Política Última actualització Dissabte, 19 d'agost de 2017 05:00 h

El primer dia inesperat de la República Catalana

Catalunya en temps de sedició: resum de set dies entre l’agressió i la resistència.

Un tristíssim dia d’agost que no oblidarem, vàrem demostrar per primera vegada al món que érem un país. La reacció solvent sobre el terreny i en l’àmbit de la comunicació dels cossos nacionals i locals de seguretat i d’emergències. La formació immediata d’un gabinet de crisi encapçalat pel president i l’alcaldessa de Barcelona. L’atenció professional a les víctimes i els ferits, les primeres detencions. La reacció ciutadana de col·laboració, des de la Ronda a les xarxes. L’acció valenta de la nostra policia repel·lint un atac a Cambrils que podia haver provocat moltes més víctimes. Tot plegat, mentre Rajoy, Millo i Soraya es reunien moltes hores més tard, ja de nit, en la clandestinitat, per parlar del temps, sense cap informació rellevant a oferir, com si fossin a la seu de l’ambaixada espanyola a la República Catalana. Aquests són alguns dels grans temes de la setmana.

BROMES. Els de la tercera via continuen amb els seus jocs d’estiu. Aquesta setmana hem sabut que el PSOE avalaria un pacte entre el PSC i els Comuns per a governar Catalunya: és una opció molt realista, atès que ara mateix només necessarien 41 escons més per fer-la realitat. També, que Meritxell Batet veu molt difícil una moció de censura a Rajoy després de l’1-O, que es veu que això és molt més difícil que fer una reforma constitucional. I justament sobre la dita reforma, el diari comtal, a través del seu cronista-ciutadà habitual Iñaki Ellakuría informa que topa amb el desacord entre el PSOE i Ciudadanos sobre la “qüestió territorial”: francament, pensar que del front nacional taronja, de Junts pel No, sortirà una reforma de l’estat espanyol que pugui ser acceptada per una majoria de catalans és de beure massa i de molt mala qualitat. De riure.

CLANDESTINITAT. Una part de l’esquerra catalana respon molt desubicada, amb profunda incomoditat, davant el repte essencialment democràtic que planteja el Referèndum d’Autodeterminació del primer d’octubre. N’hi ha, com el professor Josep Maria Fradera fa algunes setmanes, que, de manera molt coherent amb la seva tria de sempre per la submissió a la metròpoli, fan pivotar tot el raonament sobre la legitimitat del Règim del 78 pactat amb el franquisme: els de la seva generació en van ser constructors i volen mantenir-lo al preu que sigui, inclòs el de la manca de suport de la majoria dels catalans. Altres en canvi, com l’alcaldessa Ada Colau, que fins ara s’havien presentat com a partidaris de la ruptura, impedits d’atacar frontalment, es dediquen a la crítica estètica, a acusar la víctima de la repressió de manca d’elegància democràtica: francament, atribuir “clandestinitat”, en sentit negatiu, als preparatius que s’hi fan, és una deliciosa pirueta del destí.

CONCENTRAR. Finalment, segons sembla, el pont de comandament del procés ha considerat més adient esperar als dies 6 i 7 de setembre, els de la primera sessió del curs parlamentari, per a desencadenar la tempesta perfecta. En la seva habitual exigència que la majoria independentista faci una cosa i la contrària, el dependentisme ha posat el crit el cel pel fet que no es tramiti encara una norma que pensen recórrer immediatament. Es tracta de concentrar al màxim en el temps les passes necessàries per fer efectiu el Referèndum d’Autodeterminació. Llei, decret de convocatòria i desplegament dels reglaments necessaris, tot en la mateixa setmana de la gran mobilització popular de l’11-S. El ritme dels preparatius durant aquella setmana haurà de ser frenètic per tal de poder arribar amb garanties a l’inici de la campanya electoral poc més d’una setmana més tard. Tothom haurà de posar el millor de sí mateix, des de dalt i des de baix.

ENVILITS. A mesura que s’apropa el primer de novembre tothom, arreu, quedà més i més retratat. Aquests dies hem sabut que Catalunya en Comú no decidirà fins el 16 de setembre, és a dir, el primer dia oficial de campanya, si crida o no al vot al Referèndum d’Autodeterminació. Portar el putarromeneisme fins a les darreres conseqüències: esperar a veure si el Govern, el Parlament i el carrer aguanten l’embat repressiu de l’Estat espanyol i en el cas que així sigui, pujar-hi al carro dels guanyadors. Esperar just a veure qui se’n surt sense rebre ni un esquitx. Per damunt de tot, evitar posar en risc la seva principal quota de poder al país: l’Ajuntament de Barcelona, blindar el pacte amb el PSC i sobretot el butacó de l’alcaldessa. Què trist que tot pengi d’una cadira, com és possible caure tan i tan baix des d’una suposada nova política.

INTOXICAR. Com gairebé sempre, al dictat de la premsa madrilenya (a veure si no serà simple casualitat?), el dependentisme s’ha llançat aquesta setmana a la jugular a compte d’un informe extern encomanat per l’Ajuntament de Sabadell a un historiador al voltant de l’adequació entre el nomenclator de la ciutat i la Llei de la Memoria Històrica. La proclama: l’independentisme vol eliminar el nom de Manuel Machado dels carrers de Catalunya. Joan Coscubiela i Lluís Rabell, com sempre, en la punta de llança de l’atac, no han dubtat a parlar de “neteja ètnica simbòlica” per referir-s’hi. Sentir el portaveu dels QWERTY defensar el sentit que Sabadell mantingui carrers dedicats als mites de l’espanyolisme historiogràfic més tronat o els dels pantans construÏts per Franco ha estat deliciós. L’odi del duet Coscubiela-Rabell a la CUP i ERC portat a l’extrem de col·laborar en el desprestigi d’un equip de govern on també hi és ICV. Tot s’hi val.

LLEIS. El discurs de la legalitat fa aigües per tot arreu. L’estat espanyol i els defensors del règim l’utilitzen només com un simple instrument interessat. Sempre a la més pura conveniència. Aquesta setmana, s’han conegut nous detalls sobre la venda i extracció de Catalunya d’un petit bressol de plata procent del monestir de Sixena. Resulta que es tracta d’una peça que va ser catalogada com a bé integrant del Patrimoni Cultural Català en 1994, però que va acabar a mans d’una família particular, cedit per les monges del monestir, i que ara té un acord de venda amb el Govern aragonès, que l’ha dipositat a Saragossa. I resulta que aquí, l’obligació que estableix la Llei del Patrimoni Cultural Català que el Departament de Cultura de la Generalitat, amb competències plenes en la matèria, autoritzi qualsevol moviment d’un bé catalogat, les autoritats judicials i polítiques aragoneses sí se la poden saltar com i quan vulguin.

Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.
Podeu seguir altres reflexions de l'autor de Temps de Sedició al seu blog Per a bons patricis.
 
 
 

---

Notícies relacionades