Macià a l'anar a dormir, Cambó en llevar-se
Van mal dades a la federació CiU. Una de les diferències amb les múltiples sensibilitats que conviuen al si de l'esquerra independentista ve donada perquè les complicitats mediàtiques de la federació eviten sobredimensionar els fets o que aquests adquireixin carta de naturalesa fratricida. A CiU hi ha maror de fons des de fa molt. No només entre els dos grans socis de la federació sinó dins Unió i dins CDC. En aquest darrer partit, el gran i principal, l'entorn d'Artur Mas ha aparcat el sector més sobiranista representat, entre d'altres, per Antoni Vives o Carles Campuzano, en favor del sector més liberal i dretà de Madí i companyia que té com a columnista de referència Salvador Sostres i sobren comentaris.
15
carregant
La pregunta és si CiU és capaç de reinventar-se o pot seguir llargament, com si no passés res, amb projectes antagònics convivint en el seu si. És a dir, per a l'esquerra independentista l'objectiu nacional és la independència i la constitució d'un Estat català en el si de la Unió Europea. L'horitzó nacional de CiU, en canvi, és tan obert que tot és possible. La indefinició ha estat una marca de la casa que ha fet possible la coexistència d'ideologies que sota el mantell d'un catalanisme difús, pràctic i possibilista -o almenys això mantenien- han fet possible allò de qui dia passa any empeny. Sense ser al govern, les contradiccions han aflorat amb força. Hi ha sobiranistes, com els esmentats Campuzano i Vives. També a Unió, el mateix Antoni Castellà. Com hi ha sectors descaradament espanyolistes com el que representava Miquel Roca. O ara Fernández Teixidó a CDC i Duran i Lleida a Unió. Com hi ha socialdemòcrates (Xavier Trias) i hi ha ultraliberals (David Madí). Tots a la mateixa casa.
A Esquerra les diferents sensibilitats es deixen sentir amb força als mitjans, sempre prestos a atiar les pugnes internes i a sobredimensionar-les. Ni un sol cop els dos líders republicans s'han desqualificat públicament. Mas i Duran, en canvi, no tenen cap mania a l'hora de contradir-se i rectificar-se. El mateix es podria dir del PSC: la depuració de Maragall n'és un aprova concloent. Però la disciplima estalinista impedeix airejar els draps bruts en públic. Sovint, ni tan sols en privat.
Convergència és un gran partit que compta amb l'aval de centenars de milers de catalans. Sense CiU no s'entendria aquest país. Els 23 anys de govern de CiU van propiciar la creació de TV3, una de les eines més potents de normalització lingüística. I va ser en aquest període quan va posar en marxa la immersió lingüística a primària, tot i una aplicació desigual. Pujol, el polític català viu més carismàtic, assegurava haver pujat l'Aneto i convidava les noves generacions convergents a ascendir el Montblanc. Tan de bo fos així. A hores d'ara, no obstant, capitostos de la direcció convergent se'n va a dormir somiant en ser Macià. Però dissortadament, quan es lleven, sempre són Cambó.
Imprimir
Enviar
Múnic
FEU FORA A FRANCO DE TORTOSA ,, FEU FORA TOTS ELS...
Actualitat