De què es parlarà al Village del Trofeo Conde Godó

1  

( 5 vots )

 carregant

L’han batejat com la Pandèmia Decathlon. Els pobres poden equipar-se i practicar qualsevol esport. Un desastre, vaja! A tota hora i arreu gent sense classe ni estirp practicant el tennis, l’hoquei herba, l’esquí i fins i tot l’equitació. Ni la II República havia aconseguit ferir d’una forma tan efectiva l’upperdiagonal! I mira que els de la FAI en van rostir uns quants! Lo d’ara, però, ja no es pot aguantar. Seats Ibiza o Renaults Mégane bruts, ratllats i amb els pneumàtics desgastats, omplen el pàrquing de les pistes de Baqueira! Gent de Sant Andreu de Palomar o Sant Andreu de la Barca, tant se val,  traient-se el títol de patró d’embarcació! Decididament anem cap al precipici! Una tragèdia!

Està tot perdut? No. Un reducte de gent il·lustrada, elegant i viatjada ha resistit al Village del Trofeo Conde de Godó i al Club de Polo Barcelona. La púrria ha acabat entrant arreu però encara queden un parell de paradisos prohibits.

Avui si a Barcelona i per extensió a Catalunya vols ser algú has de ser visible al Trofeo Conde de Godó que paga el Banc de Sabadell. Aconseguir una entrada per a la semifinal o la final és important però no decisiu. El que marca és poder passejar-se, departir i fer l’ós pel Village!  Atenció, aclariment per a neòfits, marginals o descreguts que us costa travessar la Diagonal; el Village és el campament de tendals que es munta al costat de les pistes, amb restaurants, cafeteries i estands d’alt nivell. És un campament, si, però de qualitat.

Un cop d’ull al Village i hi veureu la moda, el glamur i el poder desfilant amb gran elegància i classe. La millor desfilada a casa nostra de les darreres innovacions en cirurgia estètica. És cert que sempre s’hi esmunyen uns quants descamisats amb ganes d’estirar el coll. Uns quants vestits de Massimo Dutti o calçats amb unes Geox, sempre hi haurà gent sense vergonya, no aconseguiran enfonsar la festa! Fins i tot hi deixen entrar els entusiastes nois de la ràdio comtal. Una mica de folklore local tipus Vador Lladó o Jordi Basté  no va malament però només una mica.

És molt freqüent trobar-s’hi gent interessant i atractiva com el mateix Conde de Godó, Duran i  Lleida, Màrius Carol, Javier Faus, Carles Vilarrubí, Emilio Cuatrecasas, Borja García Nieto, Tita Cervera, Llanos de Luna, Enrique Lacalle, Judit Mascó, Luís Conde, .... i un llarg reguitzell de la millor gent de la nostra societat. Darrerament s’han trobat a faltar dos dels més assidus:  Iñaki Undargarín i la Infanta Cristina. Sembla que alguna cosa s’ha trencat.

També hi ha els temporers. Són aquells que per la seva rellevància puntual només hi són convidats una o dues vegades. Gent desclassada a qui les institucions o la televisió facilita un passaport al Village. És el cas per exemple de l’Antoni Castells o el mateix Josep-Lluís Carod- Rovira, després desapareixen de les llistes de protocol com si res. Enguany aquest paper el cobrirà Santi Vila, el nou home fort del moderantisme.

I de què parlen aquesta bona gent quan es troben al Village? Enguany hi ha tres temes i un no tema. En primer lloc hi ha un caliu creixent, una alegria que es nota de seguida pel decaïment del procés sobiranista. Esto ya está! Deixa anar un. ¡Se ha desinchado, como yo te decía! Diu l’altre. Ya era hora! Reblarà el tercer. Al Village ha tornat a sortir el sol després que les masses brutes i vingudes de l’àrea metropolitana i comarques enfosquissin la Diagonal l’onze de setembre passat. Ja ningú parla d’exiliar-se a Madrid. Comentaris atrevits sobre la veu estrident de Carme Forcadell, l’exòtica  indumentària de Junqueras o la patètica mort política d’Artur Mas guarneixen el tema. Només l’ombra d’en Laporta assetjant la presidència del Barça conté l’eufòria.

Un altre tema recurrent és l’augment significatiu de vendes de Porsche i Infiniti. El banc ha deixat d’embargar-los. La crisi sembla que s’acaba pels rics. Parlar de crisi ja no es porta. Està mal vist. Això és ja per la majoria, no va amb ells. Els nens i les nenes tornaran a matricular-se a Àgora i deixaran d’anar a les horribles concertades.  L’alegria també en aquest cas ha tornat al Village.

A aquesta dosi imparable d’optimisme s’hi afegeix l’home de l’any, Albert Rivera. Ens consta que Don Javier ha fet mans i mànigues perquè el polític emergent per excel·lència aparqués un dia la seva atapeïda agenda per salvar les Espanyes. A hores d’ara no sabem si ho ha aconseguit. Però el líder de Ciutadans és l’esperança blanca davant la caiguda lliure a què s’aboca el PP. Com deia Josep Oliu calia un Podemos de dretes. Ja el tenen! Pels populars la cosa pinta tan malament que la Direcció del Trofeu ha restringit els abonaments VIP de franc a la Delegació del Govern espanyol i les perilloses amigues de Jorge Moragas com la Victòria i l’Alícia!

Però el més terrible és el no tema. Ara resulta que ningú coneix a Rodrigo Rato. Ningú coneix ningú que deia la cançó. Ni el Conde, ni el Conde xic – el primogènit vull dir-, ni Fainé, ni Nin, ni Oliu, ..., és un fantasma, un holograma, un feble record. De fet hi ha seriosos dubtes sobre si Rodrigo Rato ha existit mai. Així ho va afirmant Màrius Carol mentre avança i saluda a tothom pel mig del Village amb seva innata elegància. Rodrigo Rato ha passat a engruixir la llotja dels àngels caiguts al costat de Javier de la Rosa o Sandro Rossell. Aquest darrer va haver de refugiar-se sota l’ala d’un compassiu Xavier Trias davant el boicot dels amos del Trofeu.

La crisi s’acaba pels rics, els independentistes s’enfonsen en la seva misèria i amb sort Rafa Nadal pot tornar a guanyar el Trofeo. Ni japonesos, ni colombians! Encara que siguin respectivament el quart i el cinquè del rànquing mundial de l’ATP. No fan pel Godó. Qui diu que les coses no comencen a anar bé?
 
Aurora Almendros
Politòloga

16854 lectures Un comentari

Imprimir Enviar