El caganer del pessebre

 

Tradicionalment al petit de la família o al nounat li deien familiarment el caganer, perquè això és bàsicament el que fan els nadons "mam, pis i non". És de suposar que, als volts de Nadal, a les cases es muntava el pessebre i els visitants de la casa afirmaven amb sorna en arribar: "Ja heu posat el caganer?", referint-se al pessebre amb el nounat, el Nen Jesús, i que a partir d'aquí a algun fabricant de figuretes de pessebre amb enginy se li acudiria fabricar el primer caganer real per a fer mofa d'algun personatge del poble i així es popularitzaria.

 

Encara que no es conegui amb exactitud quina és la raó de col·locar una figura cagant, es creu que el caganer, amb les seves femtes fertilitza la terra, pel que se'l considera un símbol de prosperitat i bona sort per a l'any vinent. Col·locar aquesta figura al pessebre porta bona sort i alegria; si no es col·loca, comporta desventures.

 

Avui dia, s'ha popularitzat tant, que es fan caganers amb figures públiques, polítics, artistes o celebrities.

 

L'escudella per Nadal i els galets

 

Temps a, es menjava sopa quan feia fred. Era, de fet, el plat més cuinat. Menjar-ne per Nadal és més aviat simbòlic respecte que és època d'hivern. De fet, la carn d'olla es menjava sovint, de les restes de la sopa, i no es feia festa. La paraula escudella, a l'edat mitjana, es referia al bol al qual se servien les sopes i plats amb salsa, més tard, com passa amb molts plats tradicionals (paella, caldereta, ollada, tià, tagina, etc.), el continent va passar a anomenar el contingut.

 

Sobre els galets també hi ha història: és probable que el seu origen fossin trossets de macarrons d'un centímetre de llarg que es tallaven per fer més fàcil agafar-los amb la cullera a l'hora de fer sopa. El seu origen podria ser català o provenir del pipe rigate italià, però la versió grossa de Nadal és considerada catalana.

 

Fer cagar el Tió

 

Es tracta d'una tradició amb segles d'història, inicialment relacionada amb la natura, la fertilitat i el solstici d'hivern. El tió és un ritual d'origen rural, significa l'abundància, un tronc vell i sec regala de les seves entranyes llaminadures i llepolies. És l'auguri del renaixement de la natura després de l'estació hivernal. Amb el temps i la desaparició del foc a terra de les llars, també ha desaparegut el costum de cremar-lo després de la cagada i també els costums al voltant de les cendres que quedaven. Aquestes eren utilitzades com a elements de protecció contra el llamp, les cuques, i altres insectes a les cases i als camps. Actualment, per la globalització, competeix amb el Pare Noel.

 

Els canelons de Sant Esteve

 

Està estesa la creença que els canelons de Sant Esteve haurien nascut com a una manera d'aprofitar les restes de carn del rostit o de l'escudella del dia de Nadal, per allò de què "els catalans ho aprofiten tot". Però podria no ser cert del tot: altres historiadors consideren que aquest suposat origen no és cert, sinó una llegenda urbana. Sigui com sigui, el costum de menjar canelons, per Sant Esteve o no, és recent. L'origen era italià i va arribar a Barcelona a principis del segle XX i era considerat un menjar burgès per ser un plat que requeria molta feina per a ser cuinat. Això es va acabar el 1911, gràcies a l'empresari Ramon Flo, propietari de la marca de pasta El Pavo, que va comercialitzar-ne les primeres plaques seques i la gent va poder començar a cuinar-los a casa. Abans de l'aparició d'aquest plat, per Sant Esteve es menjava arròs de la catedral o l'arròs colls-i-punys, dues receptes molt típiques que sí que servien per a aprofitar les restes del dinar de Nadal.

 

L'home dels Nassos

 

L'Home dels nassos és un personatge mitològic català que té tants nassos com dies li queden a l'any. Només se'l pot veure, però, el 31 de desembre o Cap d'Any. En fer-se visible només el darrer dia de l'any, el personatge mitològic té, com tots els humans, un sol nas, i per tant, pot ser qualsevol persona. També existeix la variació, menys estesa, de l'Home de les orelles.