El millor homenatge: el camí cap a la sobirania
La consternació que ha provocat la desaparició de Lluís Maria Xirinacs ha tingut un efecte transversal. La majoria de polítics catalans, també els autonomistes i fins i tot algun d’espanyolista, no han dubtat a lloar el seu compromís polític i cívic. Ni que fos per circumscriure-ho a una etapa determinada de la seva trajectòria, coincidint amb la seva elecció com a senador el 1977, coincidint amb les primeres eleccions anomenades democràtiques. A les que, per cert, va poder presentar-s’hi el Partit Comunista d’Espanya (PCE) però no Esquerra Republicana de Catalunya.El de Xirinacs és un missatge independentista sense fissures. I, sobretot, la seva figura s’alça irreverent davant l’allau de desercions provocades per la transició espanyola. Els tres grans partits polítics catalans del moment (PSC, PSUC i CDC) van empassar-se la Constitució monàrquica a canvi d’engrunes. I van acatar i celebrar amb entusiasme l’Estatut de Sau, talment com si fos el final del camí. Un Estatut de regió espanyola sense majors especificitats, com Múrcia o Madrid. Era Miquel Roca, ponent constitucional, qui afirmava cofoi aleshores que Catalunya no necessitava el concert econòmic basc. Per a Catalunya n’hi havia prou amb els sistemes financers de règim comú amb un sant i senya determinant: Madrid recapta i administra a conveniència.
El comiat pòstum de Xirinacs ha estat definit per ell mateix, en un testament polític hològraf, com un acte de sobirania, la que ell anhelava i somniava per a la nació catalana que entenia i volia complerta: de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar. No és el moment de qüestionar, ni debatre, les circumstàncies de la seva mort. I sí d’agafar la torxa, de prendre el camí insubornable de Xirinacs, com “un estel de tramuntana dels bons catalans”, com definiria el patriota i lingüista Joan Coromines a un altre il•lustre català caigut en l’ostracisme: Batista i Roca.
No és hora de plors, ni de lamentacions. És l’hora d’un sentit homenatge, de retre el reconeixement més sincer i càndid a la figura d’un insigne patriota com Xirinacs, de no deixar que el seu missatge sigui presa de l’oblit. Xirinacs ha de perviure en la nostra memòria i ha de ser un exemple polític i cívic a seguir. L’esquerra independentista, tota, s’ha de mobilitzar per retre un càlid homenatge a Xirinacs tan aviat com sigui possible. Però aquest no ha de ser un acte puntual i aïllat per tranquil•litzar les pròpies consciències. El millor homenatge, el que ell voldria i li devem, és el nostre compromís per alliberar del jou espanyol els Països Catalans. I aquesta és una lluita diària que requereix un compromís militant cap a la sobirania, sense oblidar que el camí es demostra caminant.