Política Última actualització Diumenge, 5 de juny de 2016 05:00 h

Barallar-nos penosament per les engrunes

Catalunya en temps de sedició: resum de set dies entre l’agressió i la resistència.

Tot plegat es fa molt difícil d’entendre: com es pot enviar (gairebé) tot a Can Pistraus pel contingut d’un pressupost autonòmic. Per exigir incloure partides que no s’ingressaran, en primer lloc, perquè els mateixos qui les demanen diuen que hem d’actuar ja com un estat independent però són contraris a declarar ara la independència. Posar en perill la continuïtat del primer Parlament independentista de la història perquè no volem un altre pressupost autonomista i en tombar-lo prorroguem de fet un altre pressupost autonomista però amb 1.100 MEUR menys. Sí, tot plegat és fa massa difícil d’entendre. Aquests són alguns dels grans temes de la setmana.

NACIONALISME. Mentre ratificava l’ús encara operatiu de la caserna del Bruc a Barcelona i després de l’esclat justificat d’una sana polèmica per l’exhibició d’armament, posat a disposició dels infants, com si fossin joguines, durant la celebració a Figueres del Dia de les Seves Forces Armades, en la seva darrera visita a Catalunya, el ministre de Defensa ha desplegat tot l’argumentari no nacionalista habitual. Que si els uniformats donen la vida per defensar-nos i tal i tal, que si convé que els nens aprenguin des del primer moment el preu que cal pagar per la democràcia i tal i tal. Com si l’exèrcit espanyol hagués defensat una sola vegada al llarg de tota la història les llibertats civils de la gent d’aquest país. Hem aconseguit fer-los fora de les fires de l’ensenyament: no deixem que posin mai més les seves mans al damunt dels nostres fills.

PAPER. L’antic socialisme català (ara penosament sotmès al PSOE, cada dia de manera més sagnant, amb sorpreses tan negatives com el gir de Núria Parlón contra el dret a decidir) intenta jugar tots els papers de l’auca, desbordat com es troba. Diumenge passat vèiem el primer secretari Miquel Iceta i el fulgurant regidor de Cultura barceloní Jaume Collboni (de costat però a anys llum de Gabriel Rufián) compartint manifestació amb les entitats socials i el món independentista, mobilitzat novament al capdavant del país. L’estampa no podia ser més surrealista: el primer secretari dels socialistes, que va viatjar personalment a Madrid en companyia d’Inés Arrimadas i Xavier García Albiol per demanar actuacions immediates i suspensives del Tribunal Constitucional contra la voluntat majoritària incontestable del Parlament de Catalunya, ara va de manifestació per reclamar respecte als drets socials que ell ha ajudat a esmicolar. La cara dura d’aquesta gent, realment, no coneix límits.

POLICIA. El discutit paper dels mossos als incidents de Gràcia ha tingut aquesta setmana un corol·lari esperpèntic amb la representació de Xavier García Albiol durant les preguntes de control al president. El líder dels populars a Catalunya acusava el Govern de donar instruccions a la policia catalana per a evitar les detencions. Que un partit que ha convertit tots els mecanismes de l’Estat espanyol en ressorts al seu servei sectari, des del Tribunal Constitucional a la UDEF, no només contra el procés d’independència sinó ara també contra els seus adversaris polítics espanyols, resulta patètic que s’atreveixi a acusar els altres del mateix que practica cada dia del món. I l’escàndol del ministre Fernández Díaz, creador d’una unitat de policia política (cas únic al món civilitzat), contra les declaracions del president de la Generalitat és, directament, d’atac de riure.

RUI. Continua creixent l’aposta d’opinadors i forces polítiques per un Referèndum Unilateral d’Independència. Aquesta setmana ha comprat bitllet de viatge Demòcrates de Catalunya. El problema de la proposta continua essent el mateix: el boicot del no portaria la participació per sota del 40-42% i tornem a començar. De moment, no se sent cap proposta convincent per superar aquest obstacle. S’ha parlat d’un cens específic, amb els problemes logístics i legals que podria plantejar. Crec que el més fàcil, però, seria un compromís previ formal per part del Parlament de Catalunya que, sigui quina sigui la participació que es produeixi, s’aplicarà el mandat democràtic sorgit de les urnes. Amb aquesta condició, RUI sí. Perquè amb el procés constituent completament aturat (només a mans de l’activisme de l’Assemblea), a hores d’ara, és l’únic que sembla poder tenir capacitat de revifar la força de l’independentisme.

SUÏCIDI. Pedro Sánchez va a la desesperada. Les enquestes marquen a hores d’ara una tendència molt negativa per a la seva formació. D’una possible victòria en vots d’Unidos Podemos i dels PSOE en escons de fa unes setmanes hem passat a un escenari de “sorpasso” clar dels de Pablo Iglesias, amb els socialistes situats clarament per sota dels 80 escons al Congreso espanyol. En aquestes condicions, el PSOE (des del mateix Sánchez a una Susana Díaz al rebot) comença a llançar senyals d’abstenció per a deixar que governi la llista més votada: és, certament, l’escenari somiat per la gent de Podemos. Un govern ara recolzat pels socialistes seria massa difícil i contradictori, amb els barons fent la guitza: Iglesias i Errejón pensen en la majoria absoluta en 2020, nascuda de l’ensorrament definitiu d’un PSOE venut a la dreta. Per a Catalunya, aquest moviment pot representar quatre anys de paràlisi.

VIOLÈNCIA. D’Arran a Sergi Picazo, la justificació reiterada de l’ús de determinada violència a Gràcia (no pas la dels mossos, clar) constitueix un element força preocupant. Cremar coses per fer més visibles els conflictes, diuen. Però, si creuem aquesta frontera, on posarem els límits? Matar un policia? Linxar el propietari especulador del local del Banc Expropiat? Només una mica o fins a la mort? Ui això encara faria més visible la causa. Si us plau, no juguem amb coses tan serioses. Les notícies de la setmana en l’àmbit gracienc ens han portat també una cacera injusta a les xarxes socials contra els germans Salellas, a compte del seu patrimoni heretat; han estat víctimes col·laterals de l’ideologisme eixorc de gent com Eulàlia Reguant, invocant la possibilitat d’avalar l’ocupació de segones residències: debats que serveixen per mostrar una i una altra vegada com ens dividim i ens empetitim. Com ens fem mal.

Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.

Podeu seguir altres reflexions de l'autor de Temps de Sedició al seu blog Per a bons patricis.
 
 

---

Notícies relacionades