Política Última actualització Diumenge, 25 de setembre de 2016 05:00 h

Amb la pistola damunt la taula

Catalunya en temps de sedició: resum de set dies entre l’agressió i la resistència.

A compte del pregó alternatiu de Toni Albà, hem vist la caverna mediàtica dependentista en un estat d’embogiment desconegut. Un vuit en l’escala de Richter. Ja sabem que les campanyes electorals són propícies a la bajanada, però les declaracions del president gallec Núñez Feijoo contra qualsevol negociació amb el sobiranisme català, amb l’excusa de comparar-lo amb l’amenaça terrorista, superen en decibels qualsevol nivell acceptable. L’espanyolisme necessita violència. I allà, com enguany a la Mercè, on es manifesta legítima discrepància, presentar-ho com a una autèntica fractura social. Atès que és incapaç de guanyar netament, vol que ens enfanguem en la porqueria. Hauríem de ser prou intel·ligents com per a evitar-ho. Aquests són alguns dels grans temes de la setmana.

DEMOCRÀCIA. El president Mas va parlar diumenge passat d’aluminosi democràtica. Certament, la imatge d’una corrua de representants polítics, molts d’ells càrrecs electes, davant del Tribunal Suprem, és impròpia d’una democràcia homologable. El Regne d’Espanya ho és cada dia menys. És presoner d’una realitat insostenible: des del punt de vista legal pot imposar a una minoria nacional, majoritària al seu propi territori, les obligacions que vulgui. Aquest fet, però, ells bé que ho saben, és alhora insostenible políticament a mitjà termini. No es pot governar contra la majoria dels ciutadans d’una comunitat política. Aquest contrasentit, a més, es fa més cada dia més insostenible si s’esmercen tota mena de mitjans per lluitar-hi. La càrrega de legitimitat per al trencament que ens regalen és extraordinària: ningú al món entendrà que la repressió judicial i la guerra bruta siguin les eines triades per l’Estat espanyol per solucionar el seu conflicte polític amb Catalunya.

ENFONSATS. Fa pena comprovar, lentament, com el vell partit de Carrasco i Formiguera manté el seu caminar inexorable cap a la desaparició. Amb un passiu declarat de 22,5 MEUR i Duran, artífex de l’ensulsiada, completament desaparegut. Entretant, Roger Muntañola, Xavier Cima i Antoni Fernández Teixidó ja escalfen la banda com a recanvi. De Podemos a “La Vanguardia”, passant per Jaume Barberà, els partidaris que res no es mogui (alguns d’ells, però, d’aparença molt transformadora) han brandat aquesta setmana les declaracions del lehendakari Íñigo Urkullu com a un veritable far. La basquitis ha canviat de bàndol: de l’independentisme al dependentisme català. Res d’unilateralisme. La independència és una idea d’altres temps. En un inacabable dia de la marmota, es tracta de repetir tots els tòpics tronats de Duran i Lleida que han portat Unió a les portes de la desaparició. Però ells, folls i incansables, som-hi i som-hi.

FORA. La setmana ens ha ofert un bonic serial de boxa a can QWERTY. Bàsicament, la gent de Podemos ha decidit pitjar l’accelerador per desfer-se d’ICV: o s’esfumen dins o desapareixen fora, com Unió. Iniciativa, més ben dit, els seus mitjans de campanya, eren necessaris per a entrar al Parlament. Ara, en canvi, ja fa nosa. Aporta un zero a l’esquerra i amaga Podem, just en el moment culminant de la legislatura. Aquest trimestre cal lluir-se al Parlament, perquè en pocs mesos caldrà negociar amb Ada Colau i la seva gent la definitiva confluència a Catalunya. Així estan les coses. Des de Podem tensaran la corda a plaer: ICV sap que no pot quedar al marge d’aquest procés, a la intempèrie duraria més o menys el mateix que el partit d’Espadaler. Així que tocarà acceptar un procés de residualització. Com el que ells van aplicar al vell PSUC.

GUANYADORS. Una altra cosa no, però la gent del PP acostuma a tenir una virtut: són del tot transparents. Aquesta setmana, el ministre de l’Stasi espanyola ens ha obsequiat amb unes meravelloses declaracions contra l'exhumació de les restes dels militars feixistes Mola i Sanjurjo de la cripta del monument als caiguts de Pamplona. Un fet que costa d’entendre després de quaranta anys de suposada democràcia. A Jorge Fernández Díaz se li ha escapat un deliciós “alguns volen guanyar la guerra 40 anys després”, que tradueix una doble veritat: que ell s’identifica amb els alguns altres que sí la van guanyar i que els que va triomfar el 39, també ho van fer el 78. I, això, benvolgut lector, és l’essència de tot plegat. El motiu pel qual no hi pot haver de cap manera referèndum a Catalunya. Ells han guanyat la guerra i la pau, el 1939 i el 1978. I punt.

INDIGENT. L’actual senadora QWERTY per designació Sara Vilà, del sector suposadament independentista dels ecosocialistes, ens odia amb totes les seves forces des del dia, el 27-S, profundament humiliant, en el qual els electors de la província de Lleida la van deixar fora del Parlament de Catalunya. Amb un 4,29% dels vots, amb ella com a cap de llista, l’espai d’ICV restava sense representació parlamentària; Junts pel Sí, en canvi, sumava a la demarcació un 55,16% dels sufragis i 10 escons i la CUP entrava amb el 8,15%. Aquesta setmana, emboirada per l’odi, ha posat en dubte que l’independentisme lluités contra el franquisme. Costa d’entendre que un partit com el seu, sensibilitzat amb la defensa de la memòria històrica, hagi deixat passar sense cap conseqüència, una afirmació tan desafortunada envers els milers de militants d’Esquerra, Unió i altres organitzacions que van patir en carn pròpia exili, presó i assassinat. Molt lamentable.

VIOLÈNCIA. El pendent d’incoherència pel qual cauen Joan Coscubiela i Lluís Rabell sembla no tenir aturador. El president del grup parlamentari dels QWERTY ha declarat aquesta setmana al diari francès “Libération” que si declarem la independència no ens estalviarem la violència. És obligat preguntar-se, a la vista del caràcter pacífic i democràtic de les nostres mobilitzacions, en contrast amb la guerra bruta constant dels nostres adversaris: la violència, de qui? D’aquells amb qui ell defensa que ens hem d’aspirar a federar algun dia, quan els vagi bé? Hem d’estimar-los fins a voler sotmetre’ns a qui ell mateix considera els nostres potencials mal tractadors? Més encara, quina solució proposa per donar sortida al plet català? Defensa un referèndum acordat però diu alhora que el dependentisme mai no acceptarà el resultat: i aleshores, per què el defensa, si no és una possible sortida pactada? Tot plegat només és dret a diferir.

Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.

Podeu seguir altres reflexions de l'autor de Temps de Sedició al seu blog Per a bons patricis.
 
 
 

---

Notícies relacionades