UNA MILICIANA ANOMENADA COLAU
Aquests dies amb tanta efervescència antifeixista i en què tant s’ha parlat de memòria històrica arran de l’esperpent de les estàtues del Born m’ha vingut a la memòria el cartell de Cristòbal Arteche, “Les milícies us necessiten!”, on una miliciana de la CNT o la FAI, tant se val, fusell en mà, crida a la mobilització. No costa gaire d’imaginar que si Ada Colau hagués viscut en el convuls 1936 hagués format part de la columna Durruti o la del Cojo de Málaga.
La campanya de desestabilització contra el govern català i el procés independentista que porta a cap l’alcaldessa lliga perfectament amb com els milicians de l’anarcosindicalisme i especialment de la FAI van tractar el govern de la Generalitat republicana. En el combat cara a cara contra el feixisme no hi caben mitges tintes petit burgeses, afirmaven referint-se a ERC i al govern Companys.
Anys més tard un PSUC minat pels agents de Stalin va entaular una guerra a mort contra els anarquistes que va tenir el seu punt àlgid en els fets de maig de 1937, quan per ordres directes de Moscou van torturar i assassinar a la txeca o a la cuneta molts militants anarcosindicalistes de la CNT, la FAI o el POUM. Era una batalla ferotge per les engrunes del poder republicà que poc a poc anava encongint-se davant l’escomesa de l’exèrcit franquista.
Anarcosindicalistes i comunistes comparteixen una gloriosa història de lluita contra el feixisme en la guerra civil espanyola però alhora també comparteixen els actes criminals d’uns i altres en la rereguarda republicana. Ja sabem que la història l’escriuen els vencedors i d’aquell duel els guanyadors van ser-ne els psuqueros. Amb el suport de Moscou van poder refer-se a l’exili i poc a poc teixir una xarxa clandestina a l’interior. A diferència de la resta d’exiliats que, com explicava i titulava molt bé Carles Fontserè en el tercer volum de les seves memòries, esdevenien “exiliats de tercera”.
Per això resulta paradoxal que avui persones de trajectòria democràtica impol·luta com Joan Coscubiela, Andreu Mayayo, Jordi Guillot, o fins i tot Lluís Rabell, surtin ara amb la boca grossa a reivindicar no sé què de la memòria històrica des del 1939. Sembla que la idea, compartida amb la miliciana Colau, és escarnir el Born com a centre de memòria de la derrota de 1714.
El final de tot plegat no podia ser més patètic. Un grup de ciutadans anònims tomba l’estàtua i l’equip de govern la retira. Gerardo Pisarello s’ha dedicat a donar excuses de mal pagador i ha hagut d’assumir que la demagògia té un límit. Això sí, el tinent d’alcalde de Barcelona lamentava que algunes d’aquestes estàtues estiguessin exposades a la via pública fins al 2008. La pregunta és obligada: quants anys ICV ha estat al govern de l’ajuntament de Barcelona? Tot plegat es pot resumir en dues paraules: cinisme comunista.
Darrere de tot això hi ha l’actitud autoritària i sectària que sempre apareix amb els comunistes. El seu problema és el de sempre, el nul respecte per l’alteritat. L’esquerra catalana sempre ha estat pluralista, defensora del sufragi universal i meritocràtica. Per molt que la gent d’ICV i bona part dels comuns s’hi vulguin escarrassar, no estan en condicions de donar lliçons a ningú. Ni d’història, ni d’antifranquisme ni de democràcia. I menys als independentistes. La falta de pluralisme ja ho té, això. La senadora del tinglado de Ravell, Sara Vila, s’atreveix a qualificar CDC i ERC d’haver viscut a la palla durant el franquisme. Atrevida joventut per no dir una altra cosa!
Tota aquesta polèmica de les estàtues franquistes del Born, com la del pregó de la Mercè, són paranys que els comunistes i faieros van plantant a l’independentisme en els quals alguns hiperventilats acaben caient de quatre potes.
El que mostra millor les dimensions del parany és el tractament mediàtic de tot plegat. Si agafem perspectiva observarem com el Grupo Godó, PRISA i el Grupo Zeta estan prenent partit de forma descarada per Colau i els seus. Només cal repassar com Josep Cuní carregava contra Toni Albà amb tota la seva fúria. Segons Cuní, els independentistes havien trencat la convivència amb el pregó alternatiu. O veure com els diaris La Vanguardia, El País i El Periódico donaven canxa als partidaris de dinamitar el Born políticament i silenciaven els detractors de la pallassada de les estàtues.
Debats com aquestes ens mostren que la millor eina per aturar l’independentisme que té avui l’establishment, o el que Pablo Iglesias i els seus correligionaris anomenen la casta, són Ada Colau i els seus partidaris. Amb els gloriosos militants antifeixistes d’ICV de palmeros.
Qui ens havia de dir que la miliciana Colau amb peto o sense acabaria esdevenint l’eina més esmolada del que ella mateixa titllava la màfia. No en va els reiterats rendez-vous entre l’alcaldessa i el Conde de Godó han anat molt bé, dinar i esmorzar inclosos. De fet les ajudes de l’ajuntament al Grupo Godó respecte al període de Xavier Trias no han baixat, ans al contrari, pugen. El colauisme disposa d’un exèrcit mediàtic que va des dels entusiastes groupies del Crític fins a La Vanguardia. Quina tropa! El que dèiem, la milícia de la FAI amb l’alcaldessa al capdavant al servei dels Cambó, Bertran i Musitu, Ventosa i Calvell, Lerroux..., dels nostres dies.
AURORA ALMENDROS
POLITÒLOGA