Nacho Carretero: “Sé que hi ha ‘narcos’ enfadats amb ‘Fariña’, alguns perquè no hi surten”

El periodista gallec, alleujat per l’aixecament del segrest judicial del seu llibre, veu lluny el final del narcotràfic a casa seva

ACN Barcelona.-El periodista Nacho Carretero (A Coruña, 1981) ha visitat Barcelona amb motiu de la traducció al català del seu polèmic ‘Fariña’ (Navona Editorial). Ho ha fet alleujat, després de l’aixecament de l’inèdit segrest judicial dictat al març contra el seu llibre per una demanda per presumpta vulneració del dret a l’honor. Optimista respecte el desenllaç del judici, Carretero lamenta que l’episodi hagi pogut desviar el focus d’atenció sobre el que considera més rellevant: la radiografia d’una Galícia travessada pel contraban i el narcotràfic durant dècades i que encara està lluny deslliurar-se’n. Un fenomen d’arrels profundes “que ha viscut de la manca d’oportunitats” a la regió i que va generar una “narcocultura” d’acceptació de l’activitat delictiva, constata l’autor. Que avui hi hagi ‘narcos’ molestos amb ‘Fariña’ per no aparèixer a les seves pàgines –com revela Carretero en aquesta entrevista a l’ACN- ajuda a entendre moltes coses.

Després que s’hagi aixecat l’embargament del llibre, què cal esperar ara del procés judicial?Bé, el segrest era una mesura cautelar en la demanda de l’ex del exalcalde d‘O Grove José Alfredo Bea Gondar per vulneració a l’honor, que està vista per sentència. Però la sentència encara no s’ha dictat. Som optimistes perquè el propi fiscal va dir que demanarà que es desestimi la demanda perquè el que diu el llibre és tot veritat.Satisfet provisionalment, doncs?Sí. És un alleujament, i com a periodista necessitava que almenys es demostrés això, que el que dic al llibre és veritat. Què en penses de tot plegat, i com ha afectat ‘Farinha’?La cara negativa, la principal, que té a veure amb allò anímic, amb la frustració i cabreig que et produeix que el teu treball estigui prohibit. Em genera una gran incomprensió i impotència. Després hi ha el dany econòmic, més per una editorial petita com Libros del K.O. Ha estat un dany gran, tenint en compte que el segrest va coincidir amb l’emissió de la sèrie a la televisió, amb Sant Jordi i la Feria del Libro de Madrid. Òbviament, tot plegat ha fet que es conegués el llibre a tot arreu, però això no em compensa. De fet el llibre ja estava funcionant, portava 40.000 exemplars venuts, la sèrie feta, i en definitiva, molt més del que jo podia esperar. Al final hem acabat parlant més del segrest que de tot el que destapa el teu llibreJo entenc que el segrest és mediàticament llaminer i és cert que és un fet que mereix ser discutit, però em sap greu que quedi l’etiqueta de ‘llibre segrestat’ perquè l’interès principal és periodístic: la descripció d’un capítol de la història de Galícia interessant i sorprenent, fet amb voluntat de ser amè i escrit de forma novel·lesca. Quan vas començar a treballar en aquest tema i amb quina motivació? Sempre ho vaig tenir al cap. Des de petit, com a gallec, rodejat de certs fenòmens una mica estranys, com descobrir que hi ha una planejadora a la platja on estiueges, l’omnipresència i l’accés a la cocaïna tremendament fàcil amb les conseqüències que això té... I el que definitivament em va animar va ser que en altres països s’estaven explotant narrativament i culturalment fenòmens així. A Itàlia, per exemple, amb la màfia. I aquí em semblava que hi havia unes cotilles que no permetien treure certs temes de les pàgines de successos perquè era frivolitzar. Jo tenia clar que no, que era una bona oportunitat per tractar aquest tema, i d’aquesta manera.Com recordes la Galícia dels anys més durs, els 80 i 90? El meu record és el d’un nen. Recordo la normalitat i l’assumpció de tot allò. Recordo quan anàvem a les Ries Baixes, on tinc família i amics, que et deien “mira, aquesta és la casa d’un narco, mira aquest hotel també”, i feies gairebé un ‘narcotour’. Creixies amb aquella normalitat, fins que vas madurant i t’adones que allò no és normal i que mereix ser explicat. No vas tenir por que això t’afectés en la teva vida privada? Sempre et passen coses pel cap quan escrius sobre un fenomen criminal actual i cites a gent que hi està involucrada. Però en general la dimensió violenta d’aquest fenomen no és elevada. No es caracteritza per això. És cert que els periodistes que als anys 80 i 90 van cobrir el narcotràfic van ser amenaçats i ho van passar malament, perquè s’hauria pogut anar un pas més enllà. El que en tot cas no esperava jo, és d’on m’ha vingut la represàlia, de la pròpia justícia. I al marge del procés judicial, has tingut altres ‘inconvenients’ per haver escrit el llibre?Si et refereixes a amenaces o advertències, no. Crec que això també té a veure amb el perfil baix que ara gasten els narcotraficants. Busquen desesperadament la discreció i passar desapercebuts. Una amenaça atrauria el focus mediàtic de manera poderosa i això perjudica el negoci. Sí sé que hi ha ‘narcos’ enfadats i que no els agrada el llibre, però no passa d’aquí. També n’hi ha que estan enfadats perquè no surten, i que per això diuen que és poc rigorós.De veritat? Sí. Un funcionari de presons em va dir que el llibre està circulant de cel·la en cel·la a la presó d’A Lama (Vigo), i que entre els ‘narcos’ presos n’hi havia algun decebut perquè no sortia. (riu) L’orgull de ser ‘narco’? Encara hi ha ‘narcotolerància’ i una certa ‘narcocultura’, però res a veure amb fa 30 o 40 anys. La societat ja ho percep com una activitat criminal, però està acceptat que n’hi ha i que no es pot acabar amb ells. En certa manera això també és tolerància. De fet, no existeix un boicot, ni ningú se’l planteja, cap al percentatge altíssim de negocis (hotels, restaurants) que s’han aixecat gràcies al narcotràfic. Quina és la dimensió del fenomen en l’actualitat? Estem en un moment en què el negoci de la cocaïna mou una quantitat bestial de diners. L’ONU acaba de publicar un informe on diu que mai abans hi havia hagut tanta cocaïna com ara, ni n’havia entrat mai tanta a Europa. Per deducció, si Galícia n’és una de les portes d’entrada... El que passa és que ara els narcotraficants són personatges molt discrets, anònims, i això fa que la percepció sigui que no està passant res. I com que no interfereix, i no es veu el cantó cru del relat, el narcotràfic s’ha revestit d’una banalitat, d’un folklore. Ha passat amb ‘Fariña’, sobretot per efecte de la sèrie televisiva, que et trobes gent vestint una samarreta de Sito Miñanco! És fàcil quedar fascinat pel fenomen i mitificar els personatges. Però no hem d’oblidar que es tracta d’un assumpte criminal amb conseqüències greus i un perjudici important per la societat i l’economia gallegues. Al teu llibre apareix reiteradament la connivència política amb el contraban, primer, i després amb el narco. Es manté aquesta relació? Bé, les fotos de Feijóo amb Marcial Dorado no són un accident. Però pertanyen a una època en què hi havia una normalitat i era acceptada la connivència entre la política gallega (especialment a Pontevedra) i el contraban (no tant el narcotràfic). Polítics amic íntims de contrabandistes, alcaldes que eren contrabandistes... Ja no era una proximitat sinó una mescla i això es va heretar en el narcotràfic dels primers anys. Feijoo va aconseguir salvar l’escàndol i guanyar les eleccions, la qual cosa també parla de certa tolerància, però. en tot cas ja no dona rèdits polítics estar a prop del narcotràfic, com en el seu dia. Ni tampoc existeix la figura del narco-benefactor social.Però el negoci segueix viuEl narcotràfic segueix sent un negoci de primer ordre a Galícia, que mou molts diners i on hi ha uns llaços empresarials poderosos. I hi ha grans empresaris que de tan en tan participen en descàrregues i operacions. Al llibre descrius l’arrelament, als anys 80, de la visió del contraban i el narcotràfic com ascensor social en una regió deprimida econòmicament. Això, almenys, s’ha revertit? Aquest ‘mantra’ ja no existeix. Galícia ja no és la zona tan castigada i aïllada d’aquella època, i aquesta mentalitat ja no existeix. Però una cosa és que no hi hagi la mateixa tolerància social cap al fenomen, i l’altra és que no segueixi tenint pes econòmic, cosa de la qual no tinc cap dubte. Dels diners del narcotràfic en deriven gran quantitat d’empreses i d’interessos. En tot cas, no es donen les mateixes condicions de fa unes dècades. És això?Com qualsevol fenomen criminal, viu de la falta d’oportunitats. Això és el que està passant ara mateix a l’Estret, per exemple. Si tens un 70% d’atur juvenil, com li dius a un xaval que estudi si li paguen 6.000 euros per treballar una sola nit? Això passava a Galícia i segueix passant en certs segments i punts concrets.També apuntes com tot plegat ha condicionat el desenvolupament econòmic i social de Galícia.La idea que el contraban generava feina i riquesa era molt trampós. El narcotràfic va destruir molta competència. La creació d’empreses dedicades al blanqueig de capitals, tapadores de l’activitat delictiva, van destrossar teixit comercial i empresarial. I això a llarg termini estic segur que ha fet mal. Però tampoc s’ha de ser hipòcrita: el narcotràfic ha introduït molts diners a la costa gallega, i d’aquí n’han sortit moltes empreses que avui són perfectament legals, molts negocis i molt flux de diners. No ets optimista respecte el final del narcotràfic a Galícia, doncs.Per descomptat, la guerra contra el narco no està funcionant. I la prova és l’informe de l’ONU assenyalant que mai hi havia hagut tanta cocaïna a Europa. Ja no és que hi hagi progressos, és que cada vegada n’hi ha més. I la solució passa per propiciar que en els territoris i en les societats on hi ha narcotràfic s’arribi al punt en què el risc ja no mereix la pena, que hi hagi alternatives. Això a Galícia ha passat en certa mesura, i ha baixat la ‘narcocultura’, però si te’n vas al sud és gairebé una fotocòpia del que hi passava fa trenta anys.

Enviar