L'acord PNB-PSE renuncia a aventures sobiranistes
Crònica des del País Basc del periodista Juan Ramón Irazabal
9
Carregant
Juan Ramón Irazabal | Donostia | A l'acord de govern signat pels màxims responsables del PNB i PSE-EE, Andoni Ortuzar i Idoia Mendia, se li pot qualificar de moltes maneres, salvo de nou. La mateixa nit electoral, vists els resultats provisionals, s'aventurava com la hipòtesi més plausible. Amb la pèrdua d'un escó per part dels nacionalistes -que es van quedar en 28- i la crisi galopant en el si del PSOE, era evident que la necessitat d'uns s'havia d'entendre amb la falta d'alternativa dels altres.
El Partit Nacionalista Basc travessa el període de domini institucional més ampli des de l'aprovació de l'Estatut de Guernica en 1979. Controla el Govern -ara en coalició-, així com les tres diputacions forals i els ajuntaments de les capitals, sempre amb la companyia del PSE-EE. Aquest domini no es tradueix sempre de forma automàtica en majories absolutes, per la qual cosa el partit de Sabin Etxea ha de procurar-se algun aliat fidel. Al llarg de la història, i ja en temps del primer Govern de Euzkadi, ha estat fructífera la col·laboració entre els dos móns que han assenyalat la realitat social d'Euskadi, el món nacionalista, euskaldun, autòcton i el món socialista, obrer, emigrant. Segons sembla en aquesta ocasió, l'aliança entre aquests dos móns segueix tenint recorregut.
Un recorregut que es va oficialitzar en els successius gabinets presidits pel lehendakari Ardanza, dels quals van formar part destacada, com vicelehendakaris, líders del PSE-EE com Ramón Jauregui o Fernando Buesa, aquest últim assassinat per ETA. Acabaria sent titular de la Conselleria de Turisme Rosa Díez González, la que seria la futura líder d'UpyD, en una cartera que tornava a les mans dels consellers del Partit Socialista d'Euskadi, al costat de les d'Ocupació i Habitatge. Un camí ja conegut que allunyava al Govern Basc d'aventures sobiranistes per intentar eixamplar l'autogovern dins dels estrets límits legals, una cotilla que no sembla disposada a trencar el principal partit de la Comunitat Autònoma Basca.
Sense novetats
El cas és que no va haver-hi notícia en les eleccions, va guanyar Iñigo Urkullu amb solidesa, no va haver-hi notícia en la cerca del soci de govern, sempre està aquí el PSOE, tampoc n'hi ha hagut en el document que recull les prioritats del proper govern basc. Es tracta d'una declaració d'intencions que es mou en el terreny d'una socialdemocracia amb pincellades liberals, en les quals la intervenció pública està assegurada, però una mica escorada cap al món empresarial.
L'ocupació és l'objectiu principal, taxat a reduir-ho per sota del 10% al final de la legislatura, i unit a aquest desafiament la transferència de la gestió de la Seguretat Social, un anhel sempre present en les reivindicacions peneuvistes que els successius governs centrals no s'han molestat a estudiar i menys a concedir. En l'econòmic l'acord no se separa de l'ortodòxia, defensant el compliment dels nivells de dèficit públic assignats des d'instàncies superiors (estatals i europees), a l'una que es fa una encomiable defensa del Concert Econòmic, eina clau en l'arquitectura de l'autogovern basc.
Precisament l'actualització d'aquest autogovern, amb una reforma de l'actual Estatut inclosa, és un dels pilars bàsics de l'acord, que no obstant això remitent a una comissió parlamentària ad hoc la discussió de com ha de ser realitzada aquesta actualització. És en aquest context, de meres hipòtesis a discutir en el fòrum de Vitòria-Gasteiz, on s'inclou com enunciat el reconeixement d'Euskadi com a nació, entre d'altres enunciats proposats pels partits signataris a manera d'indicació. No es tracta d'una petició en sentit estricte, sinó d'una mera possibilitat.
Així mateix s'inclou també com a enunciat a tenir en compte en la Comissió Parlamentària el “reconeixement del dret a decidir del Poble Basc i el seu exercici pactat en un marc de negociació i acord dins de l'ordenament jurídic vigent a cada moment”, així com una hipotètica reforma constitucional que “ampliï les potencialitats de l'autogovern basc”.
Més propera a la realitat del pacte subscrit es troba l'enèsima petició de compliment del text estatutari aprovat en referèndum l'any 1979, descrivint-se a continuació una llarga llista de competències a transferir, posant-se l'accent principalment en la citada gestió de la Seguretat Social i en la dels Centres Penitenciaris.
Aquesta última petició s'inscriu dins del capítol tercer del text, consagrat a la convivència i a la superació de l'etapa de violència soferta en les últimes dècades. En aquest sentit s'exigeix en l'acord el desarmament de l'organització clandestina ETA, que segueix en situació d'stand-by, després del seu abandó de l'activitat violenta a l'octubre de 2011. Així mateix es demana a ETA una declaració taxativa del caràcter irreversible del seu cessament, així com la dissolució i desaparició definitiva de la mateixa.
L'apartat recull els principis ja coneguts sobre reconeixement a les víctimes i la necessitat d'una memòria crítica respecte al passat i s'afegeix també un aspecte relatiu a la política penitenciària respecte als presos d'ETA, assenyalant la conveniència d'un acostament dels mateixos a presons properes al seu àmbit familiar, dins d'una política general de reinserció, humanitat i reconeixement del dany causat.
La cruïlla vençuda
Des dels àmbits de l'esquerra abertzale s'ha reptat sempre al PNB en els períodes de cruïlla, de presa de decisió estratègica, perquè optés per una aliança inscrita dins del soberanisme, mitjançant la defensa del dret a decidir del poble basc. A aquesta opció preferida pels abertzales se li enfrontava la col·laboració amb forces de lògica estatal, com el PSOE. En totes les cruïlles anteriors, excepte un breu període de temps lligat al Procés de Lizarra, el PNB ha optat per aquesta segona possibilitat, fugint de qualsevol tipus d'aventura que pogués situar-se a la vora o fins i tot més enllà de la legalitat vigent.
El distanciament de Sabin Etxea amb el procés català i amb la pròpia CiU –ara PDECat- donava pistes inconfusibles sobre les prioritats que marquen, ara com ara, la política peneuvista, molt escarmentada pel succeït amb l'anomenat Pla Ibarretxe, que va tibar les relacions amb l'Estat fins a límits poc suportables per a una bona part del partit jeltzale.
En l'actual conjuntura, amb ETA desapareguda i EH Bildu protagonitzant una autèntica realpolitik, pragmatisme impensable fa tres anys, el PNB ha tornat a optar pel soci històric. Un soci en hores baixes -9 de 75 parlamentaris-, amb una profunda crisi interna a l'Estat i en aquest cas alineat amb les postures de l'exsecretari general Pedro Sánchez. Un soci, el PSE-EE, que ha tret lluentor a la seva quarta posició al parlament autonòmic, obligat a situar-se a distància de l'oposició que encapçalaran EH Bildu i Elkarrekin Podem. No hi havia una altra opció en aquest moment per al partit que segueix liderant, malgrat els magres resultats, l'advocada bilbaina Idoia Mendia.
Quant al PNB, l'acord apuntala la supremacia institucional conquistada en les anteriors eleccions, alhora que allunya a EH Bildu de tocar poder, possibilitat molt temuda pels peneuvistes com es va demostrar en els casos de la Diputació de Guipúscoa i l'Ajuntament de Sant Sebastià. No obstant això, la signatura de l'acord amb el PSE-EE no tanca la porta a enteniments puntuals amb Bildu en temes de país, com agraden de denominar els abertzales, donada l'àmplia distància que els separa a l'àrea social.
Imprimir
Enviar
El vendrell
#60 CATALUNYA PATEIX CALOR, SÍ, PERÒ TU PATEIXES UNA...
Actualitat