CUP: Caos versus conspiració

7  

( 11 vots )

 carregant

Ja està. Punt i final. L’assemblearisme portat més enllà de l’absurd ha conclòs el seu particular procés. El no a la investidura d’Artur Mas per part de la CUP acaba definitivament amb l’intent més seriós, majoritari i realista de portar Catalunya a la independència dels darrers tres-cents anys. Si fa tres anys ens haguessin dit que l’alçaprem de l’estat espanyol per rebentar-ho hagués estat l’independentisme revolucionari haguéssim rigut a cor què vols. El destí sembla sempre cruel amb el poble català. Realment som un poble dissortat.

Sempre ens quedarà el dubte de si la decisió de bloquejar el procés independentista d’una part de les organitzacions que han constituït la plataforma CUP - Crida Constituent ha estat un procés de decantació natural per pur ideologisme d’una minoria o  hi hagut una acció freda pensada, planificada i dirigida des d’un despatx a l’ombra. Possiblement les dues coses alhora. El caos inherent a una assemblea sense cens únic i compartit és un camp abonat a la manipulació d’una majoria per part d’una minoria.

Em costa imaginar com gent que ha patit tortures i privació de llibertat pel seu compromís independentista com és el cas de les Blanca Serra, Carles Sastre, David Martínez o Carles Benítez, han pogut suportar el procés de decantació de la CUP cap al bloqueig definitiu del procés independentista.

La dimissió d’Antonio Baños va en aquesta línia. L’home ja té una edat i no està perquè li prenguin el pèl. A hores d’ara la gran majoria d’activistes i votants de la CUP s’estan preguntant en quin òrgan es va decidir no votar la investidura de Mas abans de les eleccions. Servidora els respondrà: a cap ni un. Va ser la senyora Anna Gabriel que ho va deixar anar a la premsa. Un fet consumat que ningú va voler desmentir per tal de preservar l’estabilitat interna i no perdre pistonada en la campanya frec a frec amb la sucursal de Podemos a Catalunya.

No serà que no aviséssim des d’aquest blog. Tres articles consecutius en el primer dels quals ja vaig explicitar que sense majoria absoluta de JXSI el procés embarrancava. I els dos següents per avisar que dialogar amb la CUP era picar ferro fred.

L’estratègia del nucli dirigent de la CUP, és a dir Endavant més el que en termes leninistes se’n diu companys de viatge, sembla imbatible i aconseguirà els seus objectius:

Primer, la desmobilització, divisió i residualització de l’ANC, l’autèntic motor i alhora carburant del procés. No en va, la CUP sempre va tenir una actitud hostil cap aquesta organització. Algú recorda les guitzes contra la Via catalana per part de dirigents significats de les CUP?

Segon, l’acorralament del sectors independentistes de CDC. Si torna la CiU corrupta i del peix al cove, la CUP i Podemos podran elaborar  un relat molt més còmode sobre els mals de la burgesia catalana. Maniqueisme barat entre poderosos i oprimits tipus Ernesto Laclau que tant agrada al nucli de la Complutense i a la senyora Ada Colau. La CDC que defensa un pla de xoc contra la pobresa i aposta per trencar l’statu quo trenca els esquemes dels pseudorevolucionaris.

Tercer, un enfortiment de Podemos a Catalunya,  no en va el senyor Arrufat, com molts d’altres dirigents del nucli dur, van mostrar-hi proximitat durant les darreres eleccions espanyoles.

I la carambola final, si el març Podemos queda primera força a Catalunya com fou el cas del 20-D, ERC es veuria forçada a donar-li suport, situant de nou la CUP com a clau per poder formar una majoria. Sempre des de l’oposició, així seria més fàcil el desgast d’ERC. 

L’únic factor que pot alterar l’estratègia de la CUP és una victòria d’ERC i un bon resultat de CDC que garantís una majoria absoluta. Tot allò altre genera el caos i el caos és el nou tòtem d’aquest khmers rojos de parvulari que diuen voler acabar amb el capitalisme tal com preconitza el grup anarco-comunista francès autoanomenat el Comitè Invisible.

En fi, i enmig de tot això, quan encara no estan convocades les noves eleccions, reapareix la tenalla contra Junqueras. Convergència per una banda i els cupaires per una altra, només cal veure com Vilaweb, Nació digital o el Món malgrat tot defensen la CUP i al mateix temps ploren per la investidura fallida d’Artur Mas.

Com deia fa poc el professor Fontana, l’única garantia per aconseguir la llibertat és seguir lluitant. Tot i el trist final també estic convençuda que en el bàndol de la llibertat a partir d’ara serem uns quants més i haurem acumulat prou forces per tornar-ho a intentar. Mentrestant, haurem de ballar durant una temporada amb la música de Podemos. Un música que és simple, pobre, però que ha estat capaç de generar una ficció prou sòlida: creure que amb 69 diputats es pot capgirar l’Estat espanyol i fins tot fer creure que podran convocar un referèndum amb garanties sobre la independència de Catalunya. Que ICV, sectors de CDC o fins i tot els del PSC s’hi agafin com un ferro roent es pot entendre. Per tal d’evitar el trencament amb Espanya hi ha gent que s’agafa a tot, però no hauríem pensat mai que l’ala més revolucionària de la CUP cauria en aquest parany. Doncs res, ànims a tots, a esperar que el 2016 sigui millor que el 2015, i preparar-nos per passar el xarampió que s’anomena Pablo Iglesias o Ada Colau. I tot mentre el Conde de Godó i els seus feliciten la CUP per la seva coherència.   

Aurora Almendros
Politòloga

19053 lectures 7 comentaris

Imprimir Enviar