Oriol Junqueras i la llista unitària
Vaig tenir l’ocasió d’escoltar l’altre dia Oriol Junqueras al Palau de Congressos de Catalunya. Com d’habitud, el republicà va mostrar la cara d’un líder tranquil, molt segur de si mateix, altament impermeable a les pressions, tant a les de dins com a les de fora, al què diran o al que voldran. Tant és així, que fins i tot no va tenir problema a declarar-se un catòlic practicant, un detall si més no curiós i que els opinaries professionals van passar per alt segurament més preocupats com estaven de trobar les escletxes i de fer forat en el context d’allò que ha estat una campanya salvatge –caldria dir també que a estones sospitosa?- a favor de la hipòtesi de la llista única. Val a dir, que els mateixos opinaires van ser també incapaços de posar en relleu, en un destacadíssim lloc, la importància que Junqueras va donar a la defensa d’una Catalunya social i neta com una patena de corrupció. A fi de comptes, la voluntat del líder republicà de donar-li la volta a un país ara mateix noquejat per la crisi, en què no para de créixer el nombre de desnonaments i el de persones sense sostre, el d’aturats de llarga durada sense cap ajut, amb un empresariat en la corda fluixa. Tant o més important va ser aquesta part del discurs com la que va referir-se a l’estratègia a seguir en el procés. Una estratègia que, en darrer terme, acabarà sent determinada per tot un seguit de factors, converses, pactes i cessions l’abast de les quals resulta indestriable en aquests moments. I, dèiem, que el relat de Junqueras sobre la futura Catalunya era tant important atès que no tant sols el va fer davant d’una militància que es defineix ideològicament d’esquerres sinó també del president d’una Generalitat amb un perfil molt neoliberal a la qual -aplicats els corresponents atenuants, si es que n’hi ha- s’ha acusat d’aprofundir en les desigualtats. Davant també d’alguns dels líders més rellevants de CiU, un partit amb la seu embargada com a conseqüència de l’escàndol del Palau de la Música, esguitat greument també per l’afer repugnant dels Pujol.
I una cosa du a l’altra, per més que les dòcils –ambigües?- taules de tertulians dels mitjans públics i semi-públics catalans s’entesten a no voler veure-ho. A fi de comptes, no és només la independència pel que una majoria de la societat catalana s’ha mobilitzat. La independència sense futur és una paraula buida per a entonar-la al so d’una gralla i amb els ulls plorosos. És també, doncs, pel futur d’una Catalunya diferent pel que s’han aixecat milions de persones, fartes de la mediocritat, d’estar sotmeses. Diferent de la d’ara, és clar, i, sobretot, radicalment oposada a una Espanya que històricament ha estat dominada per unes elits d’una voracitat econòmica insaciable, eternament protegides darrere de la sacrosanta invocació a la pàtria i dels unitarismes inequívocs. Altrament, Junqueras, sap molt bé que una llista única -amb segons qui al capdavant o al cap darrere- no la votarien els seus veïns mateixos del Baix Llobregat que avui el volen, catòlic i independentista, com alcalde.
Val a dir, que Catalunya està vivint també en aquests moments un relleu social en les estructures de poder que en bona part estan protagonitzant els republicans, especialment a les comarques d’arreu del país. En les posicions més radicals a favor de la llista unitària es poden percebre resistències a aquest canvi, temors a perdre unes posicions que durant anys i panys ha ocupat el nacionalisme conservador i això malgrat els governs dels darrers anys. Els republicans recelen de les tuteles, que al final sempre predisposen a un a jugar un paper secundari, d’acompanyant de luxe en el millor dels casos. A més, tenen motius per a recelar-ne, només cal fer una mica de memòria.
Com vulgui que sigui, a la última, la independència de Catalunya no serà cosa d’una llista més unitària o menys, de la mateixa manera que tampoc en dependrà el seu futur com a país.
Francesc Viadel