El llibre de Jaume Grau amplia les fets investigats al documental Les clavegueres d’Interior
 
Les clavegueres de l’estat. Guerra bruta i corrupcióa Espanya
Jaume Grau
Casa Catedral
Barcelona, 2018
264 pàgines
19,50 €
 
El documental Les clavegueres d’interior va tenir un impacte enorme tant a Catalunya com a nivell internacional. Emès per TV3 i Euskal Telebista, a l’estat espanyol va ser obviat per la resta de televisions i molta gent  va haver de recórrer a la xarxa a als cinemes per a veure’l. Els fets investigats eren d’una gravetat enorme, una xarxa de poder paral·lela als poders democràtics de corrupció política, econòmica i moral. Les tasques d’investigació periodística de Carlos Enrique Bayo i Patricia López al diari Público haguessin malmès els fonaments de qualsevol país avançat. No ha estat el cas de l’estat espanyol.
 
Com a continuació a aquell documental, Jaume Grau, que en va ser guionista, amplia la informació que allí s’hi recollia i fa un treball d’anàlisi i recerca del que han estat i representant les xarxes obscures de corrupció a Espanya al llarg dels anys. Quan el lector acaba la lectura del llibre, té la sensació d’estar davant d’una estructura plenament assumida per les forces polítiques diverses, i ben present en l’estructura de l’estat.
 
I és que de clavegueres n’hi ha hagut durant el règim franquista i també durant la dita democràcia i amb tots el colors polítics dels partits al govern. El partit que manava les utilitzava i se n’aprofitava a la seva conveniència o bé mirava cap a un altre costat si la cosa no anava amb ells.  Cert que algú podria dir que tots els països tenen (o podrien tenir) xarxes ocultes de poder i corrupció, però no és menys cert que, com diu Jaume Grau a la introducció del llibre “a les democràcies més consolidades l’escàndol que provoquen les revelacions que confirmen la persecució dels seus ciutadans té conseqüències polítiques i judicials, en forma de dimissions i d’intervenció de la justícia”. A Espanya, en canvi, “no ha passat cap de les dues coses”.
 
Patriotisme
 
Un fet característic d’aquestes clavegueres autòctones és que la seva xarxa d’implicats és molt àmplia “de manera conscient i deliberada, però també de vegades inconscient”i abraça a “fiscals, jutges, alts funcionaris de l’Estat i mitjans de comunicació”. Tots plegats amb la creença de servei a l’estat i emparats “per valors morals superiors derivats d’una profunda convicció patriòtica”.
 
Probablement aquest seria el fet que justificaria la no intervenció de governs dits d’esquerres en la desaparició d’aquestes estructures que només hem conegut per la feina d’investigació periodística, per afany de revenja dels implicats i que, en tot cas, el seu coneixement públic no ha comportat cap conseqüència manifesta.
 
Amb el punt de partida de les gravacions de què va ser objecte el llavors ministre de l‘Interior espanyol Fernández Díaz i que “demostraven clarament la implicació del govern espanyol en una guerra bruta oberta contra els partidaris de la independència de Catalunya”, Jaume Grau aprofundeix el seu anàlisi i estudi per fer un recorregut històric de les clavegueres, de la Xina imperial a la França de Fouché, la Itàlia de la lògia maçònica P2 fins arribar a la Brigada Político-Social franquista que va ser adoctrinada per la mateixa Gestapo nazi. Un dels noms que hi apareixen d’aquella època és el de Billy el Niño, “que es va fer famós per la seva maníaca crueldat”, i que darrerament ha tornat al protagonisme mediàtic i polític per la tranquil·la i ben remunerada pensió de què gaudeix i a qui cap govern democràtic no ha passat comptes.
 
Terrorisme d’estat
 
Però la guerra bruta no ha estat a l’estat espanyol només una qüestió de la dictadura. En plena democràcia espanyola i sota el govern del PSOE de Felipe González apareixien els GAL (Grupos Antiterroristas de Liberación), “que van cometre tortures, assassinats, segrestos i extorsions”i darrera el qual “hi havia l’Estat, l’Estat treballant des de les clavegueres”. Tanmateix Catalunya ha estat sempre objecte de les accions de les clavegueres, dels atemptats de El Papus a les accions contra la Crida a la Solidaritat o les detencions d’independentistes ordenades pel jutge de fama progressista Garzón durant les olimpíades de Barcelona, en “una maniobra preventiva que s’avançava a la comissió d’un suposat delicte que no estava tipificat”. Les posteriors denúncies de tortures per part dels detinguts van ser obviades pel jutge, fins que el Tribunal Europeu dels Drets Humans (on l’estat espanyols és una assidu visitant) va condemnat l’estat l’any 2004.
 
I encara fins avui dia
 
Les xarxes clandestines han funcionat a l’estat amb la convivència i tolerància de molts gent. La premsa (anomenada quart poder pel control que hauria de fer dels governs) ha publicat documents apòcrifs filtrats per la policia, s’ha denigrat polítics democràticament escollits pels ciutadans per a desprestigiar-los de cara a unes eleccions, s’ha gravat i espiat, s’han “afinat” denúncies, amb la mirada complaent de polítics d’un i altre color polític majoritari. S’han creat, en definitiva, uns suposats enemics de l’estat, independentistes o gent d’esquerres, catalans, bascos o espanyols, en una suposava defensa de la integritat territorial. O també de la defensa d’uns determinats interessos de classe. I és que una de les conseqüències col·laterals de tot plegat ha estat l’enorme quantitat de diner que s’ha mogut d’una a altra butxaca i que ha enriquit a moltíssima gent. Les clavegueres també han suposat una xarxa d’interessos econòmics i corrupteles.
 
Futur inquietant
 
El cop que rep el lector de llibre pel que llegeix no s’acaba en tanca el volum. Com diu Patricia López al pròleg, “Les clavegueres no són només l’Operació Catalunya, ni l’informe fals de Podemos (...). La claveguera és molt més, i com el demà, la claveguera no mor mai”.
 
I és que el que el lector ha llegit a Les clavegueres de l’estat. Guerra bruta i corrupció a Espanya (que va ser un dels llibres d’èxit del darrer Sant Jordi i ja ha vist publicades 3 edicions) és només “el que se sap que ha passat, o el que se sospita que pot haver passat”. Les clavegueres “fan molts pudor, i molt forta”.
 
Ramon Moreno
@RamonMoreno1967