Política Última actualització Dissabte, 24 de desembre de 2016 05:00 h

Serà Espanya qui el farà unilateral

Catalunya en temps de sedició: resum de set dies entre l’agressió i la resistència.

Sembla que no s’entén exactament on som. Cal que totes les forces polítiques i entitats socials assumeixin d’una vegada per totes el Referèndum o Referèndum del president Puigdemont i la majoria parlamentària que li dóna suport: amb majúscules, NO REPETIREM UN 9-N. Senzillament, perquè les institucions catalanes (des del 27-S, amb majoria independentista) aplicaran automàticament el resultat sigui qui sigui qui guanyi. També cal que s’entengui una altra cosa: no serà Catalunya qui decidirà que sigui unilateral, sinó les majories polítiques a Espanya, tancant qualsevol via de referèndum pactat. No ens quedarà altre remei que fer-lo unilateral perquè no és seriós considerar que l’exercici del dret a l’autodeterminació de Catalunya ha de quedar supeditat al permís de la dreta neofranquista espanyola. Aquests són alguns dels grans temes de la setmana.
 

BOGERIA. Tot i la coneguda habilitat del pressupost espanyol per a camuflar la despesa militar i el sosteniment de la Monarquia, la nova ministra María Dolores de Cospedal s’ha despatxat, només prendre possessió com a ministra amb l’amenaça de gastar més i passejar-se sovint de maniobres per Catalunya. En concret de més que doblar aquesta legislatura la despesa oficialment assignada al ministeri de Defensa espanyol (més enllà de les habituals i escandaloses ampliacions de crèdit posteriors, que ara fins i tot el seu TC ha prohibit). Diu, atenció, que cal “defender a España de regímenes totalitarios y populistas". I per a aconseguir-ho, des de 2012 els “Programas Especiales de Armamento” (PEAs) preveuen gastar fins a 37.000 MEUR en fragates, submarins, tancs i avions. La seva integració aquest any en el pressupost del ministeri provocarà un augment del 30%. Una autèntica immoralitat aplaudida pels quatre grups principals del Congreso, Podemos inclòs.
CAMPANYA. La setmana ens ha deixat la notícia que la CUP encetarà la seva campanya pel sí el proper mes de febrer; s’uneix a les que ja han llançat Demòcrates i Esquerres per la Independència, i a la reserva d’1 MEUR per part d’ERC en els seus pressupostos per al 2017. També hem conegut una interessant entrevista amb Íñigo Errejón en la qual el líder de Podemos aconseguia el més difícil: justificar la unilateralitat, però defensant que no tindrà cap efecte polític. CCOO, desgraciadament, l’ha rebutjat, que és el mateix que dir que refusa de fet el Referèndum, tot i seure a la taula del Pacte Nacional celebrat al Parlament. I el cert és que necessitem qui, arribat el moment, acceptant el fet que la unilateralitat no és cap voluntat nostra sinó que és una imposició d’Espanya per tal d’evitar el nostre dret a l’autodeterminació, faci efectivament campanya pel no.
CERVANTES. La quota catalana al govern Rajoy, la metralladora Dolors Montserrat ha estat notícia pel surrealisme triple de la seva proposta d’un programa d’intercanvi per a alumnes d’entre 14 i 18 anys a nivell espanyol, que portaria per nom Cervantes. Surrealista pel fet que va anunciar-lo la ministra de Sanitat en la seva compareixença a la Comissió de Sanitat i Serveis Socials del Congreso. Surrealista perquè diu que ho ha “comentat amb el ministre d’Educació”. Així. Surrealista perquè no se sap res més sobre tal ocurrència: ni quan s’implementarà, ni quants diners hi posarà el govern espanyol ni a quants alumnes afectarà. Vaja, que és un simple intent de cridar l’atenció. I si és que va endavant, només serà per a ajudar a posar en qüestió la immersió lingüística a Catalunya. O potser es tracta de fer més independentistes enviant joves a Espanya perquè siguin conscients de quins són els serveis allà i aquí?

ESTELADES. Tot i que l’escassa claredat de l’acord ha portat a criticar-lo dins el món independentista, els titulars de la premsa enemiga de la llibertat del nostre poble deixen clara la nostra victòria: “La UEFA acepta las 'estelades' en los estadios”, publicava en saber-se la notícia el diari “El Mundo”. I és que la recepta és dignitat i persistència. La directiva del Barça ha anat amunt i avall, presentant i retirant recursos. La gent, no. Des del primer dia, els socis i els seguidors de l’equip van dir que de cap manera estaven disposats a acceptar la limitació de la seva llibertat d’expressió. I així hem viscut aquests darrers mesos en els quals cada partit s’ha convertit en una magnífica ocasió per manifestar que volem exercir en plenitud els drets polítics. Així ho han entès les aficions d’altres equips, sumant-se a la reivindicació i, finalment, la persecució que van impulsar les autoritats espanyoles s’ha ensorrat.

HORARIS. Diàleg i tercera via. Els contraris a la plena llibertat de Catalunya continuen amb el seu discurs propi d’un món ideal. La crua realitat és que no hi ha res de res. No hi ha setmana en la qual no ens ho demostrin. En aquesta, el TC, és a dir, la tercera cambra legislativa que, com totes, el nacionalisme espanyol controla amb majoria absolutíssima, ha refermat que ni tan sols decidir sobre els horaris comercials. Ni el temps màxim d'obertura setmanal, ni els períodes de rebaixes, ni quins festius els establiments poden obrir. I ara el dependentisme ens dirà de la Catalunya sotmesa actual que és la que gaudeix de més autonomia de la història (quin sarcasme, per a un país amb plena sobirania durant cinc segles!) o que som dins un règim federal ultra avançat en el context europeu. L’habituual contrast que ja no cola entre la seva propaganda i la realitat.

INJÚRIES. Més enllà de la propaganda dels qui els agradaria una altra Espanya que (gairebé) no existeix, el cert és que el Congreso de los Diputados reflecteix una majoria claríssima dels defensors del búnker del 78. PP i PSOE amb el recolzament de la seva crossa taronja. 254 de 350 escons al servei del manteniment de l’statu quo. Aquesta setmana n’hem tingut una nova mostra amb el rebuig de la seva Comissió de Justícia a una proposta presentada per Esquerra Republicana per a derogar com a delicte les ofenses a la corona, tal i com ara contemplen els articles 490.3, 491 i 543 del Codi Penal espanyol. Cal atorgar al Borbó un blindatge del qual no gaudeix cap altra autoritat pública, principalment, perquè simbolitza la pervivència d’un Estat que no es fonamenta en la lliure adhesió dels seus ciutadans, sinó en l’herència d’un dictador. I aquests fonaments, més d’hora que tard, acabaran esborrats per la realitat.

Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.

Podeu seguir altres reflexions de l'autor de Temps de Sedició al seu blog Per a bons patricis.

 
 
 
 
 

---

Notícies relacionades