Cultura Última actualització Dimecres, 9 d'abril de 2014 22:40 h

Un nou capítol de la novel•la “Em quedo a Barcelona, crònica d’una ocupació”

“Sort dels consells del pare” un nou capítol d’aquest relat per capítols que publiquem al directe.cat, una crònica de l’arribada de les tropes franquistes a Barcelona a l’any 1939

Em quedo a Barcelona és el dietari de Michael Dewman, un periodista anglès que, controvertint les ordres de tornar del director del seu diari, es queda a la capital catalana per escriure la crònica de l’ocupació franquista, a partir del 26 de gener de 1939 i fins al 21 de febrer. Per poder dur a terme la feina compta amb la inesperada presència de tres personatges molt especials, que l’ajudaran en tot moment a superar les múltiples dificultats que van sorgint. Gràcies a la inestimable ajuda que rep, Michael pot explicar amb tot detall la fugida cap a França, què passa a la presó de dones de les Corts, la situació al camp de concentració d’Horta, la presència alemanya, la misèria de la vida diària...

Per recordar 75 anys després aquells lamentables fets

Pròleg: Em quedo a Barcelona, Crònica d’una ocupació
Era una tarda de mitjan gener quan vaig entrar al despatx del director del News Chronicle a Londres, amb una barreja d’impaciència i d’il·lusió. Feia temps que esperava una oportunitat com aquella i no la volia desaprofitar —al News ja hi havia fet algunes col·laboracions puntuals, però ara era diferent.

Em va rebre assegut rere una taula plena de papers, que em va semblar la quinta essència del desordre. Estava parlant per telèfon i amb un gest enèrgic em va fer seure davant seu. En penjar, em va mirar fixament i va esbossar un somriure irònic, de gat vell que mira als qui comencen amb condescendència gairebé insultant...

Capítol I 26-1-1939, La caiguda de Barcelona

Era a la platea del Royal Albert Hall amb la meva estimada Vanessa veient una òpera, quan, de sobte, sense voler, vaig donar un cop amb la cama a la cadira del davant, on hi havia asseguda una dona guarnida com un arbre de Nadal. El cop és tan fort que li fa saltar les arracades de brillants. El seu acompanyant, lleig com una mala cosa, lluïa una costura que li travessava la cara. Semblava el rostre de Satanàs solcat per la cicatriu d’un llamp. Es va girar violentament per dir-me que anés amb compte, perquè, si no, em liquidaria. Li vaig contestar que allò era feixisme pur. De sobte, es va treure un pistolàs i em va apuntar entre cella i cella. Quan va fer la intenció de prémer el gallet, vaig sortir corrent com vaig poder, saltant per sobre de les cadires, amb el consegüent rebombori. La Vanessa em va seguir. Mentrestant, els cantants continuaven com aquell qui res...

Capítol II Sort dels consells del pare

Ja a la pensió i més asserenat em va venir a la memòria la conversa amb el director delNews. La frase “Un periodista mort no escriu cap crònica!” ressonava dintre meu amb força. Però em vaig sobreposar i vaig decidir continuar escrivint-ne, de cròniques; mentre ho fes, senyal que encara seria viu. No havia anat a Barcelona per marxar-ne al cap de quatre dies...