructures administratives a tots els nivells imaginables, que permetien un just repartiment de baronies i cantons, alhora que s'aigualia el paper de les dites comunitats històriques. En fi, tot semblava que canviava... per a no canviar absolutament res. A canvi de no molestar, d'acceptar l'hereu nomenat pel Caudillo i carregar el sarró amb un munt de renúncies.
El periodista i politòleg gironí Lluc Salellas sintetiza en poc més de 120 pàgines una part del que encara queda d'herència del franquisme a la societat espanyola. Són noms que formen part de nissagues familiars que han estat i continuen estant, que durant dècades (algunes fins i tot en els primers moments del cop d'estat franquista) han, com els agrada dir, remenat les cireres.
Evidentment són personatges i nissagues que han evolucionat: si bé abans, durant el franquisme, es dedicaven a la política, amb l'arribada de la democràcia es van infiltrar en tots els camps de la vida civil, de la universitat, a les altes finances, passant per la judicatura o la carrera diplomàtica. Ho van fer amb habilitat i sense complexos alhora, i aprofitant el determinant fet dels origens i fortuna familiars. Mentre la gent del carrer ha de demostrar les seves capacitats, els fills del règim només han d'acreditar les seves influències. Com una secta s'ajuden, s'interrelacionen, es creen xarxes de favors mutus....
Allò que de transició modèlica bramen els oracles de tot tipus, sobretot els de la progressia articulada al voltant dels cebrianes de torn, no deixa de ser una anomalia en la història democràtica europea. Com bé articula Salellas, la transició a la democràcia a països com Grècia o Portugal, sí que va ser, efectivament, una ruptura amb al passat, amb la intencionalitat de contruïr un nou estat vertiablement democràtic. En aquesta països es van depurar elements polítics i també dins l'administració i es van canviar estructures, cosa que no va succeir en el cas espanyol. Aquesta anàlisi, juntament amb una introducció sobre el que va ser el periode franquista i què va significar des del punt de vista polític per a la població dels Països Catalans i la resta de l'estat, conformen les primers pàgines de El franquisme que no marxa.
El cos del llibre està centrat en l'anàlisi de les trajectòries de molts ministres i prohoms franquistes i les seves nissagues, a qui, sens dubte, cal reconeìxer la seva capacitat d'adaptació a situacions i governs de tots tipus. I segurament un dels aspectes més dramàtics és que molts d'aquests personatges van consolidar la seva situació, la seva influència i el seu poder tant polític com social i econòmic durant el mandat del PSOE.
Noms com els de Samaranch, Fraga Iribarne, Bono, els Borbons mateixos, el prohom socialista imputat Chávez, Trillo, Aznar i un llarguíssim etcètera gairebé tant llarg com molts dels seus noms i cognoms, circulen per les pàgines d'aquest llibre, didàctic, ben documentat, d'àgil lectura i que ens hauria de fer reflexionar, o més aviat hauria de fer reflexionar a molts espanyols que es diuen demòcrates, sobre la veritable qualitat del seu sistema dit democràtic.
Ramon Moreno






