Alcaldessa Colau, una hipòtesi
Encara no hem vist cap enquesta amb una mostra prou gran que reflecteixi l’impacte de la coalició que agrupa la candidatura Barcelona en comú. Però les que han sortit fins ara apunten a gran resultat. La suma dels actius que hi aporta la gent d’Ada Colau, ICV-EUA, Podemos, Procés Constituent, entre d’altres, i la conjuntura econòmica i social pot propulsar la coalició a esdevenir la segona força a l’ajuntament de Barcelona.
Les enquestes fins ara també indiquen una altra cosa: l’atomització de la composició del consistori de la capital de Catalunya. Sembla que la de Xavier Trias serà de llarg la llista més votada. De la mateixa manera, també sembla clar que l’actual alcalde haurà de pactar amb un o potser dos grups municipals per poder assegurar una majoria estable. Potser també podria passar que CiU torni a governar a la banda mar de la plaça Sant Jaume en minoria per la incapacitat aritmètica de l’oposició de sumar una majoria alternativa.
Anem a pams. A hores d’ara no sembla clar que la suma de CiU i ERC doni una majoria absoluta al consistori barceloní. Recordem que per fer la majoria absoluta calen vint-i-un regidors/es. ERC, amb Alfred Bosch al capdavant, pot fer els millors resultats des de la república. Això a hores d’ara sembla assegurat. De fet ERC partia de molt avall. En les darreres eleccions municipals la candidatura encapçalada per Jordi Portabella va obtenir només dos representants, el pitjor resultat amb anys. Però serà difícil a hores d’ara que ERC obtingui prou regidors per poder pactar amb Xavier Trias i consolidar una majoria sobiranista. De fer-ho seria un notable impuls al procés i faria callar les boques a molts dels seus il·lusos enterradors.
Alguns independentistes de bona fe creuen que a aquesta majoria hi podrien sumar la CUP. Els que pensen això vol dir que no saben què és i què representa la CUP. Els representants de l’independentisme revolucionari tindran prou feina a garantir la seva presència a l’ajuntament. Delimitar el terreny de joc amb Barcelona en Comú serà difícil però no impossible. La CUP ha fet molta feina de base que hauria de suficient per aturar l’huracà mediàtic de la societat Podemos-Colau. O no. Ja es veurà. En tot cas en aquestes municipals podrem veure si es consolida la nova casta mediàtica encapçalada per Pablo Iglesias i si Catalunya és diferent.
Una majoria alternativa de caràcter espanyolista, encapçalada per Ciutadans amb PP i PSC és difícil. El partir d’Albert Rivera creix a costa de populars i socialistes i que ningú dubti que els passarà al davant fins a esdevenir tercera o quarta força. Un creixement brutal comptant que es va quedar fora en les darreres municipals, però no en tindrà prou per bastir una alternativa i fer alcaldessa Carina Mejías. Una hipòtesi que també obliga a preguntar-se si Jaume Collboni seria capaç de participar-hi. A Iceta no li costaria gaire però Collboni menja a part.
L’altra possibilitat és bastir una majoria d’esquerres amb Barcelona en Comú, ERC i la CUP. Si sortissin els números. Aquesta aritmètica no és descartable. Ada Colau alcaldessa de Barcelona amb els vots dels independentistes i fent govern amb ells. I possiblement s’hi afegirien les restes del més que segur naufragi del PSC.
No seria la primera vegada que els canvis polítics a l’estat espanyol comencen a Barcelona. Possiblement és un dels únics llocs de l’estat on és possible aquesta majoria. Cap de les enquestes que corren per Madrid ofereix, ni remotament, una possibilitat de canvi semblant. Barcelona governada per l’esquerra i Madrid en mans de la coalició més natural que a hores d’ara és PP i Ciutadans o PP i PSOE en darrera instància.
La pressió, l’assetjament i els atacs contra aquesta nova majoria per part del PP i la premsa espanyola d’allà i d’aquí, serien de tal magnitud, especialment abans de les eleccions espanyoles, que tot plegat arrossegaria Colau i molts dels seus a la falda del sobiranisme. Dubto molt que Pablo Iglesias i companyia es trenquessin la cara per defensar els seus a Catalunya. Podemos té molt clar que vol el poder al preu que sigui. Per fer aquest camí es va desvestint de qualsevol bagatge polític de l’esquerra: republicanisme, laïcisme, drets civils, dret a l’autodeterminació dels pobles i defensa de les minories. En aquest darrer cas han deixat ben clar que no mouran un dit per Catalunya perquè això els desgasta davant la majoria de l’electorat espanyol. Quan els mitjans de la capital del regne comencin amb allò de la catalana Colau... els amics espanyols de Podemos deixaran de ser companys de viatge, talment com va fer el PSOE amb Maragall. I no només això: tal com va fer el PSOE, Iglesias i la seva orquestra mediàtica de La Sexta s’afegiran a la persecució dels radicals catalans, acusant-los de posar en perill el procés de reforma espanyola per cedir al que ells anomenen xantatge independentista. Us sona, no?
La paradoxa seria que tot i que Colau no ha amagat el seu menyspreu per l’independentisme acabaria refugiada en aquest. Com tants d’altres. Només és una hipòtesi. Però avalada per l’experiència que patim cada dia els membres d’aquest país anomenat Catalunya.
Aurora Almendros
Politòloga