Política Última actualització Diumenge, 19 de febrer de 2017 05:00 h

No és l’imperi de la llei, és la llei de l’imperi

Catalunya en temps de sedició: resum de set dies entre l’agressió i la resistència.

El 30 de gener un relator especial de l’ONU en drets humans enviava una carta a l’ambaixada espanyola a Ginebra i a l’oficina permanent d’Espanya a Nacions Unides per manifestar la seva preocupació per la persecució judicial a la qual són sotmesos els líders independentistes catalans amb l’objectiu d’evitar la lliure determinació del nostre poble. És un cop dur a l’estratègia del dependentisme consistent a reduir-ho tot a un problema de legalitat. Molta gent al món comença a tenir clar que el nostre cas no és de respecte a l’imperi de la llei, sinó d’intent d’imposició de la la llei d’un imperi a una minoria. I un imperi que a sobre és un femer de corrupció econòmica i política. Anem preparant els sacs de dormir per prendre les principals places del país. Aquests són alguns dels grans temes de la setmana.

FEIXISTES. Després del breu parèntesi de diàleg adreçat a la comunitat internacional, el sí de la CUP als pressupostos i l’entrada en la fase final del procés d’independència ha desencadenat l’operació demonització del sobiranisme català: es tracta de consolidar (que ja fa anys que hi treballen) davant l’opinió pública espanyola, la imatge que som uns autèntics monstres, de manera que tot el que decideixi el Tripartit del búnquer del 78 estigui justificat. Caldrà privar de llibertat milers de ciutadans i de drets polítics més de la meitat dels catalans, així que primer cal fixar la idea que som molt dolents. I deuen estar molt desesperats, perquè posen tothom a la feina, fins i tot la suposada ala catalanista del Partido Popular, representada per l’exministre d’Aznar Josep Piqué. Ara, francament, que el fill de José Piqué Tetas, darrer alcalde franquista de Vilanova i la Geltrú ens digui feixistes és francament deliciós.

LEGALITAT. Joan Coscubiela continua falcant la resistència d’una part dels Comuns a defensar de veritat el dret d’autodeterminació de Catalunya. Aquesta setmana ens ha sorprès amb l’afirmació que no hi ha altra legalitat que l’espanyola. La idea de situar la llei emanada del búnquer del 78 i perfilada pels seus actuals intèrprets involucionistes com el límit dels drets fonamentals sembla tan, tan, tan progressista que esparvera. I tot per carregar contra el full de ruta de la majoria independentista al Parlament de Catalunya. Es tracta d’evitar a tota costa haver de triar entre la lliure determinació dels catalans (que només serà possible, ara i sempre, de manera unilateral, com a la immensa majoria de les nacions que avui són estats independents) i l’alineament repressiu amb el Tripartit que governa Espanya. Lamentem informar l’il·lustre diputat Coscubiela que no pensem renunciar als nostres drets fonamentals per a no incomodar-lo en els seus llimbs.

MANIOBRES. Mentre els Comuns evitaven finalment a Barcelona, de la mà de Ciudadanos i el Partido Popular, desterrar la presència militar del Saló de l’Ensenyament, l’alcalde de Celrà, Dani Cornellà, prohibia el pas pel municipi gironí a l’exèrcit espanyol en maniobres. A les poques hores s’hi sumava l’alcaldessa de Girona, Marta Madrenas. La denúncia: mai l’exèrcit espanyol ha fet maniobres d’aquesta mena en les seves poblacions. Per què ara? Perquè cal representar gràficament, en territori hostil, la presència de l’Estat espanyol. A les visites de Soraya Sáenz de Santamaría cal sumar-hi ara la presència militar damunt del terreny. Aprofitar qualsevol excusa per desplegar l’amenaça davant dels ulls astorats de quanta més gent millor. Res de tancar-se a les casernes, cal que se’ls vegi bé. Fins aquí hem arribat: com diu la CUP en un cartell (aquest sí, ben encertat!): l’única maniobra de l’exèrcit espanyol a casa nostra, la retirada.

RECUPERAR. El congrés del Partido Popular petrificava, el cap de setmana passat, la política i el lideratge immòbil de Mariano Rajoy. El tancredisme com a màxima virtut política en temps de canvi. Seure amb un havà a la boca a esperar el desgast de l’adversari, la irrellevància de Ciudadanos, la covardia socialistes i el caïnisme de Podemos. Això sí, sense callar sobre Catalunya. Des d’aleshores, el president del govern espanyol no s’hi ha estat d’anar llançant combustible a la foguera dialèctica. Ha parlat de “recuperar les institucions catalanes”. I, francament, tenint en compte que ells no n’han governat mai cap de significativa del país (més enllà de Badalona una legislatura), sembla legítim plantejar-se si no es referia a “recuperar les institucions catalanes” de la mateixa manera que el nacionalisme espanyol les va prendre captives i desarmades el 1939. I posar-les al servei de l’aniquilació física i moral dels seus adversaris polítics.

SENTÈNCIES. És com una broma. La Fiscalia general de l’Estat ha decidit arxivar la denúncia de l'exconseller i diputat del PDeCAT Francesc Homs contra el president del Govern espanyol, Mariano Rajoy, i l’exministre de Sanitat Alfonso Alonso, pels presumptes delictes de desobediència i prevaricació administrativa per incomplir sentències del TC. Els mateixos presumptes delictes que s’imputen a ell mateix i a Mas, Ortega i Rigau. El més “graciós” de tot plegat és que l’escrit de la fiscalia nega la comissió d’aquestes figures penals, basant-se exactament en els mateixos arguments que les defenses de l’expresident i altres membres del govern català han emprat en el cas, vist per sentència, del 9-N. Cap sorpresa. El poder judicial espanyol està al servei de l’estratègia repressiva del govern i no admet a raons. La seva degradació, com s’ha constatat una altra vegada en el cas del president de Múrcia, ja és total. I no passa res.

SERVEI. Mariano Rajoy anunciava dilluns que hi ha institucions catalanes que només estan al servei dels independentistes. Com cou la marginalitat de l’espanyolisme recalcitrant a Catalunya. Des de l’alcaldia de Pontons no s’hi pot construir gaire res. La majoria que sustenta l’actual govern espanyol, amb el Partido Popular i Ciudadanos, governa una sola institució a Catalunya, un municipi amb 477 censats en 2014. Com cou el fet que els ciutadans del nostre país hagin volgut que les institucions catalanes estiguin a mans o bé de federalistes o, en el cas del Parlament, les quatre diputacions i 8 de cada 9 ajuntaments, de l’independentisme. I parlar d’institucions que no són al servei de tothom, perquè així ho han volgut lliurament els electors, des d’un partit processat per corrupció i que actua com a braç executor dels interessos de l’exclusiva Llotja del Bernabeu fa plorar de vergonya. Tot no s’hi val per justificar la repressió.

Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.

Podeu seguir altres reflexions de l'autor de Temps de Sedició al seu blog Per a bons patricis.
 
 

---

Notícies relacionades