PSC: La metàstasi és ja imparable

0  

( 2 vots )

 carregant

No cal donar gaires voltes ni pagar cap estudi per entendre què li està passant al PSC. De fet li passa el mateix que al PSOE: una dissociació progressiva de la realitat. Només calia escoltar Pere Navarro en el Consell Nacional del cap de setmana en el qual va oficialitzar la seva dimissió. Deia el ja exprimer secretari del PSC que la causa de la caiguda electoral és el debat sobiranista. Segons Navarro, la divisió de la societat catalana que el procés comporta també ha dividit el PSC i d’aquí l’enfonsament i la trencadissa interna.

Si deixem de banda el cinisme, una actitud massa freqüent entre els polítics, hi ha dos possibles escenaris per enfocar aquesta afirmació: si només ho pensés en Pere Navarro caldria plantejar-ho com un trastorn i ens tocaria migrar del debat cap al camp mèdic; per ser exactes, el psiquiàtric. Però no és així, la majoria de dirigents del socialisme espanyol i del català ho veuen com ell. Per tant cal enfocar-ho des d’un escenari polític, ja que es tracta d’una visió del món compartida per una part considerable dels manaires d’aquests dos partits.

Navarro i la majoria de dirigents socialistes, i també bona part dels seu entorn mediàtic, es resisteixen a assumir la realitat i cerquen enemics exteriors. En aquest cas l’independentisme. Seria més fàcil que reconèixer el seu autèntic problema: la falta de credibilitat. Però sembla que costa molt. Qui es pot creure avui el discurs d’esquerres del PSC? Qui es pot creure avui el federalisme del PSOE? Ningú. Feu la prova: pregunteu-vos si el PSOE hauria aprovat i aplicat la ILP per la dació en pagament si governessin l’estat com ho fa ara el PP. La resposta és no. Ningú se’ls creu. Sigui Chacón, Rubalcaba, Zapatero, Díaz, Navarro, Collboni, Castells, Nadal… ni el que sembla el salvador de darrera hora, l'infatigable Miquel Iceta. Tots tenen les mans lligades per la banca, les multinacionals i el capitalisme del BOE. Iceta hi posarà més matèria gris que Navarro però també una dosi més gran de cinisme.

Quan Rubalcaba predica el seu republicanisme amb la mà esquerra i amb la dreta prem el botó per votar l’empelt monàrquic ja no  provoca ràbia, sinó hilaritat general!

Cap persona d’esquerres els votarà, o molts pocs, i seguiran avançant cap a la marginalitat i la residualització. El mal ja està fet. Són massa ex-alts càrrecs voltant permanentment en les portes giratòries de bancs, elèctriques o telefòniques, només cal recordar l’actitud poca-solta de Felipe González sobre les seves dietes en una multinacional o Narcís Serra compareixent al Parlament per donar explicacions del desastre de Catalunya Caixa. La corrupció està generalitzada  i institucionalitzada en el moll de l’ós de la pròpia estructura,  quan esclati definitivament el tema dels ERO d’Andalusia ja no els quedarà res. Però sobretot és la substitució d’un socialisme ideològic i transformador per un de burocràtic i parasitari. La metàstasi ja fa massa temps que s’expandeix. Els dirigents i quadres socialistes sempre miren d’ells cap a dalt, i ja fa massa temps que han deixat de mirar, escoltar i atendre els que estan sota seu.

Amb raó alguns d’ells van vetar la Núria Parlón. L’alcaldessa de Santa Coloma va creure ingènuament que podria fer bugada, però hi ha massa calaixos que no es poden obrir i massa gent instal·lada.

I si voleu un exemple radical de tot plegat, busqueu a la xarxa la feixuga tasca a favor dels interessos dels ciutadans de Catalunya de l’únic  diputat que tenen al Congrés espanyol per la demarcació de Girona. No hace falta decir nada más, que diria el gran Bernd Schuster. Això sí, sempre podran dissimular el seu fracàs col·lectiu assenyalant la perfídia independentista com ahir es despatxava la Senyora Sandra Sabatés a l'Intermedio al costat d'un Gran Wyoming cada cop més mascota de Don José Manuel.

Aurora Almendros
Politòloga

4598 lectures Comenta-ho

Imprimir Enviar