En quin estat es troba aquest moviment, en un moment en que sembla que ressorgeix com a reacció al procés independentista? 

 

No és correcte parlar d’un repunt de l’extrema dreta, sí d’una visibilització del nacionalisme espanyol -que és la seva característica principal- com a reacció al procés independentista. Però també cal separar les coses. Durant aquests mesos, hi ha hagut moltes manifestacions i una gran part no poden ser classificades com d’extrema dreta. Ara bé, totes tenen uns denominadors comuns: el nacionalisme espanyol o espanyolisme -el que ells denominen constitucionalisme, però s’ha de dir a les coses pel seu nom- i que en pràcticament totes hi ha hagut presència de l’extrema dreta. O bé perquè han estat directament convocades per ells o perquè hi han estat molt presents com -per exemple- a les manifestacions de Societat Civil Catalana del 8 (van secundar-la 14 organitzacions d’extrema dreta), 12 i 29 d’octubre. Un altre denominador comú ha estat la quantitat d’incidents violents que hi ha hagut en aquestes manifestacions, uns 130 casos que tinc comptabilitzats. Ells han volgut guanyar-se el carrer, han convocat moltes manifestacions perquè és el seu espai natural. 

 

Està preparant un reportatge per Mèdia.cat, sobre la violència en aquestes manifestacions. Què podem esperar?

 

Ha estat un dels grans silencis mediàtics durant aquests mesos, fins al punt que s’han sobredimensionat presumptes incidents des de l’independentisme i no altres, des del nacionalisme espanyol, que s’han enregistrat en vídeo i compten amb testimonis i ferits greus. En aquests mesos, hi ha hagut cinc ferits per perdigonades, més de mitja dotzena de ferits per arma blanca i -fins i tot- hi ha un parell de casos de violència sexual. Això vol dir que tots els espanyolistes són d’extrema dreta o violents? No. De fet, el primer que fa el nacionalisme espanyol quan parles d’aquest tema és titllar-lo de ser propi d’una minoria. Jo no dic que sigui el contrari, però és una realitat que s’ha ocultat per part dels mitjans de comunicació de tirada estatal que han aprofitat per blanquejar organitzacions d’extrema dreta i que, per altra banda, no han fet una anàlisi rigorosa. 

 

Molts d’aquests mitjans són considerats d’esquerra. Com s’explica?

 

Perquè el nacionalisme espanyol és transversal, va d’esquerra a dreta. De la mateixa manera que l’independentisme català. En el cas del Parlament, ens movem sobre tres eixos: el clàssic d’esquerra-dreta, l’eix nacional i l’eix dels favorables al sistema i els partidaris a canviar-lo. Per tant, fer anàlisis binàries no serveix i els que ara diuen que Catalunya és de dretes no han entès res. Si realment es pensen que tots els que han votat  ‘Junts per Catalunya’ o  ‘Ciutadans’  són neoliberals de dretes… Hi ha un gruix de la classe obrera, dels dos blocs, que ha votat per llistes que no els representen socialment. 

 

Com s’explica, això?

 

Perquè, en aquestes eleccions, ha manat l’eix nacional i, fins que no se superi el conflicte nacional, això seguirà així. El discurs dels comuns que diu que cal deixar de banda l’eix nacional és fals, perquè quan proposes lleis -com hem vist aquesta legislatura- de tall netament social i les tomba el Constitucional perquè hi ha un conflicte nacional sobre la taula, no pots tirar endavant una agenda social. Jo sóc partidari que les dues coses han d’anar de la mà i, afortunadament, els equilibris polítics dins l’independentisme obligaran a que sigui així. 

 

L’extrema dreta és un moviment fragmentat a l’Estat i a Catalunya. Es reconcilia per la unitat d’Espanya?

 

Està dividida, sobretot, des de la desfeta de Fuerza Nueva el 1982. Aquests temps han fet que organitzacions que durant l’any no es porten bé trobessin un bé suprem per la qual cosa es veiessin obligades a confluir i ha creat noves sinergies, noves plataformes. Per exemple, ‘Por España me Atrevo’, que és molt residual però no deixa de tenir certa rellevància: han fet les manifestacions davant de l’ANC, de la seu de la CUP i Esquerra… Han confluït ‘Somatemps’ -que ve d’una tradició- i ‘Democràcia Nacional’, que ve d’una altra. L’extrema dreta és molt variada i això és una cosa que la gent ha d’entendre. De la mateixa manera que l’esquerra té molts colors diferents, a l’extrema dreta tens els nacionals revolucionaris, els integristes catòlics, els social patriotes, els neofeixistes, els neonazis, el populisme de dretes xenòfob de ‘Plataforma per Catalunya’... I si des de les forces democràtiques no s’interpreta bé és molt fàcil que un dia et trobis un bolet d’extrema dreta al Parlament, perquè no hauràs analitzat bé de què es compon aquest moviment. Molts cops s’ha infravalorat i altres s’ha sobredimensionat o ignorat quan no tocava. Evidentment, tots aquests grups en gran part són residuals, minoritaris, però la capacitat de l’extrema dreta d’influir a l’agenda política de l’Estat espanyol és brutal. 

 

En quin sentit?

 

Si Albiol va fer una campanya a Badalona netament xenòfoba va ser perquè tenia a l’extrema dreta de ‘Plataforma per Catalunya’ al darrere. És més, a les eleccions municipals de 2011, ‘Plataforma per Catalunya’ es va presentar a Badalona i va treure uns mals resultats perquè Albiol feia exactament el mateix discurs i representava el vot útil. En el cas del procés, el 155 ha estat durant molts mesos un ganxo polític de VOX, que ha reclamat la seva aplicació.  Aleshores, hi ha un moment en que Ciutadans ho fa seu i l’aplica el Partit Popular. És a dir, és una proposta que surt de la dreta populista de VOX, la dreta patriota, i ‘Ciutadans’ n’ha tret els rèdits electorals. D’altra banda, la prohibició de partits independentistes la posa sobre la taula Pablo Casado (PP) a les poques setmanes de fer el referèndum i -com a mínim des de l’any 2012- és una consigna que es crida als aquelarres neofeixistes de Montjuïc el 12 d’octubre. La permeabilitat entre aquests mons és molt àmplia. 

 

El mode en que es va dur a terme la Transició espanyola, va facilitar que l’extrema dreta quedés enquistada a les institucions? 

 

Hi ha molts factors que influeixen. Per començar, vull desmentir allò que es diu que no hi ha extrema dreta perquè PP i Ciutadans ho són. No és veritat, no són partits d’extrema dreta, però això no vol dir que no tinguin la capacitat de convertir-se en el vot útil de l’extrema dreta. De fet és així. Ni el 27-S ni a les últimes eleccions s’ha presentat cap candidatura d’extrema dreta, precisament perquè ells mateixos no volen dividir el vot unionista. La seva característica principal és garantir la unitat nacional i la resta és secundari. Aleshores, què va passar? L’Estat espanyol és la dictadura més llarga del món, és l’única -com a mínim dels casos europeus- en que cap dels seus responsables ha passat mai comptes amb la justícia i això fa, per exemple, que quan va morir Franco no hi hagués cap restabliment democràtic dels jutges: el jutge franquista va seguir sent-ho. De fet, és probable que encara hi hagi jutges franquistes nascuts en democràcia, que han mamat d’un franquisme sociològic del seu entorn. Per tant, hi ha mons que viuen una democràcia de fireta i això s’ha vist en el cas de l’1-O: quan hi ha hagut un esclafit democràtic, l’Estat ha tirat de la vena autoritària i això ha deixat entreveure les esquerdes democràtiques que hi ha en aquesta transició que realment encara està per fer. 

 

PP i C’s no són partits d’extrema dreta, però se senten incòmodes recollint els seus vots?

 

En part sí, perquè a nivell d’imatge els fa mal. El dia de les eleccions hi havia un interventor del PP -o, almenys, un individu que anava amb una acreditació- habitual a les manifestacions de ‘Democràcia Nacional’. I no és un cas aïllat, hi ha vasos comunicants a nivell de militància i hi ha una acceptació del vot útil. En el cas del PP, estem parlant d’un partit cofundat per set exministres del règim de Franco. Per tant, incomoditat relativa. PP i C’s van marxar del Parlament per no afrontar una proposta d’Iniciativa que condemnava el cop d’estat franquista del 1936. A C’s li fa molt més mal això, perquè es presenta com un partit nou, amb una cara jove, amable… però C’s, a les municipals de 2015, va tenir molts problemes amb candidats que només pocs anys abans havien estat a ‘Plataforma per Catalunya’. Hi ha un trasvassament important entre els dos mons perquè molts militants de l’extrema dreta entenen que és qui millor pot defensar els seus interessos des del punt de vista nacional. 

 

Tornant al principi, aleshores, pot ser que alguns dels casos de violència a les manifestacions fossin responsabilitat de militants de PP i C’s? 

 

En molts dels casos que he analitzat, les víctimes diuen que els agressors no anaven amb una estètica concreta o no havien cridat consignes pròpies de l’extrema dreta. El denominador comú de moltes d’aquestes agressions és el nacionalisme espanyol, i una persona que duu una bandera espanyola amb l’escut monàrquic, no sabem si vota C’s o ‘Democràcia Nacional’. No sabem si es considera d’esquerres o d’extrema dreta, perquè de l’únic que hi ha hagut referència és del seu sentiment nacional, del factor identitari. 

 

Hi podria haver, també, votants socialistes?

 

Podria ser. Perquè el vot unionista es divideix entre C’s, PP i PSC. Evidentment, el PSC és un partit de tradició catalanista, però hi ha una gran diferència entre el que era i el que s’ha acabat convertint. 

 

Per què insisteixen PP i C’s en titllar de nazis els independentistes?

 

Primer perquè ningú els respon. Una de les coses que s’han fet molt malament durant la campanya és anar als debats electorals com un vedell a l’escorxador. C’s ha anat amb la destral de guerra a tot arreu i els partits independentistes -en general- absolutament a la defensiva, quan tenen mil motius per portar-la ells. I això porta molt temps passant. Quan Albert Rivera t’acusa de ser Jean Marie Le pen en versió catalana, l’has de desmentir: només cal posar-li quatre declaracions en que, tant el pare com la filla, defensen la sagrada unitat d’Espanya. I si s’han de posicionar amb algun partit, és precisament amb C’s. Si existeix la dreta populista en algun partit del Parlament català és en el sector espanyolista, que utilitza els seus mètodes clàssics i apel·la a les qüestions identitàries sense cap mena de mania. 

 

Com s’explica que Europa no reaccioni a una actitud de l’Estat que va en contra dels seus valors fundacionals?

 

Perquè Europa és un club dels interessos dels Estats i dels mercats. Però també et trobes casos agradablement sorprenents, com el belga, que tot i tenir una duplicitat nacional en el si de l’Estat, està donant lliçons democràtiques a la resta d’Estats. Allà, hi ha una monarquia que respecta el flamenc i el francès i ningú té cap mena de dubte que és un Estat plurinacional. A l’Estat espanyol hi ha una situació de supremacisme lingüístic i cultural, amb una llengua i una cultura que consideren de tots i on la resta són nacionalismes perifèrics que només molesten.

 

El creixement a Europa de l’extrema dreta,  quins punts té en comú?

 

Hi ha hagut dinàmiques a nivell local. Els motius del creixement a França del Front Nacional  no tenen perquè coincidir amb l’ascens d’Alba Daurada a Grècia, tot i que segurament comparteixen alguna reunió al Parlament Europeu. Amb tot, un dels punts en comú en diferents països pot ser la crisi de la socialdemocràcia europea. A partir de la caiguda del mur de Berlín, l’esquerra no sap com encaixar el seu programa polític en aquesta Europa basada en els Estats i els mercats i entra en crisi. Els partits socialdemòcrates no saben o no poden donar una resposta al seu electorat natural. 

 

Per què no ha nascut a l’Estat espanyol un Front Nacional o un Alba Daurada?

 

Perquè hi ha una extrema dreta altament fragmentada i una manca de lideratge des que Blas Piñar no és el líder de Fuerza Nueva. No ha aparegut cap líder carismàtic com els Le pen i, a més, ha patit d’una manca de renovació de discursos. La nostàlgia franquista encara està molt present i l’extrema dreta puntera a França i Alemanya ja fa molts anys que sap que per créixer ha de superar certs discursos. A més, té el problema afegit que els partits de la dreta conservadora espanyola sempre han buscat la bossa de vots de l’extrema dreta. És a dir, un partit d’extrema dreta a l’Estat espanyol ho hauria de fer molt bé per tenir un ascens electoral. 

 

En aquest sentit, i tenint en compte la impunitat amb que actua a l’Estat, és prou sòlida la legislació espanyola per perseguir el feixisme?

 

No es castiga el feixisme no perquè no hi hagi legislació, sinó perquè no s’aplica. Jo no sóc partidari de prohibir organitzacions polítiques, sí de perseguir aquelles que promoguin l’odi. Que s’hauria de prohibir una bandera franquista? Probablement sí, perquè si no es banalitza una dictadura criminal. Ara bé, abans de fer això, els responsables d’aquesta dictadura han de passar comptes amb la justícia perquè sinó estaríem començant la casa per la taulada. D’altra banda, resulta molt fàcil imputar un crim d’odi a un independentista per fer un tuit, però no una agressió al crit d’ ‘Arriba España’. Per què aquestes dues bares de mesurar?

 

Si PP i C’s no aconsegueixen que aquest procés acabi com voldrien, hi ha un risc de radicalització de postures cap a la dreta per part dels seus votants? 

 

És altament probable, si no fas el discurs vindrà un altre i te’l farà. Ara bé, no crec que C’s i PP deixin escapar aquest caramelet, perquè entre ells competeixen per veure qui és el més espanyol, el que garanteix millor la unitat d’Espanya.  Si C’s pretén governar a l’Estat, tot això és un rèdit electoral enorme, perquè -a més- no té desgast de govern. És a dir, les eleccions al Parlament de Catalunya les ha guanyat C’s, un partit que té zero alcaldies en tot el país. Com s’explica això sense el factor nacional? Un partit d’extrema dreta ho hauria de fer molt bé per canviar aquesta situació, tot i que la gent s’oblida que VOX va treure un quart de milió de vots -xifra gens menyspreable- a les europees de 2015.