[Novetat] SE’N VA LA RECESSIÓ, LA CRISI ES QUEDA
Alfons Durán-Pich
232 pàgines
Angle Editorial
Barcelona, 2014
18.50 €
El col·lapse financer del final del 2007 va ser l’espoleta que va trencar totes les costures i va fer aflorar altres crisis que estaven latents: medi ambient, recursos naturals limitats, model d’Estat, economia productiva, endeutament públic i privat, desigualtats socials, etc.
Curiosament, el capitalisme s’ha vist desbordat pel seu flanc financer, que ha abandonat el seu paper funcional en l’economia productiva (l’única real) per protagonitzar el lideratge al seu propi territori: l’economia de casino. És molt més rendible per a les classes extractives intercanviar cromos que produir objectes físics. Per més que ens venguin la moto parlant-nos de brots verds, caiguda del decreixement (concepte antològic), factor de sosteniment sostenible, sortida de la recessió i d’altres mentides (piadoses i no piadoses), continuem instal·lats en la crisi que va esclatar durant el tercer trimestre de l’any 2007 als Estats Units i que de forma ràpida es va estendre per tot el món. Bé és cert que els governs d’alguns països (entre ells el d’Espanya]) van interpretar que ells estaven sans i estalvis, encara que després, passat ja el primer semestre del 2008, van haver de reconèixer el seu error de diagnòstic. La toxicitat era distinta, però tots estaven malalts.
Podem preguntar-nos què és una crisi i com es manifesta. Una crisi és una situació d’inestabilitat, provocada per agents externs o interns, que pot [afectar | pertocar | pertànyer] un individu, un grup, una comunitat o tota la societat. En el fons una crisi és una ruptura, és un canvi respecte a la situació anterior. En aquest cas i encara que el detonador va ser econòmic i financer, després van aflorar una altra sèrie de crisis que eren a la rebotiga: crisi de governabilitat, crisi de medi ambient, crisi alimentària, crisi energètica, crisi de valors, crisi del model d’Estat, etc.
S’arriba a la conclusió que hem de ser molt cauts davant l’anunci de millores econòmiques. Són petits avenços en un camí sense sortida. L’única certesa és que estem davant d’un canvi de paradigma. Som conscients que les regles del joc han canviat, però no sabem quines són les noves. La divisa d’aquests nous temps podria ser que “ja res tornarà a ser com abans. Cal buscar-se la vida”.
En tot cas al llibre s’analitza el paper dels bancs en la crisi, encapçalats per Bankia i el desembarcament de polítics als llocs directius, amb estructures creades amb criteris gens professionals que van provocat un deute, pagat directament per la butxaca dels soferts i escaldats contribuents, de més de 32.000 milions d’euros. També s’hi destaca la part de responsabilitat de les agències de qualificació, desconegudes fins fa poc, i que han bastit una estreta aliança estratègica amb la banca d’inversió.
Com bé assenyala l’autor, un bon resum de tot plegat seria aquella sentència amb que titulaven un dels seus llibres més importants Ignacio Ramonet i Noam Chomsky: com ens vénen la moto.
232 pàgines
Angle Editorial
Barcelona, 2014
18.50 €
El col·lapse financer del final del 2007 va ser l’espoleta que va trencar totes les costures i va fer aflorar altres crisis que estaven latents: medi ambient, recursos naturals limitats, model d’Estat, economia productiva, endeutament públic i privat, desigualtats socials, etc.
Curiosament, el capitalisme s’ha vist desbordat pel seu flanc financer, que ha abandonat el seu paper funcional en l’economia productiva (l’única real) per protagonitzar el lideratge al seu propi territori: l’economia de casino. És molt més rendible per a les classes extractives intercanviar cromos que produir objectes físics. Per més que ens venguin la moto parlant-nos de brots verds, caiguda del decreixement (concepte antològic), factor de sosteniment sostenible, sortida de la recessió i d’altres mentides (piadoses i no piadoses), continuem instal·lats en la crisi que va esclatar durant el tercer trimestre de l’any 2007 als Estats Units i que de forma ràpida es va estendre per tot el món. Bé és cert que els governs d’alguns països (entre ells el d’Espanya]) van interpretar que ells estaven sans i estalvis, encara que després, passat ja el primer semestre del 2008, van haver de reconèixer el seu error de diagnòstic. La toxicitat era distinta, però tots estaven malalts.
Podem preguntar-nos què és una crisi i com es manifesta. Una crisi és una situació d’inestabilitat, provocada per agents externs o interns, que pot [afectar | pertocar | pertànyer] un individu, un grup, una comunitat o tota la societat. En el fons una crisi és una ruptura, és un canvi respecte a la situació anterior. En aquest cas i encara que el detonador va ser econòmic i financer, després van aflorar una altra sèrie de crisis que eren a la rebotiga: crisi de governabilitat, crisi de medi ambient, crisi alimentària, crisi energètica, crisi de valors, crisi del model d’Estat, etc.
S’arriba a la conclusió que hem de ser molt cauts davant l’anunci de millores econòmiques. Són petits avenços en un camí sense sortida. L’única certesa és que estem davant d’un canvi de paradigma. Som conscients que les regles del joc han canviat, però no sabem quines són les noves. La divisa d’aquests nous temps podria ser que “ja res tornarà a ser com abans. Cal buscar-se la vida”.
En tot cas al llibre s’analitza el paper dels bancs en la crisi, encapçalats per Bankia i el desembarcament de polítics als llocs directius, amb estructures creades amb criteris gens professionals que van provocat un deute, pagat directament per la butxaca dels soferts i escaldats contribuents, de més de 32.000 milions d’euros. També s’hi destaca la part de responsabilitat de les agències de qualificació, desconegudes fins fa poc, i que han bastit una estreta aliança estratègica amb la banca d’inversió.
Com bé assenyala l’autor, un bon resum de tot plegat seria aquella sentència amb que titulaven un dels seus llibres més importants Ignacio Ramonet i Noam Chomsky: com ens vénen la moto.






