Cas 4F: Qui collons ens mana?

3  

( 5 vots )

 carregant

Finalment, els catalans van poder veure a la seva televisió pública el documental Ciutat morta de Xapo Ortega i Xavier Artigas, una terrorífica radiografia del conegut com a Cas 4F. Pel que sembla no va ser fàcil que el documental entrés a TV3, arribar a les pantalles de televisió de la majoria dels ciutadans d’aquest país. La història esguitava la credibilitat de massa peixos grossos, dibuixava en traços massa gruixuts els contorns d’un poder aparentment lleial als principis de la democràcia però que, en realitat, i per com funciona, es deu encara als ídols sanguinaris de l’antic règim, els mateixos que ara fa una eternitat van immolar -posem per cas- el jove Puig Antich en l’altar de la venjança, per salvar la credibilitat dels seus botxins, per mantenir intacte tot l’edifici o l’escorxador.

Una instrucció policial a ulls veients viciada d’origen, feta en calent davant la possibilitat del decés d’un company a causa de l’atac d’uns suposats “indesitjables”, al capdavall d’uns tipus impossibles de reconèixer com a persones per uns policies que actuen -dirà l’antropòleg Manuel Delgado- com una autèntica policia de salut pública, pitjor, com una policia  d’higiene pública. Un informe policial segurament elaborat amb una formalitat tècnica indiscutible per una mena d’agent “discret” amb uns poders insospitats. Un informe, cal dir, acceptat com una oració divina per uns responsables polítics amb preocupacions segurament molt més elevades. Una justícia amb la precisió mecànica d’una guillotina. I, encara, la paraula d’uns desgraciats contra la de la policia, en majúscules, la que garanteix l’ordre o l’ordenament. La veritat atrapada en un laberint d’informes tècnics, de suposicions indiscutibles, la veritat com un virus letal atacada ferotgement per les defenses immunològiques del sistema. El saldo tots els sabem. Una autèntica catàstrofe col·lectiva, la comprovació dramàtica -com posarà en relleu Gregorio Morán- de la no existència d’una autèntica societat civil, afegiria que amb múscul i capacitat per a detectar les anomalies, per combatre les injustícies, amb instint de supervivència. El resultat, una tragèdia que es projecta sobre les vides trencades d’uns perfectes culpables: l’Alfredo, el Juan, l’Alex i el Rodrigo... sobre el cadàver de Patricia Hera, la poeta morta que va penjar del coll la seva innocència i va decidir treure’s la vida. La xicota sense rumb que no va suportar ser condemnada per quelcom que no havia fet, per la fatalitat d’haver ensopegat una nit de fúria en una sala d’hospital amb uns policies àvids de tancar un cercle de violència. ¿Hi ha prova de veritat més gran que la de la pròpia vida?, s’interrogarà Morán. És per la seva mort justament que avui remoguem les entranyes de la bèstia i maleïm la nostra ceguesa.

Tortures, maltractaments, prepotència política, falta de transparència, estigmatitzats i perdedors, ineptitud política... La presumpció d’innocència triturada, l’estat de dret matxucat, la buidor, la impotència. Però, ¿qui collons ens mana?.

No tenim policies. Tenim, asseverà iracund David Fernàndez, uns hooligans, un autèntic perill públic. I què hi ha dels jutges? I dels regidors? I dels funcionaris?. De cas hi ha algun demòcrata ocult darrere de l’escenari de cartró pedra, entre els titelles i els cavallets de cartró i els soldats de plom?.

Partits i ex responsables polítics avui es planyen pel cas. El documental ha fet saltar totes les alarmes d’una ciutadania que algun dia haurà de deixar de mirar cap a un altre costat i alguns dirigents s’han espantat molt o bé han vist una oportunitat de maniobra. L’escàndol ha estat tan gran que el mateix ajuntament de Barcelona ha anunciat que enviarà el documental a la justícia per veure si hi ha cap possibilitat de reobrir el cas com si de cas el fiscal o el jutge no poguera veure’l a casa seva, còmodament instal·lat al seu sofà. Alguns especialistes en lleis ja han advertit que amb el documental no hi haurà prou per fer marxa endarrere. El mal ja està fet però encara se’n pot fer més. Així les coses, aquesta mise en scène institucional de darrera hora no pot ser més patètica, més calculada... sinistra?. 

No, és evident que no hi ha prou en enviar un CD a un jutjat. Cal en aquest cas que els polítics baixen a la porquera i s’embruten amb la merda del bestiar, que revisen pam a pam el clavegueram pudós de les institucions i que s’enfronten a qui s’hagin d’enfrontar assumint els riscos pels quals cobren cada mes. Cal que la ciutadania sàpiga que passa o que ha passat a la comissaria de la Guàrdia Urbana de Ciutat Vella, a les comissaries dels mateixos Mossos d’Esquadra, en les entranyes d’un sistema que es finança amb l’esforç d’uns ciutadans que sovint són tractats com a uns autèntics pàries. Cal convertir d’una vegada aquest simulacre de democràcia en una autèntic règim de llibertats.    
 
Francesc Viadel
  

7533 lectures 3 comentaris

Imprimir Enviar