directe ! a La República. N. 4115. Divendres, 17 d'agost de 2018 17:38 h


directe!cat


acn

LLIBRES EN DIRECTE fletxa

publicitat


Dissabte, 27 de gener de 2018 12:05 h

[Entrevista] MARTÍ DOMÍNGUEZ: “Cal cultivar una biblioteca pròpia, renovar-la, rellegir els vells llibres, anotar-los i tornar-los a anotar...”

Molt dolent Fluix Interessant Molt bo Excepcional No hi ha cap vot
carregant carregant


Comparteix







Etiquetes
Martí Domínguez és doctor en Biologia, professor de Periodisme de la Universitat de València i director de la revista científica Mètode. Escriu a diferents mitjans de comunicació, com ara El Temps, La Vanguardia, Ara i El País. Com a novel·lista, és autor de Les confidències del comte de Buffon, guanyadora dels premis Andròmina, Crexells i de la Crítica de la Universitat de València; El secret de Goethe, premi Prudenci Bertrana i de la Crítica de la Universitat de València; El retorn de Voltaire, que va rebre el premi Josep Pla; El fracassat, sobre els pintors Cézanne i Pissarro; i La sega, una novel·la situada al Maestrat a la dècada dels 50 del segle XX.
 
La seva darrera obra és Lassassí que estimava els llibres, una “novel·la negra sui-generis”, situada en els ambients culturals valencians, i que ha esdevingut un dels llibres més destacats dels darrers mesos.
 

Perquè vas plantejar el llibre com una novel·la negra? Un canvi de registre respecte a les teves darreres obres...
 
Cal buscar nous recursos narratius per a seguir explicant les mateixes coses. En el meu cas, l’exili del creador, la lluita sempre contracorrent, la sensació que la cultura ja no és un valor indispensable del món actual...
 
El format de novel·la negra tha permès exercir amb més llibertat la funció crítica, o de mirada àcida a la societat valenciana?
 
En realitat és una novel.la negra sui-generis. No crec massa en els gèneres, i tan sols crec en la narrativa, tout court. En qualsevol cas, les bones novel·les negres són aquelles que empren una bastida policíaca per a parlar i descriure la seua societat. I aquesta és la idea d’inici.
 
Representa també un canvi destil respecte a les teves darreres obres...
 
En La sega ja vaig fer un canvi, desprès de quatre “novel·les d’idees”, emprant personatges de la cultura per tal de reflexionar sobre el nostre present (Buffon, Goethe, Voltaire i Cézanne). Desprès vaig publicar El somni de Lucreci, un assaig sobre la llibertat de pensament i el seu combat ideològic contra la religió. La llum front les tenebres.
 
Els personatges són tot molt marcats, molt definits. Tenen nom i cognoms a la vida real?
 
Hi ha molta realitat en els meus personatges. I no crec que estiguen estereotipats, gens ni mica; ans l’inrevés, són exactament així. He intentat que foren personatges versemblants, que pogueren connectar amb el lector, i que sentira simpatia per ells, que es posara en la seua pell...
 
Al llibre sembla que el món de la cultura viu aïllat: no laccepta (ni lentén) ni la burgesia, ni la classe política, ni els periodistes, ni tant sols la policia...
 
La burgesia s’ha desconnectat per complet de la cultura.  Aixòés molt inquietant, perquè si les classes benestant no donen valor al coneixement, les societats es desintegren. Ara l’únic valor són els diners, la capacitat econòmica, i en canvi hi ha una desafecció per la literatura, per les arts, pel coneixement en general. La Universitat ha deixat de fer el seu paper de guia, i s’ha convertit en un cau de funcionaris, amb cada vegada menys ressò en la seua ciutat.
 
Sembla també que tots aquests grups són poc permeables i volen mantenir-se en aquesta impermeabilitat?
 
Aquests grups formen capelletes, en general barallades entre elles. El pastís cada vegada és més esquifit i les pressions majors per tal de controlar-lo. Els intel·lectuals han perdut la seua autoritat, i els polítics prescindeixen per complet d’ells. On són els intel·lectuals espanyols en la crisi catalana? Què han dit o fet? I el món universitari espanyol? Estan tots amagats en les seues càtedres.
 
La classe econòmica (o burgesa) en molts llocs ha contribuït al desenvolupament cultural, però aparentment no és el cas de la burgesia valenciana?
 
No crec que la desafecció cap a la cultura siga un cas local de València. Cal pensar que als Estats Units tenen Donald Trump de president: un tarambana monumental, un home profundament ignar i que fa ostentació de la seua ignorància (perquè té la cartera plena de dòlars). I aquest procés està passant a Europa, cada vegada més i més alarmant. Com ara a França, que resulta irreconeixible en tants sentits.
 
Un crític és encara un escriptor frustrat que aprofita les seves cròniques per a passar comptes?
 
Tampoc crec en aquest paper del crític frustrat. Rafael Conte diu que un crític ha de ser recordat pels autors que ha descobert i no pels que ha bastonejat. Estic a favor d’aquesta visió entusiasta de la crítica, que anima a la lectura, a descobrir autors nous, i que posa tot el seu tremp perquè la gent compre llibres... Tanmateix, massa a sovint, falta aquest entusiasme. Però els autors necessitem els crítics apassionats, i també els necessiten els llibreters, i els editors. Els bons crítics són imprescindibles. Sempre recorde els crítics pels autors que m’han descobert, i estaré sempre amb deute amb ells.
 
També és veritat que la funció de crític com la teníem entesa ha desaparegut dels mitjans...
 
Va desapareixent, com va desapareixent tot en el món de la premsa. La desfeta del sector periodístic és un element més d’aquesta desafecció per la cultura. La gent ja no compra la premsa, ni suplements culturals, ni revistes que parlen dels seus hobbies... Pensa que per internet ho poden tenir tot (la qual cosa és un falsedat). O diuen que a casa ja no els caben més papers, la qual cosa també és falsa. Cal cultivar una biblioteca pròpia, renovar-la, rellegir els vells llibres, anotar-los i tornar-los a anotar (les marginàlies omplen una vida), tindre un llibreter de referència que t’alerta de les novetat editorials, i uns suplements culturals solvents que et posen sobre la pista de les coses que se t’escapen... I traslladar aquesta passió pels llibres i per la cultura als teus éssers estimats.
 
Creus que el món cultural valencià que descrius al llibre és com el de qualsevol altre lloc?
 
La meua novel.la és perfectament traslladable al món burgés català, com assenyalaves en la teua ressenya. O a l’espanyol fins i tot. He fet una descripció divertida de les classes socials, i molta gent s’hi veurà reflectida, i riurà per sota del nas. Hi ha crítica, però no faig massa sang; no sóc un Thomas Bernhard: sempre tinc esperança en l’ésser humà.
 
Em sembla interessant també el debat camp-ciutat que es planteja al llibre, amb una certa cruesa fins i tot...
 
Es pensava que amb la globalització desapareixerien les distàncies, la dicotomia ciutat-poble.Però no ha estat així. Les comunitats petites segueixen igual de tancades sobre elles mateixes que abans de la revolució tecnològica. Hi ha una distància important, que resulta en molts aspectes sorprenent. Qui ho anava a dir que amb la wikipedia tot seguiria igual.
 
Ens pots avançar alguna cosa del que estàs treballant cara al futur?
 
Faré un nou canvi de registre. Sorprendrà... I corprenerà els lectors. Estigueu atents!
 
Ramon Moreno
@RamonMoreno1967
 


publicitat



COMENTARIS fletxa taronja


No hi ha cap comentari


COMENTA fletxa taronja

El comentari s'ha enviat correctament. Pots recarregar l'article o anar a la pàgina principal

publicitat

publicitat





publicitat



publicitat



publicitat



VÍDEOS fletxa

Emotiu 'Cant dels ocells' pels presos polítics a Lledoners

comentaris


logo

v1.00 16 abril 2007
v2.00 16 abril 2008
v3.00 19 febrer 2010

Edita: Associació Cultural Nou País i Catmèdia Global
Desenvolupat per Tirabol

Generalitat de Catalunya

Generalitat de Valenciana

Creative Commons
  • sobre els comentaris
  • Tots els comentaris referents a qualsevol informació apareguda en aquest mitjà digital són únicament i exclusiva responsabilitat de la persona o institució que el realitza, i en cap cas serà responsabilitat del mitjà digital directe!cat.