Espanya contra Neymar

1  

( 15 vots )

 carregant

Sí, heu llegit bé. La desesperació de Florentino Pérez per aturar el Barça actual i el que vindrà un cop Neymar agafi el relleu a Messi, l’obliga a jugar fort. L’operació per fer recalar el jugador brasiler al Reial Madrid és una operació d’estat. L’estratègia ha estat clara des del primer moment. El poder judicial espanyol ja porta dos anys desgastant la moral i l’erari del jugador, el seu entorn i el Barça. L’estratègia per prendre-li el jugador al Barça va tenir el seu punt culminant el novembre passat quan el President del Reial Madrid, Florentino Pérez, es va reunir amb el pare del jugador. En aquesta reunió el President blanc va ser taxatiu: el jugador havia de forçar la seva sortida del Barça, el club de la capital d’Espanya pagaria la clàusula de rescissió, cobraria més que al Barça i, atenció, s’acabarien els problemes judicials i fiscals del jugador.

Davant l’estupor del progenitor del jugador, i mira que l’home ve de Brasil, el mandatari de la constructora ACS li va explicar que no és que hi hagués tracte de favor de l’administració espanyola cap al club merengue, sinó que ell es comprometia a pagar-ho tot. Una forma elegant de dir-li, tu tranquil que ho arreglarem, el tu ja m’entens que diem per aquí.

La pressió cap al davanter del Barça la canalitza l’advocada de l’estat Marta Silva de La Puerta, exmembre de la directiva del Reial Madrid de Florentino, ni més ni menys que la secretària de la junta. Les portes giratòries són un instrument més de l’estat.

Però a part de la pressió per les suposades irregularitats del fitxatge, el brasiler i el Barça veuen atònits com qualsevol denúncia contra el jugador i el seu entorn és acceptada a tràmit per la justícia ordinària. El mes de febrer el jugador seurà a la banqueta de l’Audiència Nacional a Madrid, l’antic Tribunal de Orden Público franquista. L’amenaça que es va fer arribar al pare del jugador en persona es compleix.

Tot això ja ho sabíem, dirà algú. Potser sí. Però no ens hi podem acostumar. L’equip que representa el nacionalisme espanyol per excel·lència, amb el suport de les institucions espanyoles, està perpetrant un xantatge a Neymar que superaria amb escreix  l’escàndol del cas Di Stefano.

Els càndids de les terceres vies ens dirien que el cas Di Stefano es va produir en el context  d’una dictadura com la franquista. Ara, però, tot això s’està coent en plena democràcia espanyola.

De ben segur que el fitxatge i el posterior contracte de Neymar pel Barça no va ser del tot ortodox. Lògic. Aquestes coses passen quan has de competir contra un club que té el suport de l’aparell de l’estat quan es tracta d’abatre interessos catalans. El madridisme institucional ha convertit el segrest esportiu de Neymar en una operació d’estat. Hi ha encara Messi per temps i després vindrà Neymar i això pot allargar de manera inexorable l’era daurada del Barça.

El Madrid no pararà, fins i tot enduts pel nerviosisme estan temptant  Cesc Fàbregues per al mercat d’hivern. Florentino hi veu la possibilitat d’una operació Luis Enrique a la inversa.

Un exemple de com es protegeixen els interessos blancs el veurem amb la sanció de la FIFA. Aquesta vol deixar el dos equips principals de la capital espanyola sense poder fitxar jugadors durant un any. Tota la maquinària de l’estat treballa ja a ple rendiment per evitar-ho. La mateixa administració que es va estar amb els braços creuats amb la sanció al club blaugrana.

El principal error que cometem els catalans és caure en la resignació davant l’atac constant de l’estat espanyol a les institucions i ciutadania del nostre país. Hem arribat a tal punt que considerem com a normal les actituds i decisions arbitràries de l’estat espanyol contra Catalunya. Tal com passa a molts empresaris i autònoms catalans, és normal que la hisenda espanyola assetgi els catalans que tenen la seu a fiscal a Catalunya i no a les de Madrid. És normal que hi hagi menys inversió en obres públiques a Catalunya o que arrosseguem un dèficit fiscal terrible. És normal que es persegueixi la llengua i la cultura catalanes. És normal que si el Reial Madrid li vol prendre en Neymar al Barça ho pugui fer.

No sé si hi ha gaires independentistes en l’actual junta directiva blaugrana. Però de ben segur que estan tastant perfectament el fel que hi donen si intentes barrar el pas als interessos que es congrien a la llotja del Reial Madrid. El mateix President del Barça, Josep Maria Bartomeu, està patint dues tremebundes inspeccions fiscals a les seves empreses familiars. El següent serà Jordi Cardoner. En aquesta línia, el fiscal del cas de la família Pujol-Ferrusola va forçar el registre de la casa de Carles Vilarrubí sense cap argument sòlid. Un rere l’altre seran assetjats fins a tenir-los ben tous. L’atac al Barça a més té doble premi, intentar esporuguir els seus responsables de cara a l’operació Neymar i alhora alimentar la teoria de la  Catalunya pirata, és a dir, un país de lladres, corruptes i defraudadors que necessita la tutela de l’estat espanyol per no prendre mal. O per què es pensen vostès que el senyor Javier Faus va abandonar la junta directiva en les darreres eleccions?

Cal anar-ho explicant i repetint perquè els humans tenim tendència a oblidar tot allò dolent, i els catalans més. Perquè quan els Rivera, Arrimadas, Rajoy, Sánchez, s’omplin la boca d’estat de dret o democràcia, sapiguem perfetament de què estan parlant.

PDT: La frase de dissabte de Duran Lleida en el seu comiat al Consell Nacional d’Unió és definitiva: “ Unió i la política m’han enriquit”!

Aurora Almendros
Politòloga

47391 lectures Un comentari

Imprimir Enviar