Philippe Jaccottet
 
Cafè central
 
Jaccottet va començar a escriure aquesta obra (què Cafè Central ens presenta en traducció, sempre solvent, d’Antoni Clapés) el 1961, en un moment en què havia descobert la cultura oriental. El poeta es va sentir empès a traduir haikús d’Issa, Busson o Bashö, que anotava en el mateix quadern on hi havia els primers esbossos d’Aires.
 
La percepció d’ingravidesa encarnada en objectes modestos i en l’àmplia gamma per ser dits —les flors, el nacre, la lluna, els miralls, les bandades d’ocells—; la suggestió per una llum temptativa i no triomfal que redescobreix cada dia en les seves caminades pels rodals de Grignan; la levitat i la fragilitat, en fi, donen com a fruit els poemes d’Aires, que són com llampecs de vida en l’opacitat i la foscor del món.
 
Jaccottet aprofundeix en la seva poesia del dubte, del deseiximent, contrària a l’excés de negativitat imperant, i el poeta “ignorant” pretén, des  de la modèstia dels seus versos, il·luminar l’esperit sense deixar rastre.
 
No m’importa gens el principi del món
 
Ara les fulles s’avaloten
ara palpo la fusta afligida
d’un arbre immens
 
I la llum a través seu
brilla de llàgrimes