Política Última actualització Diumenge, 19 de juny de 2016 05:00 h

Pablo Iglesias, l’empanada final

Catalunya en temps de sedició: resum de set dies entre l’agressió i la resistència.

La darrera setmana de campanya ha començat amb un combinat de despropòsits des dels rengles d’Unidos Podemos: la flassada ha de cobrir des de l’espanyolisme extrem fins l’independentisme perifèric; en algun moment s’hi havia d’esquinçar i sembla que només ha aguantat uns dies. Potser massa segurs de sí mateixos i de la victòria a Euskadi i els Països Catalans, o potser prou sensibles davant l’exigència ultranacionalista de Susana Díaz, els assessors de Podemos han decidit tibar per la banda de l’Espanya de sempre, amb lloances al govern de Zapatero que va iniciar les retallades, un militarisme arnat i apel·lacions a l’espanyolitat de Gibraltar. Aquests són alguns dels grans temes de la setmana.

DISSOLUCIÓ. Finalment, les tensions internes han portat a la dimissió de sis membres i a la dissolució del Secretariat Nacional de la CUP, enmig d’amenaces, de fa dies, d’una de les seves organitzacions, Poble Lliure. Sembla que dilluns es formalitzarà la sortida de tots els membres i l’inici del procés d’elecció del nou secretariat. Quan en 2012 la CUP va decidir, com sempre, per molt pocs vots de diferència, entrar en la cursa cap al Parlament de Catalunya potser va cometre un error, els efectes del qual la brillant tasca de David Fernández, Quim Arrufat i Isabel Vallet va amagar. Posada en l’alta responsabilitat de fer viable el procés cap a la independència, tot fa pensar que el vestit els ve massa gran. Representar institucionalment més bé el seu espai polític (que hi és, i tant!) o retornar al municipalisme i al carrer, aquesta és la qüestió.

ESTABLISHMENT. El diari comtal, un dels bucs insígnia del periodisme català continua el seu descens als inferns. Si abans el regalaven al tren alguns dies, ara ja és pràcticament sempre. Aquests dies de campanya, sense arribar a l’orgia d’”El Periódico” d’Enric Hernández (amb dies on no es dedica ni un caràcter al segon i el quart partits a les darreres eleccions, perquè tot val contra l’independentisme), “La Vanguardia” ens ofereix moments tan deliciosos com una portada més pròpia de l’”Hola” amb un “posado” d’Ada Colau i el gran titular, ple de modèstia, “simbolizo la fraternidad entre España y Cataluña”. Després dels publireportatges dedicats al líder d’Unió, ara arriben les lloances a Colau i Lleida. Francament, veure l’establishment català tan abocat a lluir les seves esperances en els Comuns permet constatar ben a les clares qui posa en qüestió els seus privilegis i qui no.

INTOXICACIÓ. El nivell de burda manipulació que empra el dependentisme a Catalunya es fa sovint insuportable. Dilluns, Joaquim Gay de Montellà, president del Foment del Treball, l’organització empresarial catalana més afí a mantenir l’”statu quo” de dependència, no s’estava de dir públicament, amb totes les dades constatant just el contrari, davant el president Puigdemont, que la inestabilitat política generada pel procés d’independència està provocant una caiguda de la inversió estrangera a Catalunya. La resposta del conseller d’Empresa Jordi Baiget ha estat proporcionada, correcta, posant damunt la taula tot allò que realment dificulta que els 220 projectes de possible inversió es facin realitat: bàsicament, la manca d’inversió de l’Estat espanyol per fer de Catalunya un lloc més acollidor a la inversió. Cal recordar que Gay de Montellà fa anys que (teòricament) va demanar el concert econòmic per a Catalunya. I no tenir-lo, pel que es veu, es culpa nostra.

LÍNIA. En contradicció flagrant amb la seva propaganda del desembre, Pablo Iglesias aprofitava el debat a quatre a les televisions espanyoles per anunciar solemnement que el Referèndum decau com a línia vermella en una negociació de govern amb el PSOE. No hi ha dilema. Si ells van al davant, ja no hi ha interès a posar condicions que els socialistes no puguin comprar. Al dia següent, en un senyal preocupant de sucursalisme, Xavier Domènech beneïa les directrius del gran líder. El procés de mimesi amb el PSC-PSOE de 1982 avança a tot drap. Arribats a aquest punt, els quatre-cents mil d’independentistes que el 20-D van votar En Comú Podem, o els milers i milers que van decidir quedar-se a casa, han de plantejar-se molt seriosament el fet que si ells no hi van, Iglesias anunciarà que ha derrotat l’independentisme i si el voten, doncs encara ho farà més!

PROGRAMA. El cap de setmana passat el programa de Podemos sortia seriosament tocat d’una anàlisi crítica i aprofundida a les xarxes, encapçalat pel politòleg Sergi Castañé. Seria el primer de diversos estrips d’una setmana nefasta. Es descobria, sobretot, el pastís d’un primer engany: probablement com a resultat del nou pes de l’aragonès Pablo Echenique en l’organització, el programa d’Unidos Podemos recull i concreta l’opció d’un Corredor central ferroviari que no hauria de passar per Catalunya. A corre-cuita, amb el propòsit d’apagar l’incendi el més aviat possible, En Comú Podem sortia al pas de les crítiques ensenyant diverses mencions al Corredor Mediterrani recollides al seu programa específic. Però, a veure, no havíem quedat que fraternalment havíeu aconseguit un interlocutor a Espanya? I resulta que els vostres estimats germans no compren les vostres propostes més bàsiques?

SEGURETAT. En la línia del president d’Astúries, del seu mateix partit, a l’agònic candidat socialista Pedro Sánchez, se li ha escapat dir en campanya que això de l’autodeterminació és molt i molt seriós, perquè podríem posar en risc la caixa de la Seguretat Social. Ja veus, tu. Tanta propaganda per menystenir-nos i ara resulta que cal fer notar molt que sense l’aportació (exacció, extracció colonial, no digueu robatori ni saqueig) dels catalans, fa molts anys que el sistema de pensions a Espanya hauria fet fallida. Ara resulta que no ens han salvat amb el FLA, tal i com ens recorden des del PP, simpàtics ells, tan sovint. És, com en el àmbit fiscal: sistemàticament, quan cal abordar quines serien les conseqüències de la sortida de Catalunya es comptabilitzen sempre uns danys de 15.000 MEUR: però no havíem quedat que el dèficit fiscal era un invent dels independentistes?

Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.

Podeu seguir altres reflexions de l'autor de Temps de Sedició al seu blog Per a bons patricis.
 
 
 

---

Notícies relacionades