Primer guanyar la guerra

2  

( 3 vots )

 carregant

In extremis però ja tenim acord. Cal mirar endavant sabent que caldrà recuperar molta gent que s’ha anat despenjant durant la complicada negociació d’una sola candidatura conjunta. Però, sobretot, el primer i el més important, és que l’exèrcit tertulià i articulista que es finança des del Palau de la Generalitat deixi d’atacar Junqueras i la seva gent. El mateix val per a la gent d’Esquerra Republicana contrària a Mas. Les primeres reaccions de l’estol de ciuopinadors no han estat precisament ni conciliadores ni intel·ligents. Ans al contrari, s’han convertit en una exhibició de múscul que no ajuda a res. Per atacar l’independentisme ja tenim La Razón i el Periódico. Per cert, un dia explicarem qui mana realment en aquest darrer, i de què va el fals mite de la premsa progressista.

Ara toca, doncs, guanyar la guerra i no fer la revolució. Molts catalans i catalanes estan en el mateix anatema que el 1936, sortosament en un context i circumstàncies radicalment diferents: no hi ha conflicte bèl·lic i som dins la Unió Europea. Talment com les forces republicanes d’ordre tenien clar que calia guanyar la guerra contra el feixisme mentre que els radicals volien fer la revolucióal mateix temps, avui hi ha qui té la temptacióde repetir errors. Però a diferència de la 2a República, els partidaris de reproduir el debat que els anarcocomunistes van impulsar sobre la indissociabilitat de la guerra i la revolucióno pertanyen només al bàndol de les esquerres. A la dreta també hi ha qui vol exercir l’hegemonia del procés imposant les seves tesis neoliberals al procés sobiranista i això comporta atacar permanentment ERC.

Primer guanyar la guerra. Per fer aixòcal una llista plural, i el fet que Raül Romeva encapçali la llista és una excel·lent notícia, però caldrà cobrir els diferents àmbits més representatius d’una societat complexa com la catalana. També caldrà generositat per part de tothom. Especialment de CDC i els seus mecanismes de poder per fer entendre  a la gent el gran sacrifici que ha fet Junqueras per salvar el procés. Fins ara només hem vist menyspreu. I per part d’ERC es fa més necessari que mai un esforç de tancament de files sense cap fissura en la proposta del seu líder.

És evident que a la llista unitària li caldrà definir un programa de regeneració democràtica i que perfili socialment del nou estat. Es tracta d’emular Dinamarca o Àustria i no perdre el temps amb artefactes ideològics de latituds i longituds molt allunyades de la nostra Europa. El que ha passat a Grècia hauria de servir d’exemple.

A banda queden la CUP, Procés Constituent, ICV-EUA o UDC. El cas de la CUP és paradoxal. Han estat sempre contraris a la llista unitària excepte a la proposta que no hi hagués polítics professionals i s’aplaudeix la coherència. Però en la situació que estem la coherència no ens porta a la independència. El que cal és valentia i generositat. La que han demostrat Mas i Junqueras respectivament. La coherència tan aplaudida servirà de poc si el diputats i diputades de la CUP resultants del 27-S es neguen a votar Artur Mas i el full de ruta compartit per CDC, ERC, ANC, Òmnium i companyia. Fins ara la CUP ha estat utilitzada per la dreta catalana per minar ERC. Només cal repassar mitjans tan diferents com La Vanguardia i Vilaweb per entendre aquesta estratègia. No en va la darrera festa de Vilaweb es va cloure amb un debat Mas –Fernández. Sense Junqueras. Significatiu. Això haurà de canviar a partir d’ara.

Per guanyar la guerra no val l’argument de votem la CUP perquè també són independentistes. Error letal. La CUP no destria la revolució de la guerra. Per això han deixat clar que no votaran Mas. Si la llista unitària independentista no obté la majoria absoluta s’haurà acabat tot.

El cas de Procés Constituent és el mateix que la CUP però potser encara més caricaturesc. La germana Forcades acabaràno presentant-se perquè fa nosa a l’esquerra espanyola i a la CUP. El millor que podria fer és afegir-se  a la llista unitària i acceptar que primer cal guanyar Espanya i que per fer-ho no es pot excloure a ningú. Si no es guanya la batalla a l’estat difícilment es pot fer qualsevol reforma o revolució pels drets socials. La resta és xerrameca.

La mateixa xerrameca que utilitzen ICV, PSC o Podemos. Creieu sincerament que des de l’actual marc competencial català és possible fer la revolució? Saben perfectament que és mentida. És el seu pretext per frenar la independència. Curiosament ja estan compartint trinxera amb Duran Lleida, C’S i el PP.

El cas d’Iceta és més rellevant. Aquest i Duran són el màxim exponent del cinisme polític. Diu Iceta que la llista unitària és una anomalia democràtica. S’ha de ser molt cínic, més que Duran Lleida i ja costa, per no reconèixer que l’anomalia democràtica és l’estat Espanyol que ell tan defensa. És com dir que els jueus del gueto de Varsòvia van incomplir la llei quan es van revoltar contra els nazis. Ho diu el mateix personatge que a Lleida ha donat carta de naturalesa democràtica a qui vol esborrar la llengua catalana del mapa.

Cal guanyar la guerra i ho podem fer. Perquèhi ha equip, programa i calendari. Però cal lleialtat. Cal sumar i concentrar tots els esforços. Perquè  al nou parlament no hi haurà aliats. Hem d’assumir que res serà igual el 28 de setembre per bé o per mal. Ara síque és política en majúscules. Fins ara hem fet tentines. Ara és la mare de totes les batalles.
 
Aurora Almendros
Politòl·loga

16499 lectures 2 comentaris

Imprimir Enviar