La CUP brindarà amb Freixenet

4  

( 7 vots )

 carregant

És revolucionari odiar Artur Mas? Durant les vacances d’estiu vaig poder llegir la primera novel·la de Guillem Martí, Cremeu Barcelona. Espero que no sigui l’última. Per als que us hagi passat per alt us la recomano. La història real d’un conseller de la Generalitat i militant del PSUC, Miquel Serra, en el darrer tram de la guerra contra el feixisme (sempre he pensat que ha estat una concessió de la historiografia democràtica definir-la com a civil), que rep l’ordre del soviètics de destruir la capital de Catalunya. La política de terra cremada que practicaren els russos contra Napoleó i Hitler tenia la versió barcelonina en plena retirada del 39. Miquel Serra va haver de triar entre els dictats del Komintern i salvar la ciutat i una part significativa de la vida ja prou malmesa dels seus habitants, entre el que li manava el partit, en aquest cas la Internacional comunista,  i el seu patriotisme. De ben segur que no va ser ni el primer ni l’últim a situar-se en aquesta tessitura. Per a ell, com d’altres, devia ser dramàtic desobeir ordres que provenien directament de Moscou. Allò no era cap broma. S’hi va jugar la pell. I no avançaré res més de la novel·la. Compreu-vos-la i llegiu-la.

Cada dia, els independentistes d’aquí i allí, estem decidint entre una cosa o una altra com Miquel Serra. Sortosament sense el dramatisme que ell i d’altres visqueren. La ideologia versus el patriotisme. L’esquerra espanyola ha volgut blasmar el patriotisme en nom de l’ideologisme. Que com bé s’ha demostrat, tant l’un com l’altre poden ser altament nocius si deixen de banda la llibertat, la justícia, el pluralisme i la democràcia. Lerroux i la FAI entre d’altres són uns bons exemples de com injuriar el patriotisme en nom d’una suposada revolució.

El govern de la Generalitat presidit per Artur Mas ha hagut d’afrontar un període convuls econòmicament i financerament parlant. L’estat espanyol ha tancat l’aixeta i a més li cobra interessos a l’administració catalana (FLA) per uns diners que han aportat els mateixos catalans i catalanes. És cert que l’antiga CiU es va excedir amb la seva ferotge crítica sobre el deute que l’anterior govern d’esquerres havia deixat a la Generalitat i encara és més cert que tota aquella demagògia ara li està passant factura. Es pot governar millor la Generalitat de dalt amb el model autonòmic actual? Aquesta és la pregunta que cap dels adalils i subalterns catalans de Podemos, ICV-EUiA inclosa, no  han contestat. No ho han fet perquè saben perfectament la resposta. Ni amb aquest model ni amb el millor que puguin oferir els partits espanyols es pot cobrir les necessitats socials de Catalunya. Segons la premsa, i mai s’ha desmentit, la senyora Gemma Ubasart, amiga personal del senyor Pablo Iglesias, va deixar clar que un dels objectius de Podemos a Catalunya era que la gent posés cara i nom al suposat responsable de tanta injustícia social. Aquesta era la d’Artur Mas i la gent l’havia d’odiar per això. Cert o no. El tema és que immediatament després de les declaracions de la senyora Ubasart, la senyora Dolors Camats i els seu partenaire, Joan Herrera, van començar amb aquella cantarella de fer fora  Artur Mas. El candidat de CATALUNYA SÍ QUE ES POT no va ser capaç d’expressar cap més idea que aquesta en tota la campanya. Fins i tot l’Iceta, amb el seu superlatiu cinisme habitual, també s’hi va apuntar. És lògic i lícit que els adversaris treballin per descavalcar el que governa. Però el que vull assenyalar és la forma, la manera. És el populisme que va des d’evitar sigles i logotips i posar un rostre a la papereta de vot a estigmatitzar els contraris sense arguments. Un populisme made in Spain.

I en tot això la CUP es posa a roda d’aquest populisme i entra de ple en un espiral histèric competint amb els representants de Podemos i tot l’unionisme  d’allà i d’aquí contra Artur Mas. De Podemos a Duran Lleida, passant pels mitjans més ultres de la capital de l’imperi i tot l’establishment català. La política té aquestes coses, com deia Winston Churchill, fa estranys companys de llit. Veure columnistes del més genuí feixisme mediàtic demanar a la CUP que no amolli i compleixi la seva paraula és com a mínim estrany. El Conde de Godó, Isidre Fainé, Gay de Montellà i Quim Arrufat brindant amb Freixenet per la defenestració del President també. Com deia un intel·lectual anònim del meu poble, “les més grosses encara han de venir”.

Vaig recuperar l’entrevista de la dirigent de la CUP, la senyora Anna Gabriel, que li va fer la Mònica Terribas a Catalunya Ràdio. Va ser incapaç d’explicar com evitaria ella les retallades en la sanitat en cas de governar. A la falta de recursos de la Generalitat responia que estava en contra de la privatització de la sanitat i de la venda de patrimoni. I ja està. No hi ha més cera que la que crema.

La manera com CiU ha governat les institucions catalanes i com s’ha venut el país a les de Madrid és de domini públic. De fet n’està pagant un alt preu. No sé si suficient per escarmentar d’una vegada per totes. Trencament definitiu de la coalició i expulsió definitiva del paradís de l’establishment català. Tampoc hem d’oblidar el viacrucis judicial per corrupció que estan afrontant tant personalitats com el propi partit.  Però ara cal altura de mires com la que van tenir Oriol Junqueras i ERC quan van deixar de banda les legítimes aspiracions de substituir CiU i apostar per la gran coalició.

Em consta que els membres més veterans de la CUP desitjaven una majoria absoluta de JUNTS PEL SÍ per evitar aquest problema. De la mateixa manera que encara no fa uns mesos jugaven a fer la pinça amb CiU contra ERC perquè aquesta darrera entrés  a la coalició. El somni de molts és la desaparició d’ERC, fa nosa en el seu esquema ideal: CiU governant per a les coses serioses i la CUP per fer soroll al carrer. Però ara no estem per a experiments polítics, ens hi juguem una part de la història del nostre país.

En aquest mateix blog  ja vaig deixar clara la meva opinió. Primer calia guanyar la guerra i després farem la revolució. El desastre del 1936-39 va ser entre d’altres coses aquest. Les dues coses alhora no van. Pel que hem llegit aquests dies a la premsa, n’hi ha deu que optaran per fer la revolució. Tant de bo m’equivoqui. Perquè si no, bona nit i tapa’t.

Aurora Almendros
Politòloga 

27385 lectures 4 comentaris

Imprimir Enviar