Dimecres, 20 de juny de 2007 05:02 h

Divergències, silencis i conveniències

La disputa pel lideratge a les properes eleccions espanyoles, però també per una estratègia i objectius que divergeixen sobre el paper, ha esclatat entre Convergència i Unió. No és nova aquesta crisi però sense el paraigua de la Generalitat esdevé més visceral. Al contrari que en d'altres formacions polítiques com Esquerra -on hi ha un debat, entre d'altres, sobre la necessitat d'accentuar el perfil nacional del Govern- les desqualificacions públiques entre els líders són una constant. Només cal observar com mai, malgrat el rebombori mediàtic que genera qualsevol espurna al si de l'esquerra independentista, s'ha pogut escoltar Carod i Puigcercós contradint-se, ni un sol cop. Per contra, el creuament de declaracions contradictòries o de desautoritzacions entre Mas i Duran és la tònica habitual dels darrers anys, amb una intensitat que ha anat en augment.

Tampoc no és que a la resta de formacions polítiques els engranantges funcionin sense xerrics. Al PP de Piqué cíclicament hi ha sublevacions i lluites caïnites entre els moderats de Piqué i els que enyoren Vidal-Quadras. L'aparell del PSC ha arraconat el seu President i aquest ha reacionat qüestionant obertament el partit i abandonant-ne la direcció. Però tot i la gravetat dels fets, la maquinària socialista ha seguit funcionant sense soroll aparent als mitjans. Diferent són les coses a ICV, la marca blanca del PSC; mentre puguin col.locar quadres a les administracions públiques, oli en un llum. Les queixes d'EUiA obeeixen, precisament, a un dèficit de poltrones per als militants d'aquest sector.

Per què sobre Esquerra tot es sobredimensiona? El primer dels motius obeeix a la falta de complicitats mediàtiques que, per si fos poc, sovint són hostilitats. En segon lloc, a una incontinència verbal de totes les sensibilitats del partit, del que en treuen sucosos rèdits no pocs mitjans de comunicació i del que en surt clarament perjudicada la imatge de l'esquerra independentista.

Tornant a Duran i Lleida, i al marge de qui pot liderar la candidatura de l'esquerra independentista a les eleccions catalanes del 2010, la paradoxa és evident. Per una banda, Unió és el partit díscol que ha anat creixent a l'ombra del poder i conquerint majors quotes amb una estratègia sistemàtica d'erosió. Però Unió també escenifica el paper de la casa comuna del catalanisme de CiU, que no renuncia a res però claudica sistemàticament. Per contra, Unió també és el Taló d'Aquil.les de CiU quan necessita posar de manifest la seva voluntat sobiranista: insostenible davant un Duran i Lleida que no té més projecte que Espanya i que s'ha fixat com a objectiu -passant per damunt de qui sigui- fer-se amb un Ministeri a Madrid.