Política Última actualització Diumenge, 22 de gener de 2017 05:00 h

Us canviem Domenèch per Errejón

Catalunya en temps de sedició: resum de set dies entre l’agressió i la resistència.

 
Dimecres els Comuns oferien una xerrada oberta amb el número dos de Podemos, el cap de llista autodesignat del partit embrionari que encapçalaran els Comuns a Catalunya i el vers lliure anomenat Josep Lluís Carod-Rovira. Francament, amb diferència, el més cridaner va ser el suport insubornable d’Íñigo Errejón a la legitimitat de la convocatòria d’un referèndum, sigui quina sigui l’actitud del govern espanyol, en contrast amb el putaramonetisme d’un Xavier Domènech que manté la mateixa posició nacional del Josep Antoni Duran i Lleida dels millors temps del Majestic. Ara que Pablo Iglesias sembla que guanyarà la partida interna dels morats, que podríem fer-ne un intercanvi? Aquests són alguns dels grans temes de la setmana.

ORTOGRAFIA. Gran safareig als mitjans unionistes perquè el president fa ver tres errades ortogràfiques en la seva famosa missiva a Mariano Rajoy. Aquella en la qual, carregat d’una dignitat que és molt d’agrair, explicava el perquè de la seva absència a la conferència de presidents autonòmics. Les forces polítiques dependentistes han aprofitat per faltar-li al respecte oferint aquell espectacle digne de commiseració de qui, mancat d’arguments democràtics de fons, ha de recórrer a desqualificacions personals. Però, canviem les tornes, pensem només per un moment que passaria si des de l’independentisme ens dediquéssim a riure dels alts personatges del dependentisme català que destrossen la llengua del país. Si en comptes de ser inclusius ens (es) posessin selectes. Què serien capaços de dir? Només dos segons de reflexió serien suficients per entendre que escarnir un polític catalanoparlant d’origen pel seu espanyol és de pàrvuls.

POLICIA. Certament, tenim un problema (i greu) quan determinats sindicats, encara que siguin molt minoritaris, pensen que es poden manifestar/amenaçar amb l’objectiu d’intimidar càrrecs electes. Que determinats efectius dels mossos d’esquadra i de la guàrdia urbana de la capital del país, amb el que tenim per davant en els propers sis-nou mesos (els més importants de les nostres vides), es manifestin amb la cara tapada, de la mà de la guàrdia civil i la policia espanyola, amenaçant a les xarxes socials els ciutadans que han de protegir, és molt preocupant. Més encara, que ho facin de costat de partits xenòfobs com ara Plataforma per Catalunya. Som molts els qui, instintivament, ens hem posat sempre del costat de la policia del país, però si el que volien amb la protesta de dimarts a la nit era exigir-ne respecte, difícilment podien fer-ho més bé per generar just l’efecte contrari.

RECOMPTE. De manera potser involuntària el president Puigdemont va recuperar una possibilitat que hem debatut sovint. Atès que el govern espanyol repeteix com a lloro que la sobirania (què caram, guanyada històricament a sang i foc, assassinat i exili) ateny a tots els espanyols, estaria bé enfonsar el seu argument oferint que sí, que es faci un referèndum arreu d’Espanya preguntant sobre la qüestió. Certament, tal i com recordava Oriol Junqueras a la insuportable i narcisista Ana Pastor, l’autoentrevistadora, és un fet que no ha succeït mai, que la metròpoli voti sobre la independència de la colònia, bé podríem innovar també en això. Al cap i a la fi, el que cal és que ens puguem comptar (naturalment, els interessats, els catalans) en un referèndum reglat i que apliquem el resultat. Tindrien una excusa menys en el seu ja de per sí pobríssim argumentari per evitar l’exercici de la democràcia a Catalunya.

REJUPROES. La ministra María Dolores de Cospedal prepara l’anomenat REJUPROES el nom més lleig que ha trobat per a designar un utilíssim artefacte: un nou registre de tots aquells conciutadans molt no nacionalistes que hagin jurat bandera. No sé sap si són els qui participen en aquests actes tan lluïts del “Día de la Raza” a les casernes o s’inclouran també els qui van haver de passar per l’adreçador del servei militar obligatori. El Ministeri de Defensa gaudirà d’un llistat de dones i homes fidels a l’esperit més pur de la pàtria. Gireu la truita i penseu només per un moment quin seria l’escàndol, què ens estarien dient Sociedad Civil Catalana, Ciudadanos i el Partido Popular si fos just a l’inrevès. Si ho féssim nosaltres parlarien de llistes blanques i negres , de dividir el país, seria motiu més que suficient per a exigir-ne dimissions. Com sempre, la doble vara de mesurar.

RIGOR. Andreu Barnils ens oferia una excel·lent peça a Vilaweb, tot comentant una afirmació del nou responsable de formació de CCOO a nivell espanyol, l’exlíder reubicat d’Iniciativa, Joan Herrera. Gairebé al mateix temps que Joan Oliu, president del Banc de Sabadell, ens tornava a amenaçar com ja va fer en vespres del 27-S, l’ecosocialista afirmava que l’independentisme no ha penetrat a la classe obrera. Barnils mostrava empíricament de quina manera els partits partidaris de fundar un estat català havien superat el 50% dels vots en vuit de les deu comarques amb pitjor renda per càpita del país. Estudis semblants s’han fet per municipis. Contra els que es pugui pensar, els del Barcelonès, el Baix Llobregat o el Vallès Occidental, no són ni de bon tros els municipis amb menys nivell de renda del país. Però ja se sap que un pobre catalanoparlant, no és el mateix que un pobre d’origen espanyol.

TARAJAL. Els diputats de Podem Marta Sibina i Albano-Dante Fachín van promocionar amb força l’emissió d’un documental de denúncia sobre la brutalitat policial en l’afer de la platja del Tarajal, que va concloure amb la mort d’un mínim de quinze persones que intentaven entrar a Espanya a través de la frontera de Ceuta i que es van ofegar com a conseqüència de l’acció directa de la guàrdia civil. El cas, punyent, demostra com es pot tenir tot el dia l’Estat de dret a la boca mentre el destrosses sense pietat. Potser, de fet, els qui més l’invoquen són els més disposats a rebentar-lo. La campanya dels QWERTY per difondre el reportatge també mostra com es pot denigrar a tota hora la televisió pública catalana (acusant-la fins i tot de donar cobertura a la corrupció, poca broma) i que després sigui l’única de l’Estat espanyol que emet reportatges com aquest.

Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.

Podeu seguir altres reflexions de l'autor de Temps de Sedició al seu blog Per a bons patricis.
 
 
 

---

Notícies relacionades