Política Última actualització Dissabte, 17 de gener de 2015 05:00 h

Tornar a començar, restablir les confiances

Catalunya a la cruïlla definitiva: resum de set dies entre les feres, a la jungla del procés.

Miquel Perez Latre (@Granollacs) Arxiver i Historiador.- Els polítics ens han posat atansat com mai al precipici. Hem hagut d’agafar-nos a la darrera branca per evitar una caiguda de conseqüències irreparables. Finalment s’ha imposat el realisme. Ara, cal restablir pas a pas la confiança, a base de molta feina veritablement conjunta en favor del procés. Tones de diàleg i de pacte. Just el que no s’ha fet prou bé durant els dos anys anteriors. Un Govern conjunt seria una eina excel·lent per al redreç de les relacions. Només amb nova entesa es recuperarà la segona corona de confiança, també ara esberlada greument, la de la gent amb els seus lideratges polítics. Aquests són alguns dels protagonistes de la setmana.

Àlvaro, Francesc-Marc(periodista).
Reblar l’etiqueta.
Els posa tornar al tripartit sempre que poden, tot i que saben perfectament que Esquerra (per molts cants de sirena que li arribin) només hi voldrà jugar si CiU (confiem de veritat que no passi) es nega a fer els passos definitius cap a la independència. Un dels grans opinadors pro-governamentals ha tornat amb la cançó habitual d’aquells anys malaurats: Esquerra tot ho fa (ara, naturalment, negar-se a una llista unitària) perquè vol substituir CiU. És el que n’Álvaro anomenava en un article al diari comtal el “guió trencat” dels republicans. A migdia, a TV3, la Marina Llansana li replicà l’argumentari plena de sentit comú: l’objectiu d’ERC, tant en temps de Carod-Rovira com de Junqueras, sempre ha estat el mateix: disputar l’hegemonia política a CiU, naturalment, però a base de substituir un PSC posat a les cordes de l’eix nacional, trinxat per la seva indefinició.
 
Arrufat, Quim(diputat de la CUP).
Sense parar de créixer.
Atenció, molta cura amb els resultats de les Candidatures d’Unitat Popular a les eleccions municipals del proper 24 de maig, per desgràcia, les primeres que entomarem. La responsabilitat i la coherència amb la qual han treballat el seu discurs, especialment, durant aquests darrers mesos, els donaran un fruit generós. Aquests dies, per sorpresa de molts, entre els qui em compto, fins i tot han fet pública la seva disposició (això sí, vaja, després de les eleccions) a formar part d’un Govern de concentració que doni les passes precises que condueixin a la independència.  A mesura que, roïns, els dos grans partits del sobiranisme s’han anat fent petits-petits, la Crida Constituent dels cupaires ha anat guanyant massa crítica. Si segueixen així, els seus resultats electorals poden superar els dos dígits al nou Parlament.
 
Canadell, Joan(empresari fundador del Cercle Català de Negocis).
No volíem triar.
No us perdeu aquesta Interessant peça periodística d’opinió que retrata els equips estratègics del president Mas i d’Oriol Junqueras. Una part dels quals, per cert, Canadell coneix personalment. La tesi central: tot i la solvència de Lluís Salvadó, l’entorn presidencial  ofereix més garanties per conduir el procés cap a la independència. És justament, però, on rau el problema: l’estratègia, el camí, no és el resultat d’un disseny conjunt de tots els equips, almenys de les tres grans forces compromeses amb la independència, sinó que és concebut com una criatura d’uns o dels altres. Precisament és per a qui per on plora la criatura. És impossible que l’expedició arribi de tornada a casa si cadascú no només vol fer valer en exclusiva el seu parer, sinó que s’esforça per menysprear el dels altres que fan camí de costat.
 
Errejón, Íñigo(membre de la direcció de Podemos).
El virrei.
Especialista en treballar a distància (si més no, per a la Universidad de Málaga), diuen que aquesta vegada s’instal·larà a Catalunya. Se suposa que havia de col·laborar a dissenyar i implementar la campanya de Podemos per a les eleccions plebiscitàries retardades ara al setembre. En paral·lel, Gemma Ubasart que, en una nova demostració flagrant de nova política, ja exercia com a tal de feia setmanes, ha rebut el vistiplau del Gran Líder per presentar la seva candidatura oficialista a la secretaria general de Podemos a Catalunya. L’avanç del seu programa sobre el nostre problema nacional és tan extremadament imprecís, tan boirós i indeterminat, que, segons com, podria signar-lo fins i tot el mateix Albert Rivera: respecte a la llengua i a les competències pròpies i un nou sistema de finançament. Si els independentistes ho arribem a saber abans, no ens hi posem.
 
Juncker, Jean-Claude(president de la Comissió Europea).
Europa pragmàtica.
Fa algunes setmanes ja destacava la notícia un digital i aquests dies ha saltat a la premsa escrita: l’Institut Elcano, un dels principals “think tanks” espanyols en política internacional, ha redactat un informe alertant de l’excessiva passivitat europea. El paper reflecteix la frustració dels nostres veïns pel fet que la UE no hagi mogut una sola coma dels tractats per prohibir la readmissió d’un territori escindit d’un estat membre. El fet demostra, si més no, dues coses: que la Unió vol tenir marge de maniobra per actuar, arribat el cas, en termes de “real politik” i que l’obsessiva reiteració per part del dependentisme nostrat (amb Duran i Lleida com a “hooligan” habitual) que els tractats deixarien automàticament una Catalunya independent fora de la Unió són rigorosament falsos. Per alguna cosa Societat Civil Catalana ha muntat aquests dies oficina a Brusel·les.
 
Junqueras, Oriol(president d’Esquerra Republicana).
Refer la confiança.
Després d’algunes setmanes desconegut, des de la mateixa nit del pacte és un altre. Hem recuperat un Junqueras fresc, àgil, d’idees clares, capaç de convèncer. Bona falta li farà al procés per recuperar l’embranzida que la irresponsabilitat de gairebé tothom aquestes setmanes ha posat contra les cordes. El president d’ERC hi guanya molt amb el pacte subscrit a Palau en presència de les entitats sobiranistes: sobretot, s’assegura unes eleccions constituents en les quals els ciutadans triaran programa conjunt sobre la culminació del procés, però amb l’accent de model social i polític específic  de cada formació. Guanya també que els votants triïn aleshores, també, sobre les espatlles de qui volen fer recaure la responsabilitat de la presidència en el moment clau de l’accés a la plena sobirania. Però no ens enganyem, vagi qui vagi al capdavant, la gent vol un procés transversal.
 
  Podeu seguir altres reflexions de l'autor del Bestiari del Procés al seu blog Per a bons patricis

---

Notícies relacionades