Una metròpoli aclaparada i impotent

Catalunya en temps de sedició: resum de set dies entre l’agressió i la resistència.

13  

( 8 vots )

 Carregant

La confirmació que anirem a noves eleccions espanyoles ens situa al davant la realitat d’un estat fallit. No se sap d’enlloc on hi hagi passat una cosa semblant: mig any per no constituir un govern i acabar repetint eleccions. L’Espanya castellana, al·lèrgica a la pluralitat territorial i ideològica, incapaç de resoldre-la en termes democràtics, s’enfonsa en un escenari d’empat infinit. Tot això mentre la bomba del deute continua creixent, el prestigi al món els cau en picat i la seva influència no és capaç ni d’evitar l’entrada de Kosovo a l’espai Schengen. Aquests són alguns dels grans temes de la setmana.

---

Comparteix

  Tweet  
URL curta

---

Etiquetes

Sedició, temps de sedició

AGENDA. Europa viu un problema greu de retrocés dels drets bàsics. Ho veiem cada dia, de l’anècdota de prohibir l’ús de banderes al públic d’un espectacle televisiu, a la gravíssima vergonya dels refugiats a les portes del continent. No està la cosa per anar tirant coets. La campanya del Brexit va guanyant decibels. En aquest context, sobta particularment que institucions europees, en concret la Comissió i el Parlament, considerin raonable insultar el representant de set milions i mig de ciutadans europeus que encapçala un govern al qual dóna (més o menys) suport una majoria de gairebé dos milions de votants. D’un territori, per cert, que és contribuent net a les arques de la Unió. Realment, la manera en la qual les institucions europees es dediquen a prestigiar la idea d’Europa és ben peculiar.

COHERÈNCIA. La visita de Carles Puigdemont a Flandes ha derivat aquesta setmana en una sessió de control parlamentària espectacular. El president, davant les recriminacions del popular Xavier García Albiol (caldria que expliqués com és que controla tanta informació sobre els contactes diplomàtics del Govern), s’hi ha tornat amb una violència dialèctica brillant, recordant els riures que provoca l’acció exterior espanyola, des de l’ambaixador a Brusel·les suspès fins a l’intent d’adulteració d’una resposta oficial del president de la Comissió Europea. I com en tantes coses del procés, el dependentisme excel·leix per la seva coherència: dilluns, dimecres i divendres, l’acció exterior de la Generalitat es ridícula, un fracàs, insignificant; dimarts, dijous i els caps de setmana és un autèntic risc per a la unitat d’Espanya.

COMPETÈNCIES. Tots sabem que la suposada defensa de la igualtat de tots els espanyols, tan sovint, per a igualar-los en la misèria i l’espoliació dels seus drets és una simple excusa. També, la suposada salvaguarda de les competències que el Govern (poc) en funcions del Partido Popular practica, a base de paralitzar qualsevol disposició del nostre Parlament mitjançant la tercera cambra legislativa, el Tribunal Constitucional. Així governen Catalunya, amb el seu aclaparador 8,5% dels vots. La darrera atzagaiada competencial l’hem viscut aquesta setmana amb l’organització, per part del Consejo Superior de Deportes i la Federación Española de Baile Deportivo d’un suposat Campionat de Catalunya de Twirling a Sant Feliu de Guíxols. Posats a boicotejar la nostra representació internacional, ara ja s’interfereixen fins i tot en l’organització interna de l’esport català, per a la qual suposadament tenim competència exclusiva. De traca.

CONVERGENTS. A l’espera de concretar si hi ha refundació o fundació, un dels partits centrals de política catalana des del 1980 segueix el seu moviment de renovació amb la incòmoda obligació d’unes eleccions en terreny hostil. Una llista encapçalada excepcionalment per l’expresident Mas hauria estat un incentiu excel·lent per als seus votants. La nit de dilluns, al #Més324 de la televisió pública, Alejandro López Fonta resseguia l’argumentari clàssic dependentista per a explicar les dificultats del vell partit: recordava com CiU ha passat de 62 escons a 50 i ara 31, fent massa trampes, perquè caldria contextualitzar molt bé aquestes xifres. I cloïa el raonament amb l’afirmació que és evident que no hauria d’haver-se sumat al procés; la resposta de la periodista Gemma Aguilera, brillant: a la vista tenim que els qui, com ara Unió, van decidir restar-ne al marge estan, molt però que molt millor.

CONXORXA. L’agonia de la Unió en deriva unionista s’allarga. El partit s’esllangueix coincidint amb els dubtes sobre si, amb un deute de 19 MEUR, és viable una nova sagnia electoral. Després de la baixada de l’autobús de Francesc Gambús i de Toni Font, figures molt rellevants del partit, aquesta setmana el degoteig ha continuat en la figura de Joan Cañada, l’home del 9-N. Entretant, Ramon Espadaler (s’admeten apostes sobre quant li queda a bord) ha afirmat davant dels mitjans (perquè Unió és la força extraparlamentària amb més entrevistes de la història de Catalunya) que tot plegat és una conxorxa orquestrada des de fora per abatre’ls. Les sigles gairebé centenàries del partit van quedant en les mans més obertament espanyolistes, una orientació insignificant fa una dècada. Fins i tot els catalanistes més tímids han optat per marxar. Als qui queden ja no els sabrà greu confluir amb el PP a canvi d’engrunes.

DETERMINACIÓ. Ho expressava amb tota cruesa un exdiputat socialista, l’actual conseller de Salut Toni Comín. Anem a noves eleccions perquè el PSOE ha demostrat fins a quin punt està disposat a arriscar (en concret, a arriscar-se a una nova majoria de dretes al Congrés espanyol) per tal d’impedir el dret a decidir dels catalans; fins a quin punt està disposat a perdre, tot renunciant a la presidència del Govern espanyol que li oferia un pacte amb Podemos. Tot per Espanya. Si e referèndum del que parlen els nostres Comuns requereix l’acord de gent així i només el faria viable una reforma constitucional que exigirà, ara i sempre, encara a sobre el suport de la dreta espanyolista, de què estem parlant? Confiem que, en la nova campanya que ara comença, cap independentista (atenció a les veus de la CUP) torni a regalar el seu vot a aquells qui bloquen la independència.

Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.

Podeu seguir altres reflexions de l'autor de Temps de Sedició al seu blog Per a bons patricis.

Notícies relacionades

13 comentaris

Imprimir Enviar