Política Última actualització Dissabte, 22 d'abril de 2017 05:00 h

Som una majoria abassegadora

Catalunya en temps de sedició: resum de set dies entre l’agressió i la resistència.

Tremolen. Estan molt nerviosos. Passa que, després de les giragonses provocades per la difícil lectura del 27-S, ara els independentistes ens trobem alineats amb el 75% dels catalans, mentre el dependentisme fa seu el de només un de cada cinc conciutadans. És a dir que tenim el camp de batalla perfectament triat. I fa baixada. Ara toca resistir (aquesta sí que és la Catalunya valenta!) totes les seves amenaces i desfer d'una vegada l'escepticisme dels propis. Gas a fons i referèndum. Exhaurir del tot la via pactada i, en poques setmanes, fixar-ne data i pregunta, si pot ser, des de baix: que sortís del Pacte Nacional pel Referèndum encara despullaria més d'arguments els Comuns. Aquests són alguns dels grans temes de la setmana.

ATERRATGE. Aquesta setmana hem conegut de quina manera, amb el clàssic còctel entre incompetència i corrupció, entre la ineptitud i les portes giratòries al Ministeri de Defensa, l'Estat espanyol dilapidava altres 5.000 MEUR en despesa militar a benefici dels amiguets. Després de l'apoteòsica experiència del submarí S-80 que no sura, ara aflora l'escàndol dels avions de transport militar A400M encarregats a Airbus, amb una capacitat de càrrega final de menys de 40 tones, incapaços de portar els carros de combat triats com a bàsics per l'exèrcit espanyol, els Leopard, que en pesen més de 60 (per desplaçar-los caldrà demanar l'ajut de tercers països). Cada unitat del nou avió insuficient, a més, surt per uns 190 MEUR, amb un sobrecost d'uns 50 per unitat, només 1.350 MEUR. A la vista de les seves mancances, el ministeri de Defensa ha decidit reduir la comanda inicial de 27 a 13 unitats, fet que suposarà una sanció de 243 MEUR.
COP. Curiosament, la crítica a la Declaració d'Independència com a darrer recurs (repeteixo, darrer recurs, coi!) davant l'impediment físic de la celebració del Referèndum, tal i com preveien els informes del Consell per a la Transició Nacional de fa tres anys, ha unit de manera prou difícil d'entendre alguns sectors de l'independentisme (en bona part, encara que no exactament, els qui van ajudar a construir el relat del 27-S com una derrota) amb tots els estrats en bloc del dependentisme. Mentre Lluís Rabell comparava el Referèndum a Catalunya amb el promogut per Erdogan a Turquia (i no el règim instaurat a Espanya pel Partit Popular), els populars parlaven de cop d'estat per referir-s'hi. Per molt que costi d'acceptar, per dur a terme el Referèndum caldrà protegir-lo amb una Declaració d'independència parcial, la Llei de Transitorietat Jurídica, que posarà per davant per primera vegada la legalitat catalana.

DESVIATS. El nivell argumental del dependentisme dóna de sí el que dóna. El president de la ciutat autònoma nord-africana de Melilla, el popular Juan José Imbroda, personatge colonial que el sistema institucional espanyol posa al mateix nivell del president de la Generalitat de Catalunya i que alhora és president de la Comissió de Comunitats Autònomes del Senat, va llençat aquesta setmana pel pedregar de l'insult poc elaborat, en brut. Acostumats als impropers llançats des dels mitjans de comunicació, ara ens haurem d'anar acoblant, a mesura que creixi la impotència/incompetència argumental de l'espanyolisme, a la violència verbal més descarnada. Si fa uns dies Imbroda qualificava els independentistes catalans de "piraos", dies després ho arreglava encara més substituint el qualificatiu pel de "desviados". Perquè no només estem com a una cabra, sinó que a més som uns viciosos. Sí, senyor, una viciosos de la llibertat.

EMPASTIFAT. Fins i tot el mateix dimecres en què era detingut l'expresident de la comunitat de Madrid Ignacio González, i eren imputats Francisco Marhuenda i Mauricio Casals (un dels factòtums mediàtics del grup Planeta i president de "La Razón"), a la tertúlia nocturna de televisió espanyola 24 hores criticaven el fet que Mas (quina obsessió, mare meva) s'emboliqués en l'estelada per embutxacar-se els diners dels ciutadans. Com es deia a les xarxes, cal qualificar de justícia poètica que el director ultranacionalista hagi caigut com a conseqüència de les investigacions de la denominada "Operación Lezo", el cognom d'un heroi borbònic de la Guerra de Successió, expert a bombardejar Barcelona. Fastigoses revelacions, per cert, les pràctiques mafioses del suposat periodista,

adreçades a protegir lladres i corruptes de la seva corda. Qui, com sempre, tot i la proximitat empresarial mai no es fa ni una taca al vestit és Florentino Pérez.
EXPERTS. L'última ocurrència de Miquel Iceta (feta negoci per obra i gràcia de Sant Jordi, a veure com li van les vendes, romandrem a l'aguait!) per a evitar que s'apliqui la democràcia a Catalunya és encarregar a un grup d'experts la solució del problema català. Que al gran paladí del règim del 78 se li acudeixi cercar remei en un despatx és d'una coherència total, absoluta. La solució és extraordinàriament viable: que de Ciudadanos al sobiranisme català, tothom s'hi posi d'acord, a partir d'un dictamen cuinat pels de sempre. Preciós. Tant, com la crítica hipòcrita a les noves imputacions de corrupció que minen el poc "prestigi" de Rajoy: si el PSC podia argüir que no l'havia votat, el fet que Miquel Iceta qualifiqués aquell fet d'accident i es comprometés a no repetir-ho, trauen qualsevol credibilitat als seus laments. Perquè encara que amb efecte retardat, el president espanyol també va ser votat pel PSC.

GARANTIES. Debats a les xarxes socials sobre les garanties democràtiques d'un referèndum organitzat per la Generalitat. Costa d'entendre perquè se li nega a la nostra institució la capacitat d'organitzar una cita electoral amb garanties i en canvi no es manté el mateix nivell d'exigència amb l'estat espanyol responsable de bosses de frau important en el vot exterior. Hi ha qui addueix manca de neutralitat, confonent els dies de la campanya i la dinàmica del recompte amb l'actitud del govern. A tots els referèndums haguts i per haver sempre els respectius governs han tingut partit pres: justament és perquè existeix una determinada majoria compromesa a fer-los que es duen a terme. Cal insistir en el contrast punyent entre tanta exigència de rigor contrasta amb la nul·la crítica a un estat que ha fet terrorisme d'estat, organitzat una policia política, interfereix l'acció de la justícia i tria àrbitres constitucionals amb carnet de partit.

Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.

Podeu seguir altres reflexions de l'autor de Temps de Sedició al seu blog Per a bons patricis.
 
 
 
 

---

Notícies relacionades