Emanuel Bergmann
 
Traducció d’Albert Vitó
 
La Campana
Barcelona, 2017
384 pàgines
20,90 €
 
El truc ha estat una d’aquelles novetats d’impacte immediat. Publicada a Suïssa el febrer de l’any passat, en pocs mesos ha vist com les seves traduccions arribaven a les llibreries europees (França, Itàlia, Països Baixos, Hongria, Espanya) i també als Estats Units, a banda de l’edició a Catalunya que publica La Campana.
 
I és que El truc és un llibre que emociona. A mida girem les pàgines assistim a un ball d’emocions i de sensacions que es van alternant: tendresa, ingenuïtat, sorpresa, ràbia... Però el lector queda sempre amb un somriure als llavis, un somriure de felicitat i en certa manera d’enveja, de voler retornar a aquella infantesa plena d’il·lusions i fe.
 
Emocions, sentiments, ironia
 
Emanuel Bergmann ens planteja una història en dos espais temporals que acaben confluint. Max Cohn és un nen que ha d’assumir l’impacte de la separació dels seus pares i contra la que lluitarà amb totes les seves forces. A través d’un vell disc del seu pare (ahh!! el poder dels vinils, aquella cosa “plana, rodona i negra” dins una funda de cartró que s’anomenaven discos) coneix de l’existència d’un mag que prometia “el sortilegi de l’amor etern”, ideal per a solucionar el tema dels seus pares i fer que es reconciliessin. Amb aquesta idea, el menut Cohn empren la recerca d’aquella mag que canviarà, segur, la seva vida.
 
El mag Zabbatini també va ser nen. Pobre i jueu. Dèbil i jueu. Decidit i jueu. Amb habilitat i bones dosis d’impostura va surant per les aigües de la xenofòbia a l’Alemanya nazi i es va acabar convertint en un nom important dels escenaris, amb un important succés als Estats Units. Vell, remugador i solitari a més no poder, s’haurà d’afegir a l’aventura que li proposa Max Cohn, en una associació vital d’ingenuïtat infantil i de vell que ja està de tornada de tot.
 
El trucés un relat és encisador i ple de força vital. El drama de l’holocaust (el mateix Bergmann és descendent de supervivents) és plantejat de manera respectuosa però amb una fina ironia, com “el millor tribut a la llibertat” segons que dir l’autor en la seva visita a Catalunya; així com l’atzarosa vida del mag, que conflueix amb la que previsiblement serà l’atzarosa vida del jovenet ple de voluntat. Un, un vell que ja no creu en res, i l’altre, un nen que encara  creu en tot.
 
 
Ramon Moreno
@RamonMoreno1967