Política Última actualització Dissabte, 24 de juny de 2017 05:00 h

Referèndum amb cobertura legal

Catalunya en temps de sedició: resum de set dies entre l’agressió i la resistència.

El referèndum gaudeix de la clara legitimitat obtinguda pel sobiranisme el 27-S. A les darreres eleccions catalanes, el poble va donar una clara majoria a les forces partidàries (com a mínim) de l'autodeterminació. Però és que, a més, el referèndum de l'1-O serà escrupolosament legal: en primer lloc, perquè els drets fonamentals estan emprats pel dret internacional i prevalen per sobre de qualsevol ordenament estatal (que a sobre, en el cas de la Constitució espanyola, s'hi reconeix subordinat explícitament); en segon lloc, perquè la llei de transitorietat li'n donarà plena cobertura legal catalana (perquè no fer-ho així seria incomprensible). Aquests són alguns dels grans temes de la setmana.
 

AUTODETERMINACIÓ. M'ha fet molta pena escoltar la Núria Parlón: amb els mateixos arguments de fons que el tàndem PP-Ciudadanos, l'alcaldessa de Santa Coloma, en altres temps amb aura de renovació, ha passat de reclamar un referèndum vinculant sobre la independència el setembre de 2012 a negar el dret a l'autodeterminació de Catalunya el juny de 2017: què ha canviat? Bàsicament, una cadira al Comitè Federal del PSOE. La memòria de la tradició històrica del socialisme català del segle XX, de Manuel Serra i Moret a Josep Pallach, trepitjada, per terra. Ideals d'anada i tornada. Principis marxistes (de Groucho). En una demostració de coherència sublim es defensa l'autodeterminació com a principi bàsic, però només mentre la força dels independentistes sigui minoritària.

S'accepta decidir, però només si el resultat convé. Un exercici francament galdós, que arruïna un passat i nega el futur. Quanta vergonya passaran quan mirin enrere.

CAMPANYA. Mentre els nostres partits continuen amb la seva precampanya del Referèndum encara a mig gas, les xarxes socials comencen a agafar velocitat de creuer cap a l'1-O. Aquesta setmana ha valgut molt la pena el testimoni a través del seu facebook personal d'un granollerí resident al Japó, exsoldat professional de l'Exèrcit espanyol, anomenat Roberto Giménez González. La seva és una exposició tan brillant que us la recomano molt vivament. El menyspreu actiu i l'abandonament en els serveis pel govern espanyol com a còctel perfecte que ha fet del moviment independentista el corrent de fons més potent de la política catalana durant la darrera dècada. Amb un deliciós detall final que demostra fins a quin punt fins i tot ells saben que ens han perdut: amb motiu de la visita oficial del rei Felip VI al Japó, l'ambaixada espanyola convida als actes tots els espanyols presents a la capital nipona, excepte els catalans. Ja s'entrenen.

DAVANT. Poc a poc els mitjans oficials madrilenys van assumint la realitat: per primera vegada des de la matinada de l'11 de setembre de 1714, aquí no pensem recular. A mitja setmana, Pedro J. Ramírez, de visita a Barcelona, tuita el següent: "hables con quien hables sólo hay una coincidencia: Puigdemont está dispuesto a lo que sea con tal de llegar a mártir". Hores després, Ernesto Ekaizer profetitza a la ràdio comtal que el govern espanyol es planteja fer inhabilitar el president Carles Puigdemont. L'acumulació d'indicis que això anirà, finalment, tot i el nefast precedent de reculada el 9-N, fins a les darreres conseqüències, va creixent sense aturador. Convindria, doncs, que s'apartin tots aquells (com ara, els Guardians del Procés) que des de l'independentisme no perden l'oportunitat de desautoritzar els qui van al davant. Com han anunciat els líders de les entitats independentistes, caldrà una intensa mobilització al carrer i insistir en el descrèdit dels qui donen la cara només ajuda a minar-la.

DEBAT. Apassionant entrevista a una de les representants fins fa poques setmanes del Pacte Nacional pel Referèndum, l'arquitecta i exregidora barcelonina del PSC Itziar González. La conversa toca en profunditat el tema essencial: la batalla clau dels propers mesos serà la de la participació. Precisament, per aquest motiu, cal en primer lloc el compromís inequívoc del Govern de Catalunya a fer efectiu el mandat rebut del resultat electoral. Però sobretot aquesta nova oportunitat de dissenyar el futur ha de portar el carrer un debat sentit i omnipresent entre el sí i el no. Cal que sigui una constant a partir d'ara. Itziar González fa una proposta ben atractiva: que convertim el proper Onze de Setembre, a cada ciutat, a cada poble, a cada barri,  en un gran debat sobre canvi o continuïtat, Monarquia o República, i tants altres temes que han de marcar l'agenda de la Catalunya del futur.

ESCLETXES. Vist amb la perspectiva d'alguns dies és com si l'anhelat anunci de la data i la pregunta del referèndum haguessin reconduït el relat del dependentisme. A les amenaces completament desaforades i l'afirmació taxativa que no es farà, dites per terra, mar i aire abans de la concreció de l'1-O, ha seguit, especialment en boca dels líders a Catalunya, l'afirmació diària que tot plegat no serà més que un nou 9-N. Com a exemple, des de les pàgines del paper dels Godó, Jordi Juan especulava dilluns (una altra vegada!) "I si el referèndum només fos un MacGuffin per despistar?" A mesura que avancem i concretem, el dependentisme anirà descobrint que no li queda un altre camí que el de fer veure que no es conscient de com desapareix "de facto" la sobirania del Regne d'Espanya a Catalunya o bé desplegar un nivell de repressió (anava a dir sense precedents, però no, amb molts precedents) generalitzada.

EXCLUSIÓ. Mantenir el cos de Mossos d'Esquadra, responsable de l'ordre públic i policia integral de Catalunya, fora de l'Europol, més encara en situació d'alerta quatre sobre cinc, ha estat un moviment criticat fins i tot pels sindicats europeus. Un escàndol majúscul pel qual el Govern espanyol hauria d'assumir conseqüències. Entre tant, el cap de l'agència de detectius Método 3, Francisco Marco, situava aquesta setmana certs responsables sindicals de la policia catalana com a membres destacats de l'Operació Catalunya. Cap sorpresa. Fart de tanta irresponsabilitat, el president Puigdemont ha tirat pel dret amb la convocatòria unilateral (per a la qual és plenament competent) de la Junta de Seguretat de Catalunya i el ministre Zoido, tot i fer-se el despistat ha hagut d'acceptar finalment la cita. Com en tants altres aspectes de la relació Catalunya-Espanya (per desgràcia) beneïda unilateralitat, únic capteniment que els obliga finalment a sortir de l'immobilisme.

Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.
Podeu seguir altres reflexions de l'autor de Temps de Sedició al seu blog Per a bons patricis.
 

---

Notícies relacionades