Política Última actualització Dissabte, 2 de juliol de 2016 05:00 h

26-J: el salt definitiu

Catalunya en temps de sedició: resum de set dies entre l’agressió i la resistència.

Resistir és guanyar. La castanya descomunal de Podemos a Espanya (perdre 1,1 milions de vots no entrava en cap previsió) pot contribuir de manera inesperada a que fem la darrera passa necessària per eixamplar i convertir en guanyadora la majoria independentista. Que després de tot el que ha plogut en retallades, corrupció i ús espuri de l’Estat els electors espanyols hagin conclòs que volen més Partido Popular pot acabar de decantar la balança a casa nostra. Aquí, voler-se espanyol, si no és des d’un nacionalisme de pedra picada, es fa cada dia més insostenible. Aquests són alguns dels grans temes de la setmana.

BRUTÍCIA. Amb el pas dels dies hem anat coneixent nous detalls, a quin més fastigós, de la trama de persecució política de l’independentisme ordida des del Ministerio del Interior espanyol i l’Oficina Antifrau catalana. El nivell d’immundícia, de misèria humana i política que regalima de cadascuna de les píndoles que ens ha ofert el diari publico.es és d’autèntica llàstima. Un manual dels baixos fons a cavall entre els usos de la màfia i els de Pere Gotera i Otilio. Filtració dosificada de la informació/desinformació als periodistes i mitjans amics, ús de la fiscalia (del poder judicial, vaja) a benefici d’interessos d’intoxicació, configuració d’unitats de policia política al servei d’una estratègia de persecució de ciutadans per les seves idees. I més, i més, i més. Sense cap mena de dubte, es tracta del major escàndol de la “democràcia” espanyola des del GAL i els nostres mitjans sembla que no hi suquen el pa que caldria.

CANVI. El búnquer del 78 ha estat el gran triomfador del 26-J. L’Espanya de la que sempre us parlo, la que retrata acuradament i puntual, cada tres mesos, l’enquesta del CIS, la que li agrada ser com és (i en té tot el dret a ser-ho, que som nosaltres, minoria nacional, els que no en tenim a obligar-los a canviar!) ha decidit per via electoral que la corrupció generalitzada del Partit Popular no és important (dos escons més al País Valencià!), que les polítiques de la “troika” ja li estan bé i que la lluita contra l’independentisme ha de transitar tots els camins, legals o il·legals, tant se val. Ha sentenciat que Jorge Fernández Díaz no només no ha de dimitir, sinó que ni tan sols ha de donar explicacions al Congrés. Aquesta és l’Espanya real, no el “matrix” on alguns (que rima amb Comuns) han passat vivint mig any.

COMUNS. La castanya electoral dels QWERTY ha estat de les que fan època. Mentre els líders a Catalunya i els seus assessors polítics s’enroquen (els d’Iniciativa, com correspon a la vella política, els qui més), s’introdueixen en una fase de teorització exprés per justificar el seu conservadorisme, el replegament (algun opinador cupaire proper parla de llarg hivern), la negativa a la ruptura que lamentablement, ben aviat hem tingut els primers indicis, els alinearà en els mesos decisius amb la dreta neofranquista. A la base, però, la veu de regidors com els comunaires de Sant Adrià de Besòs o Ripollet, l’evidència que Espanya té altres valors i altres interessos (i perquè hauria de canviar, doncs?) va fent forat. Els resultats del 26-J poden marcar un abans i un després en el procés d’eixamplament de la majoria independentista. Caldrà que sapiguem oblidar-nos de la cúpula i pensar en la seva gent.

ENQUESTES. Més enllà dels errors metodològics (encara enquestes telefòniques, sí?) sembla que, en un context fortament polaritzat s’accentua l’existència d’un vot vergonyant. Un país on la platocràcia i les xarxes impulsen, a dreta i esquerra, candidatures modernes i guais, però on bona part de la gent acaba votant els de sempre. Amb la meva poca experiència com a enquestador a peu d’urna, sembla que s’ha ponderat incorrectament el pes d’aquells qui es neguen a contestar, que no representen aleatòriament tot l’electorat (és sobretot gent gran i amb menys formació), sinó que es concentra en candidatures que després resten infrarepresentades; és el que passa amb el PP a Espanya i amb CDC a Catalunya. I al contrari, aquí, els votants d’En Comú Podem i d’Esquerra voten eufòrics i contesten tants enquestadors com trobin pel camí. Corregir les deficiències de la mostra hauria de ser, doncs, l’aportació fonamental dels professionals de la demoscòpia.

EXCLOURE. S’apropa el moment decisiu. El de constatar novament dues realitats que els nostres adversaris s’entesten a negar per terra, mar i aire, de debat en debat, des del ministre García Margallo a l’ex José Borrell: l’enorme flexibilitat adaptativa de la política internacional i el pes nul d’Espanya en el context de les nacions. Ho hem vist en el cas de Kosovo en les seves relacions creixents amb la Unió o en el de Gibraltar, admès a les federacions europea i mundial de futbol tot i l’oposició espanyola. Ara Rajoy, inconscient, s’ha llançat a negar el pa i la sal a una Escòcia que vol romandre a qualsevol preu dins la UE, un fet que avala i impulsa de manera difícilment evitable un segon referèndum sobre la independència. Serà tan senzill com seure tranquil·lament i esperar esdeveniments: fins a veure com la posició espanyola s’ensorra en topar amb la realitat.

EXPULSIÓ. Després que fa pocs dies coneguéssim les dades esfereïdores sobre el retrocés del català a l’administració de justícia a Catalunya, aquesta setmana ha esclatat l’enèsim afer de discriminació contra un catalanoparlant. En aquest cas, arran de la l’expulsió d’un entrenador per animar, a Catalunya (!), un dels seus pupils durant el campionat d’Espanya de tennis taula sub 23. Retrata la impossibilitat d’aconseguir portar la majoria castellanoparlant a l’acceptació de l’existència al seu voltant d’una realitat plurilingüe: l’àrbitre va actuar així adduint que no sabia si l’entrenador estava donant instruccions tècniques, aspecte prohibit pel reglament. És a dir, que, com sempre (als tribunals o allà on sigui), l’obligació de coneixement, per respecte als ciutadans, no és dels àrbitres, sinó dels parlants. Una lluita massa pesada per encarar-la dins un Estat que és incapaç d’evitar la imposició de la seva majoria històrica monolingüe.

Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.

Podeu seguir altres reflexions de l'autor de Temps de Sedició al seu blog Per a bons patricis.
 

---

Notícies relacionades