Indépendance, et pour quoi?

1  

( 4 vots )

 carregant

Durant uns quants dies, al vespre, Pierre i jo vam coincidir sota el gegantí faig que s’aixeca davant de la recepció del càmping d’Huelgoat, enclavat enmig del Parc Natural Regional d’Armòrica. Allà, encongits en un banc diminut, esperàvem que els nostres fills esgotessin les seves reserves d’energia abans d’anar a dormir mentre aprofitàvem per intercanviar breument les nostres impressions sobre els llocs què havíem visitat durant la jornada. Pierre, un agricultor d’uns quaranta i pocs anys de Fougères, una ciutat a la vora de Rennes, la capital administrativa de Bretanya, solia participar-me de la seva fascinació pel paisatge costaner bretó. Ho feia posant la cara d’un infant de poble que tot just acaba de descobrir el món, anomenant, un punt cerimoniós, els noms d’aquella geografia inquietant que retalla la badia de Douarnenez... Crozon, puntes de Penhir, Raz, Van, Saint-Hermot... Com tots els agricultors, de no importa on, es mostrava amable tot i que mirant sempre de no ensenyar massa, més encara davant d’un estranger com jo amb un francès insegur, precari.
 
Una nit, la conversa, va traspassar el terreny de les qüestions banals per endinsar-se en el de la política després d’haver posat en comú els nostres dubtes sobre el futur immediat d’Europa, sobre el futur de les persones, dels pagesos -com ara ell mateix- amenaçats per les lògiques d’un mercat immisericordiós i d’una política dirigida amb puny de ferro des de Berlín. De sobte, Pierre, amb un posat desafiant, em va confessar que havia escoltat que els catalans volíem la independència. Els francesos, m’explicava, també tenien regions amb identitats molt marcades, però cap d’aquestes regions mai no s’havia implicat en un procés com el de Catalunya. D’alguna manera, m’estava dient que es sentia orgullós de ser francès. Tot seguit, em va preguntar, inquisitivament, sense abandonar aquell aire de suficiència amb què havia iniciat aquell fil de la conversa, Indépendance, et pour quoi?. Li vaig explicar que la diferència entre el què Catalunya aportava econòmicament a l’estat espanyol i el què rebia era abismal. Que la crisi econòmica, d’un impacte brutal a ca nostra, havia posat en relleu més que mai les conseqüències sobre la població catalana d’un sistema de finançament increïblement injust, arbitrari i poc transparent. Que els nostres polítics havien intentat negociar amb Madrid durant els darrers anys solucions viables a una problemàtica que venia de molt lluny. No li van semblar, però, raons suficients i, així doncs, va insistir en la seva pregunta: Indépendance, et pour quoi?. Vaig esgrimir llavors, succintament, raons històriques, culturals i lingüístiques que, des de la seva perspectiva nacional, de francès estricte, de ciutadà amb una informació molt ajustada d’un país per ell més remot del que no ens pensem, li degueren sonar a autèntiques extravagàncies polítiques. Certament, vaig tenir la convicció íntima que continuava sense entendre res. “Nosaltres som una nació sense drets, sotmesa totalment a un estat que es nega a reconèixer-nos”, vaig reblar pamfletari i contundent, sense atendre a matisos que, d’altra banda, no hauria pogut expressar. Però, tampoc. Finalment, li vaig explicar que el nostre sistema escolar tenia el català com a llengua prioritària sense que això suposés, però, l’exclusió de l’aprenentatge del castellà. Era un sistema educatiu políticament consensuat des de la Transició, un model d’èxit en termes pedagògics, majoritàriament acceptat tret de grups minoritaris interessats en l’extinció pública català el qual havia permès la pervivència de la nostra llengua i cultura així com una plena integració dels nouvinguts foren aquests d’on foren. Amb tot, amb la llei espanyola a la mà, hi havia prou amb què un sol alumne exigís en un jutjat les classes en castellà perquè tota una classe s’hi plegués en els termes i les condicions estipulades pel jutge de torn. En definitiva, en l’Espanya constitucional i formalment democràtica, el català, malgrat totes les aparences, només era un dret com ho era el dret a respirar o a gratar-se les aixelles –només faltaria- mentre que el castellà era una obligació, una llengua del tot inevitable, amb què adreçar-se als agents de l’autoritat o al funcionari de correus. 
 
A Pierre li va semblar increïble. Com era possible que el sistema judicial d’un estat democràtic actués d’aquella manera tan arbitraria?. Del cert que Pierre no s’havia posat en el lloc del bretó compromès en la defensa dels seus drets lingüístics. No crec que pogués fer-ho de cap de les maneres. Tot plegat, s’havia posat en el lloc d’un ciutadà francès a qui, sobtadament, l’estat havia aixafat els seus drets en un àmbit tan sensible com el de l’escola.  

Hauria pogut estar donant-li raons en defensa de la independència de Catalunya durant tota la nit. Hauria pogut parlar-li de la indefensió jurídica dels catalans davant d’una catalanofòbia implacable, descarada, impune. També de la ceguesa política d’un estat, en definitiva, arrelat sobre l’estructura òssia d’una dictadura. Un estat per al qual els catalans, històricament demonitzats, eren invisibles. Però, crec que hauria resultat innecessari i excessiu.

Pierre va fer un somriure enigmàtic i em va tornar a preguntar: “I què passarà, doncs?”. “Només allò que els catalans vulguin que passi...”, vaig contestar. “És clar, la democràcia amic català, la democràcia...”, va etzibar-me abans de marxar.   

9180 lectures Un comentari

Imprimir Enviar