I a la fi, anem a totes!

Catalunya a la cruïlla definitiva: resum de set dies entre les feres, a la jungla del procés.

32  

( 4 vots )

 Carregant

Miquel Perez Latre (@Granollacs) Arxiver i Historiador.- Finalment, la gran empenta. Anem a totes, no hi ha marxa enrere. Exactament el que centenars de milers de catalans compromesos amb la independència necessitaven escoltar des de feia tants mesos. O el projecte es fa realitat o mor. Caixa o faixa. Ha passat l’hora de només dir i comença la de fer. Fem la independència o ens esborren del mapa. La reacció histèrica, cavernícola, d’un Govern espanyol immers ja en campanya electoral (a risc que alguns caiguin en mans de la por) ens ajudarà a visualitzar que no hi ha un altre camí que plantar-nos. Aquests són alguns dels protagonistes de la setmana.

---

Comparteix

  Tweet  
URL curta

---

Etiquetes

bestiari, bestiari del procés

Carreras, Francesc de (professor de Dret Constitucional).
Artilleria grossa.
L’argumentari dependentista és cada dia més insolvent. Per més capes de vernís que hom vulgui aplicar-hi. L’ideòleg de primera hora de Ciudadanos, amb tribuna setmanal al diari ex-referent de l’esquerra espanyola (que ja conserva només la segona part), creu que ha arribat el moment de passar a mesures de força major. Com si l’únic que tenim la intenció de passar-nos pel folre no fos la legislació espanyola (i, sobretot la seva interpretació) que ens restringeix els drets fonamentals, De Carreras parla, delirant, d’una suposada “ola de desobediencia al derecho [que] está llegando a peligrosos límites”. Així que, tot i que l’únic que volem és escollir el nostre futur lliure, som en un “malsano ambiente cívico” que obligarà a aplicar l’article 155 de la Constitució espanyola per posar-hi ordre. I, encara, d’una hipotètica declaració de l’estat de setge ha dit que cal descartar-la “por el momento”.
 
El Hachmi, Najat (escriptora).
L’hora de respondre.
Amb el seu posat, tan forçat, que combina l’agre i la ingenuïtat impostada, portem anys in panys d’escoltar i llegir l’escriptora vigatana com a opinadora a tertúlies i articles de premsa. L’independentisme, sempre posat en qüestió com un projecte dubtós, que amaga tota mena de malvestats i interessos particulars. Finalment, arriba la Najat El Hachmi propositiva. Ja era hora. Formarà part de la llista Catalunya Sí que es Pot, la del nítid acrònim CSQEP. A la fi, amb claredat meridiana, ens explicarà aquest projecte tan diàfan que passa per (abans que res) reformar la Constitució espanyola, un objectiu tan, tan senzill que només requereix que hi votin a favor (dues vegades i amb referèndum pel mig) dues terceres parts dels espanyols o, encara més senzill, un 410% dels catalans. Amb el compromís, finalment, arriba l’hora de respondre.
 
Espadaler, Ramon(secretari general d’Unió).
Dignitat arrossegada.
Mentre Duran el passeja davant l’establishment enfervorit, ara a Madrid, ara a Barcelona, Espadaler va enfonsant cada dia una miqueta més la seva dignitat. I pensar que era el conseller d’Interior del 9-N! Mare meva, a on havíem d’anar... Concentrat a carregar contra el procés, el secretari general d’un partit que se’ls desfà a les mans, va accentuant un missatge que, de seguir aquest ritme, ben aviat avançarà per la dreta espanyolista la mateixa Alicia Sánchez Camacho. Aquesta setmana l’hem vist, fent honor a la tècnica de la profecia auto-complerta, invocar la suspensió de l’autonomia catalana. No, encara més enllà. L’hem sentit dir que ningú entendria a Europa que el govern espanyol no fulminés l’autogovern de Catalunya en cas que el nostre Parlament vulgui fer prevaldre la nostra sobirania. La història serà molt dura amb un personatge que ha decidit entollar-se en la ignomínia.
 
Ferrer, José (president d’honor del Grup Freixenet).
Decrepitud estesa.
La foto, dantesca, resclosida, de color sèpia. El Borbó, acabat d’estrenar però amb la imatge més arnada possible. Igual d’amenaçador però encara més pinxo que el seu pare. A un costat, el president del Grup Freixenet transmet una empenta de futur perfectament descriptible, alimentada a Pedralbes del braç de la seva senyora. A l’altre, el president basc, Íñigo Urkullu, enganya els seus amb una defensa del diàleg que és fum en estat pur; quins temps, aquells, en els quals el País Basc era un referent. La foto sembla resumir de manera gairebé perfecta la incapacitat d’una Estat per reformular-se. La victòria de l’antic règim, la resiliència dels colons, la persistència de la síndrome d’Estocolm. Vaja, per sortir corrents, que és justament el que volem fer en els propers mesos. I, com diria Romeva, volem fer-ho bé, però també volem fer-ho ràpid.
 
Guardiola, Josep (entrenador del Bayern de Munic).
És el moment del compromís.
L’ex-entrenador del Barça, sempre compromès amb el país, ha fet aquesta setmana una passa endavant per comprometre la seva participació en la candidatura de confluència independentista Junts pel Sí. Si tenim en compte els riscos que això suposa (amb insult inclòs del ministre de l’Interior), té un mèrit extraordinari. Naturalment, la histèria xenòfoba del nacionalisme espanyol no s’ha fet esperar a les xarxes socials. Però tampoc un impacte brutal d’abast mundial: és la demostració que l’aportació d’aquests grans referents professionals a la causa pot ser senzillament fonamental en l’àmbit del reconeixement internacional. A l’hora d’acabar de completar la llista d’unitat independentista caldria tenir-ho molt en compte. També, perquè una candidatura plena de personatges d’abast mundial farà molt més difícil l’aplicació de les mesures repressives per part de la metròpoli.
 
Herrera, Joan(coordinador d’ICV).
A mi no m’hi comptis.
Amb perdó, eh, però estic fins els pebrots. No posis aquesta cara de tòtil, Joan. No. Jo no vull formar part de cap suposada majoria amb tu. L’argument bàsic és: l’independència no, perquè no hi ha prou gruix. Quedem-nos (sense cap interès personal, no penseu malament, no perquè sigui la seva posició personal) amb el dret a decidir, que diu que aplega un 70-80% dels catalans. I no. A mi no m’hi aplega. Si s’utilitza com a barricada contra la independència, com a mur de contenció de la llibertat, com a frustrador del futur dels meus fills, a mi que no m’inclogui en el dret a decidir. Hi estic en contra. Jo no vull el dret a decidir. El temps dels eufemismes ja s’ha acabat. Vull la independència. I com a Espanya mai podrem fer un referèndum d’autodeterminació la vull de l’única manera possible. Des del Parlament.

Notícies relacionades

32 comentaris

Imprimir Enviar