Ets un catal-UFO i no ho saps ! directe!cat

Política

Última actualització Dissabte, 15 de març de 2014 05:00 h

Ets un catal-UFO i no ho saps

La jungla del procés a trenta-quatre setmanes del dia D

( 18 vots )

Carregant

Miquel Perez Latre ( @Granollacs ) Arxiver i Historiador.- Tancat el debat sobre la fallida llista unitària del sobiranisme, la voluntat espanyola d’enviar Catalunya a l’espai exterior si és possible i, si no, a Crimea, ha marcat aquests set dies. També, encara, el dia de la marmota de les balances fiscals. Sense desmerèixer el front federal, on alguns s’entesten a topar cada dia amb la crua realitat que Espanya no vol fer presoners. Aquests són alguns dels personatges clau de la setmana.

Comparteix

URL curta

García-Margallo, José Manuel (ministre espanyol d’Afers Exteriors).
Passat de galàxia.
Amb el seu posat seriós, com de creixent indigestió, combinat amb la seva aparença clàssica de buròcrata insubstancial d’antic règim, el ministre d’exteriors que més parla d’afers interns (sobretot, del més gran que té plantejat el Regne d’Espanya), va provocar dilluns la hilaritat general en afirmar al Fòrum Europa que Catalunya “restarà condemnada a vagar per l’espai, fora d’Europa pels segles dels segles”. De fet, per arrodonir l’escena només li va faltar tancar la frase amb un religiós amén. Des de Catal-UFOs a Òvnium Cultural les xarxes socials van anar plenes tota la tarda del sarcasme més descarnat. És difícil superar-se en el ridícul. Sobretot, increïblement, soscavar la posició pròpia d’una manera tan efectiva. García-Margallo va completament passat de galàxia. Gràcies, ministre!

Albà, Toni(actor).
Amb amnèsia no hi ha futur.
Dimarts esclatava la polèmica a les xarxes socials, a partir de la següent piulada de l’actor vilanoví: “que res no ens encegui: l’Estado español ha causat més morts al llarg de la història que tots els grups terroristes junts”. Deu hores més tard, havia rebut més de tres-centes respostes: la majoria, amenaçadores i insultants; moltes, crítiques des del mateixos rengles del catalanisme. Em sorprèn sobretot l’escàndol que provoca en aquests últims: n’Albà parla de l’estat espanyol (no dels espanyols en general) i recorda una realitat simplement científica. Les reaccions certifiquen una vegada més que els nostres adversaris no estan disposats a assumir la violència que han exèrcit i el dolor que han provocat en el passat per imposar la seva hegemonia: un senyal clar que no ens podem refiar que no hi tornaran en el futur.

Carreras, Francesc de (professor de Dret Constitucional).
Per una Europa busca-raons.
Dilluns quedo aclaparat per un article del veterà jurista de capçalera de Ciudadanos. Fins ara, gràcies a les gestions incansables (digueu-li gestions, digueu-li pressions o amenaces) del ministre García-Margallo ja m’havia quedat clar que la independència, sense cap (però cap, cap, cap dubte, i ara) comportaria la sortida automàtica, més ben dit a propulsió, de Catalunya de la Unió Europea. Semblava un fet diàfan, incontestable. Però ara resulta que el professor de Carreras no ho deu veure tan clar. Serà que la política i els interessos dels creditors s’acabaran imposant... Per això, ara exigeix que Europa amenaci les nacions europees que es vulguin constituir en Estat amb restar excloses per sempre més de la Unió. En definitiva, construir una pobre Europa de pinxos. Una Europa gruyère.

Castro, Liz (coordinadora de l’edició de Vilaweb en anglès).
Agents exteriors.
La frase mítica del president Companys afirmava que totes les causes justes del món tenen els seus defensors, però que Catalunya només ens té a nosaltres. És així amb algunes excepcions i la d’aquesta escriptora i traductora nordamericana és probablement una de les més destacades. Aquesta setmana rebatia des de la seva publicació els fervors federalistes d’un article de David Gardner al Financial Times en defensa de la negociació d’una tercera via. I ho feia sota una afirmació contundent que demostra que sovint ens cal ajuda externa per parlar clar: Catalunya està cansada de parlar d’unicorns i d’arcs de Sant Martí.

Cruz, Manuel (catedràtic de filosofia contemporània a la UB).
Unanimisme federal.
Llegeixo en un digital sobiranista un article sobre la presentació mediàtica del darrer assaig polític del president de Federalistes d’Esquerra. Sense prescindir per coherència del seu espai setmanal a una tertúlia a la ràdio nacional de Catalunya, el filòsof predica amb convenciment contra el nou unanimisme independentista que impregna el país (i també El País, però en sentit contrari). L’entitat que encapçala, de dimensió desconeguda, gaudeix d’espai creixent als mitjans. M’he posat en contacte amb ells per preguntar si, com a federalista d’esquerres que em considero, puc defensar una Catalunya estat dins un projecte federal europeu: no em contesten. Dedueixo que el seu federalisme és unànimement espanyolista.

Fernández, David (diputat de la CUP).
Qüestió de prioritats.
Diumenge m’esborrona una decisió que em temia de fa setmanes: la CUP ha decidit no presentar-se a les eleccions al Parlament europeu del proper 25 de maig. Tot i que és evident que el món comptarà quants vots reben les candidatures que defensen la Consulta a Catalunya, els independentistes més coherents diuen que la seva prioritat és “el treball polític basat en l'impuls d'iniciatives populars àmplies orientades a reforçar el projecte de la unitat popular”. Palesar davant del món que volem votar no es prioritari per a l’Esquerra Independentista. Molt, però molt incomprensible per a talents mitjanets com el meu.

Fernández díaz, Jorge (ministre espanyol d’Interior).
Un morro apostoflant.
Hem vist créixer l’escàndol arran de les fotografies de DNI publicades fa pocs dies a La Razón, mitjançant les qual es podien identificar els trenta-tres jutges que han donat suport a l’evident constitucionalitat de la Consulta catalana. Amb la seva immoralitat habitual i un nivell de barra descomunal, el ministre ha optat per assenyalar que la filtració procedeix d’altres cossos policials. Des de la seva (com a mínim) col·laboració necessària en la intoxicació de les darreres eleccions catalanes, orquestrada des del govern espanyol, a la mort de quinze immigrants després de ser agredits per la Guàrdia Civil, pocs ministres han acumulat arguments més sòlids per justificar la seva sortida del poder. Però no patiu que no passarà. Hi ha massa guerra bruta a fer-nos encara des de les cuines de l’estat.

Grau, Anna (periodista al servei del Movimiento Ciudadano)
Telonera d’un fracàs previsible.
La sabadellenca a l’exili fa dies que cerca la notorietat que la seva carrera professional s’entesta cruelment a negar-li, més enllà de les pàgines del moderníssim Abc. Si fa uns mesos va excel·lir durant la presentació a Barcelona de l’aventura espanyola de Ciudadanos, dimarts va tornar a anar a tomba oberta a Màlaga. És igual que les expectatives electorals dels nacionalistes radicals espanyols a les europees siguin tan fluixes a Catalunya i gairebé inexistents a Espanya. Com sempre, la Grau va tard: la comparació recurrent d’Albert Rivera amb Obama, amb uns sis anys de retard; la seva conversió a l’espanyolisme, potser, el temps que ha necessitat per constatar la seva manca d’expectatives laborals a Catalunya. I és molt injust, perquè el dependentisme que predica no s’hi val viure’l des de Madrid: la volem aquí, amb els nostres impostos, les nostres rodalies, els nostres peatges i els nostres barracons.

Mas, Artur (President de la Generalitat).
Posa la cara, xato.
Les coses com siguin, la coalició que ara ens governa va ser durant massa temps co-responsable de la situació on som, rebolcada en l’autonomisme, quan ja tothom sabia que no era sinó un altre parany d’Espanya per fer-nos desaparèixer de la història. Ara que finalment el Gran Timoner ha decidit virar cap a la llibertat, però, haver de respondre de les conseqüències d’empobriment que provoca l’autonomisèria, precisament, davant dels seus principals defensors, resulta directament kafkià. Ho hem viscut aquesta setmana al debat sobre la pobresa celebrat al Parlament de Catalunya. El mecanisme es doblement pervers, tal i com exemplifica la manca d’inversió de l’Estat espanyol en la llei de dependència al nostre país: es genera una situació social insostenible i se li diu a la Generalitat: posa tu la cara, xata.

Montserrat, Dolors(vicesecretària d’organització del PP de Catalunya).
Verborrea insuportable.
Els oïdors de la ràdio catalana haureu sobreviscut amb dificultat a alguna de les seves intervencions a les tertúlies. És capaç de disparar sobre el seu interlocutor amb una cadència de 323 paraules per segon. L’estridència, a més, no afecta només el seu to de veu: no s’està de menysprear els independentistes a cada oportunitat que se li presenta. De fa mesos, creixen els rumors del seu ascens al comandament de la nau popular a Catalunya i aquesta setmana s’han fet particularment intensos. Passarem de la buidor intel·lectual i la immoralitat més rampant del co-lideratge actual, al perill greu de mort per metrallament de consignes.

Puig, Felip (conseller d’Empresa i Ocupació).
Objectiu trinxar-nos.
Ens volen morts: aquest axioma es manifesta en tots i cadascun dels àmbits de la nostra relació de dependència amb Espanya. El conseller Puig, darrerament situat en el cantó moderantista del govern català, ha aparegut aquesta setmana ben pujat a la parra. Dos motius prou clars: la demanda d’informació rebuda de part del govern espanyol sobre la legislació sectorial catalana en molt diversos àmbits, se suposa, amb la finalitat de derogar-la ben aviat de facto, i la filtració sobre una possible inversió milionària de l’empresa Amazon a Catalunya, amb l’indissimulat objectiu de rebentar-la. Dos fets que demostren (contra els qui es neguen a acceptar-ho) que ens fan la guerra per terra, mar i aire. Lliures o morts.

Vila, Santi (conseller de Territori i Sostenibilitat).
En la recambra comtal.
No descobrirem ara la seva llarga i sostinguda (i fins ara exitosa) voluntat de marcar-se un perfil propi. Dissabte passat, el diari dels Godó, capçalera de sensacionalisme creixent sota la nova direcció del bo d’en Màrius Carol, li dedicava una entrevista de títol llaminer. Amb la jove promesa Josep Antoni Duran i Lleida electoralment cridada a formar part del cementiri dels elefants, es tracta ara de crear una figura, amable a ulls de l’establishment, alternativa a la del Gran Timoner. Historiador de formació, sobta el seu objectiu que el procés es tanqui amb una victòria compartida de Catalunya i Espanya. Això, com tothom sap, només passa a les nits electorals de la vella política.